De les proclames patriòtiques al muscle amb muscle. L’aportació simbòlica i identitària de la festa de moros i cristians

És costum que els governs acompanyen les presentacions gràfiques del seu poble, província o país amb la imatge d’alguna festa seua, normalment d’aquella que creuen que representa millor els seus valors, costums o forma de ser. En el cas concret valencià, falles, fogueres, focs, muixerangues, gegants i moros i cristians, entre altres, es presenten amb freqüència com a símbol i icona de la societat que es vol mostrar o descriure. Quelcom semblant ocorre amb la gastronomia, la música o les llegendes. I no poques són les discussions al voltant si és eixa o aquella altra la festa, el plat o la peça més o menys representativa. Quin problema! Trobar la imatge precisa, exacta, que millor definesca l’essència valenciana no és quelcom puntual, passa molt a sovint, i no cal que feu un repàs per la història de la publicitat institucional, segur que en teniu guardat en la memòria més d’un exemple.

Perquè associar el fet festiu a la identitat, ha estat sempre un recurs d’allò més habitual, especialment en el cas valencià, com aquesta nota de premsa de fa quasi dues-cents anys referida a les festes de moros i cristians de Biar: «Es inexplicable el júbilo con que el económico y laborioso valenciano se entrega a ella, y la generosidad con que consume en tres días los ahorros de una anualidad de trabajo; más también puede decirse que esta fiesta es la más propia de su carácter, y que durante ella vive en su centro, porque verdaderamente los valencianos nacieron para el bullicio y la agitación». (Semanario Pintoresco Español, 14 de maig de 1839)

Frenesí i malbarat econòmic front laboriositat i estalvi monetari, dues expressions confrontades que en el cas del caràcter valencià, semblen, si atenem a aquest retall de premsa i a molts altres per l’estil, representar en el seu conjunt el caràcter valencià: viure per i per a la festa.

I tant se val, podríem dir, quin tipus de festa siga. La dedicació i motivació cap a la festa sembla ser un component obligat de la valencianitat, ve incorporat de sèrie.

Però, i ací és quan entrem en el fons que ara ens ocupa, hi ha alguna festa que hi siga més o menys representativa, més o menys identificadora, del caràcter valencià, una festa que ens identifique per tot arreu com valencians? Per exemple, la festa de moros i cristians.

En 1996, Andrés Piqueras, en el seu treball sobre la identitat valenciana preguntà quines eren les costums més valencianes, responent el 46 % dels entrevistats que les Falles i el 12 % els Moros i Cristians.

En aquest sentit, Piqueras assenyalava tres desavantatges de la festa de moros i cristians respecte les Falles per a ser protagonista d’una transferència identitària que simbolitzara el conjunt del poble valencià: una territorialitat molt accentuada cap al sud del País Valencià, la seua celebració interanual (no es realitza en una data determinada com és el cas de els Falles, cosa que minimitza el seu impacte en dispersar-se aquesta al llarg del calendari) i no és una festa exclusivament valenciana (es celebra a vàries localitats de les províncies de Múrcia i Albacete).

I és que la qüestió de l’adscripció territorial és important per saber si la festa de moros i cristians es pot presentar com a expressió de la identitat valenciana, o si pel contrari, com ja es llegia en el següent breu de premsa publicat l’any 1901, només d’una part del territori: l’actual província d’Alacant. «Valencia es la reina de la tracas y de los masclets. Por una atavismo histórico que las costumbres fueron progresivamente transformando. Lo que en un principio fué correr la pólvora ha llegado hasta nosotros en dos formas; traca y masclets en Valencia; y moros y cristianos en Alicante». (El Porvenir Segoviano, el 27 de setembre de 1901)

Així que ens preguntem: festa valenciana, o només alacantina? O segons alguns, atenent als seus orígens, alcoiana? Moltes han sigut, especialment des de mitjan segle XX quan es començà a aprofundir en l’estudi de la festa de moros i cristians (vegeu els primers congressos nacionals de la UNDEF: Villena, 1974; Ontinyent, 1985), les discussions al voltant sobre la territorialitat de la festa, especialment en allò referit al seu lloc d’origen.

Cert és que hi ha un lloc concret de configuració i consolidació del model que hem definit com modern i que sorgí a Alcoi en el segon terç del segle XIX i que ràpidament s’estengué per les poblacions del voltant (Serra de Mariola i Benicadell) i les de les Valls del Vinalopó al llarg de dita centúria. Però no és menys cert que a partir de la dècada de 1960, la festa s’ha expandit d’una manera exponencial per bona part del territori valencià, exceptuant, llevat d’algun cas concret (Peníscola) les comarques de Castelló, però també per Múrcia i alguns pobles d’Andalusia, Castella la Manxa, Mallorca i la ciutat de Lleida.

Dos moments d’expansió festiva en dos moments determinats, que han estat marcats, i açò és important destacar-ho, per distints contextos polítics. El primer, pel procés de construcció de l’estat liberal espanyol, plasmat en la Constitució de Cadis de 1812 i simbòlicament fonamentat en el mite de la Reconquesta; i el segon, pel procés de retrobament identitari que el poble valencià mamprengué a partir de la dècada de 1960. I que tingueren una clara manifestació en l’expressió i contingut de la festa, especialment en les ambaixades, on el relat i els personatges i símbols s’ajustaren als interessos de cadascun dels moments.

En el cas de les festes huitcentistes, pràcticament segueixen a corre-cuita el discurs identitari espanyolista del moment i el mite de la restauració religiosa i nacional que es produí amb la Reconquesta, assumint com a pròpia la història visigòtica, tot excloent, per invasor, el passat islàmic. Fent de la derrota de Rodrigo a Guadalete una tragèdia nacional i de la victòria de Pelayo a Covadonga una gesta heroica. Exaltant com a guerrers mítics personatges de la història de Castella com el Cid i Guzmán el Bueno i citant, en contades ocasions la figura del Rei Jaume I, sent protagonista musulmà Mahomet, rei de Granada, mentre que Al-azraq, el cabdill moro de la Vall d’Alcalà, apareix només a Alcoi: «La España tuvo un traidor y si el conde don Julián cometió un atroz desmán en su inicuo deshonor; recordad que en esta almena a un Guzmán de nuevo halláis…», ens recorden, per posar un cas entre molts, cada any els ambaixadors cristians de Bocairent, Onil, Ibi i Mutxamel, tot fent saber al moro que haurà de llavar després de la caiguda del castell «la afrenta de Guadalete».

Es seguia, si més no, el caràcter propagandístic i catequètic que des del segle XVI, aprofitant la conquesta de Granada (1492), la victòria sobre els turcs en Lepanto (1571) i l’esperit de la Contrareforma sorgit del Concili de Trento (1545-1563), havien pres les tradicionals representacions de lluita entre moros i cristians, sent emprades, especialment per Felip II (1556-1598) com instruments de propaganda al servei de la seua política imperialcatolicista arreu del món.

Sentit propagandista que es pot veure clarament en com s’utilitzà arreu de l’estat la victòria espanyola a Tetuan en 1860. També en les nostres festes de moros i cristians: «Acaba España de mostrar que sabe pelear y vencer, y de Marruecos dominar los feroces estandartes», diu al seu inici l’ambaixada del moro a Ontinyent.

Tanmateix, aquests missatges desapareixen en gran mode a les poblacions que inicien la seua festa a les dècades de 1960 i 1970. No és pot dir que siga una nova festa, perquè manté els principals trets identificadors, però si que canvia notablement el relat: es parla, majoritàriament en valencià, dels pactes i entregues de viles i castells al rei Jaume I, deixant-se de banda la coneguda com Reconquesta, fent-se nombroses referències a la toponímia local, i emprant-se de manera normalitzada com a part de l’escenografia la senyera de les quatre barres.

Però a més a més, es comença a percebre en aquells llocs que es sumen a la celebració com la festa més pròpia dels valencians i valencianes. Bon exemples són el saluda de la revista de festes de 1981 de l’Associació Moros i Cristians Perolers d’Alaquàs que afirma que «els Moros i Cristians som, junt a la llum, el calor i l’emoció, la càrrega d’un orgull, d’un poble que es sent lligat a un passat de segles» i les paraules que el castallut Antonio Garcia Miralles, i aleshores president de les Corts Valencianes, pronuncià en la sessió de clausura del II Congrés Nacional de festes de Moros i Cristians celebrat a Ontinyent en 1985: «la fiesta de Moros y Cristianos es la fiesta por excelencia de los valencianos, porque es la fiesta que va a más, es la fiesta que cada día tiene una mayor participación popular y es la fiesta que cada día se extiende más».

I al remat, què podem dir al respecte? Doncs que la majoria dels pobles que iniciaren la festa allà pel segle XIX encara segueixen mostrant en les seus ambaixades la idea de l’Espanya grandiosa i heroica que es volia projectar aleshores, tot i que en esquadres i boatos cerquen ara més la glòria passada del seu poble i el seu passat islàmic. Mentre que la resta, opta, com hem vist, per un discurs en clau més local o valenciana. Podem dir que en aquestes circumstàncies, per respondre a la qüestió plantejada i sense defugir de la discussió, que la festa actual de moros i cristians vessa, en funció dels llocs i dels actes, tant valencianitat com espanyolitat. Observeu les festes i responeu. Però personalment, jo crec que devem defugir ja d’eixe debat, més que res perquè moltes d’aquelles consignes patriòtiques i elements heràldics que poblen la nostra festa, de tant sentir-les i veure’ls han deixat de tindre l’eficàcia que se li pressuposa al ritual, quedant com mers elements del paisatge sonor i visual de la festa, cosa que està bé, i perquè trobe que la festa de vegades ens aporta elements simbòlics molt potents que malauradament passen desapercebuts. El crit d’amunt o el fet de fer pinya de les muixerangues o el muscle amb muscle de les esquadres o filaetes dels moros i cristians, representen quelcom més enllà d’un pretès o imaginat origen ancestral o mític, signifiquen la voluntat d’un poble, d’un conjunt de gents, d’avançar junts, de fer-nos costat uns als altres. Moment aquest últim especialment significatiu que es produeix a tothora en la festa de moros i cristians, com l’abraçada entre contrincants després de la lluita figurada, i que tenen, un com l’altre, una força simbòlica en quant representació o voluntat de la nostra manera de ser que hauríem de tindre molt en compte i fer-ne, ja que de símbols parlem, bandera.