De l’esoterisme a la quimiofòbia

Bronze d’Alfred Nobel davant del Museu de Geesthacht (Alemanya), seu de la fàbrica on descobrí com manipular la nitroglicerina de forma segura: la dinamita. By flamenc – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=15649665

Hi ha diversos usos erronis de la ciència, més concretament de la química, que contribueixen a mostrar una imatge esbiaixada i, genèricament, negativa d’aquesta ciència fonamental per al present i per al futur de la humanitat.

Comencem per la insistència de mostrar-ne el caràcter misteriós i quasi màgic, amb la bona intenció d’atraure els infants mitjançant jocs i contes, i ara també sovint amb programes de TV. S’insisteix en la relació suposada entre la química i la màgia, i això es veu confirmat per la fama de personatges de ficció com Harry Potter, ídol de molts infants i adolescents, i la ignorància que es tracta d’una ciència experimental seriosa amb múltiples aspectes a tenir en consideració. Si ens fixem en alguns punts febles de la popularitat del personatge, veiem que a l’escola de màgia tenen una assignatura molt divertida de «Pocions», no l’avorrida química de les nostres escoles. Avorrit versus divertit, heus ací el dilema. La ciència, per a funcionar a l’escola, «ha de ser divertida» o, si més no, «ha d’entretenir» els alumnes, i la química té certa fama de difícil i avorrida. A les pel·lícules americanes per a adolescents sempre sol eixir la classe de química, això sí, al laboratori, amb llibres gruixuts i professors quasi pirats, com el mític personatge immortalitzat per Jerry Lewis. També avui en dia, reforçat per la influència de les xarxes socials, Youtube en va ple de vídeos sobre experiments fantàstics difícils de reproduir en un laboratori real. A més, es divulguen els exemples de professors de química, alguns fins i tot jubilats, que es dediquen a entretenir els alumnes amb espectacles de coloraines, fum i explosions a dojo. I hom es pregunta: ¿aprenen alguna cosa de química els alumnes, simplement veient el que fa un professor per molt interessant que siga? O encara més: ¿no seran els alumnes els que haurien de fer els experiments de química de forma significativa i preguntant-se el perquè dels canvis que s’esdevenen en una reacció? No, que això és massa complicat i, per tant, avorrit. La ciència ha de ser per força divertida, però que me la donen ja feta.

S’observa també un cert retorn nostàlgic a la vella alquímia: el llenguatge críptic, els conjurs, objectius inversemblants i esotèrics, com fabricar or barat, obtenir la curació universal o trobar la pedra filosofal. Als EUA, a la primera pel·lícula basada en les novel·les del nen mag, Harry Potter i la pedra filosofal (Chris Columbus, 2001) li van canviar el títol per Harry Potter i la pedra del bruixot, per evitar la difusió d’idees pseudocientífiques i, a més, es feu doble versió dels fragments de la pel·lícula on s’esmentava la tal «pedra filosofal». Un canvi similar ocorregué a França, si més no en el títol de la pel·lícula Harry Potter a l’escola dels bruixots.

Una mostra més preocupant encara de la imatge errònia que es té d’aquesta ciència, habitualment la trobem quan en la parla quotidiana s’observa la influència d’un llenguatge esbiaixat, com quan s’al·ludeix a l’aigua químicament pura, la llet pura de vaca o l’aire pur, conceptes imprecisos perquè s’usen amb finalitat publicitària i que podem assimilar als no existents com a tal. Però també hi ha usos pejoratius quan es diu que un aliment no conté productes químics, sinó que tot és natural, com si els productes químics no foren presents a la natura o quan s’assimilen, en general, els productes químics a la contaminació o a prejudicis negatius, com si els medicaments, per exemple, foren dolents sense més per ser productes químics. També se’n diu del vi barat que «és química», per oposició al bon vi fermentat de manera natural durant anys. Però, de fet, sempre es tracta de substàncies químiques, encara que molts ho ignoren persistentment.

També és freqüent al·ludir al caràcter natural de certs productes per oposició als artificials, lògicament preferint els de caràcter natural com a millors. Així, sentim parlar dels pigments naturals que empraven els egipcis per a pintar els temples o per al maquillatge, i els valorem positivament, mentre que ens referim als pigments artificials produïts per la química més modernament. Però si analitzem la composició química de pigments com l’extracte de la col llombarda, producte natural, comprovarem que és una barreja de diferents colorants químics que per això dona determinats colors. Aqueixos colorants són naturals o artificials?

De vegades hi contribueix la mala traducció de la paraula anglesa chemicals, que originalment significa ‛productes químics’ i és traduïda erròniament com ‛químics’, que, dit així, significa les persones que es dediquen a la química (en anglès, chemists). Quan diem que els chemicals són d’alguna manera perillosos i ho traduïm per ‛químics’, podem atribuir erròniament la perillositat als científics que es dediquen a aquest camp fonamental del coneixement. És ben conegut el debat sobre si els efectes dolents dels mals usos dels coneixements científics són responsabilitat dels seus creadors o bé se n’han de fer càrrec els responsables polítics o militars, que sovint són qui els apliquen amb distintes finalitats més enllà dels coneixements per si mateixos.

Un cas ben conegut d’açò darrer és el del químic Alfred Nobel. N’hi ha qui podria pensar que els coneixements químics que va establir sobre la dinamita són dolents perquè, encara que la seua intenció era usar aquest potent explosiu amb finalitats positives, per a fer obres d’enginyeria (obrir túnels, fer ponts, explorar mines…), algun han emprat la dinamita per a fer el mal, per matar gent en actes de terrorisme. Com reaccionà el mateix Alfred Nobel davant d’aquesta controvèrsia? Amb la fortuna milionària que guanyà, va crear un fons per a guardonar els millors treballs d’aplicacions bones de la ciència: els coneguts Premis Nobel.

A manera de conclusió, considerem que, sense ignorar els mals usos de la ciència, caldria destacar alguns dels molts aspectes positius de la química, però això ho desenvoluparem en altres articles.