Tens 0 productes a la teua cistella
Les persones que es dediquen a l’ensenyament, i es creuen la professió com a vocació, insisteixen en el fet que no hi ha cap recurs més útil per a resoldre els conflictes que la paraula, el diàleg, arribar a acords, respectar la persona que tens davant encara que no pense el mateix que tu. Fins ací seria possible aconseguir la unanimitat, l’acceptació que sí, que és el millor, que és fonamental.
La societat, en general, i la dinàmica política en particular, sembla que li han fet la volta al calcetí perquè ara sembla que no val la paraula, que ha perdut tot el seu valor, el seu poder. Ara, però, el que cal és veure qui la diu més grossa, més bèstia, més bàrbara. Si en un ajuntament ja no governen els polítics sinó el secretari i l’interventor, a les altes institucions el govern sembla estar en mans dels estrategs comunicatius, aquells que se les inventen, que planifiquen les accions i les declaracions que més tard llançarà als quatre vents el polític de torn que els ha contractats.
Escoltar i veure una sessió de control en qualsevol parlament autonòmic o central és un espectable inversemblant on quasi tots van contra quasi tots els altres, en una mena de carrera boja cap a l’abisme de la dreta extrema, que és l’autèntica força que es beneficia d’aquests enfrontaments, entre altres coses perquè la dreta extrema no té pudor a fer i dir el que calga.
I ara, per acabar d’arredonir el cercle de la lluita de galls, al PSOE li estan eixint, li estan explotant a la cara, presumptament, casos de corrupció que, ben lubricats pels mitjans de comunicació i xarxes socials afins a la dreta, estiren el xiclet fins a l’infinit mentre el líder de l’oposició es converteix en el Cid Campeador contra la corrupció, la qual cosa té, també, la seua gràcia particular.
La Justícia, així en majúscula, l’alta Justícia, sembla que s’ha fet a la muntanya i ja no s’atura en minúcies; dispara amb projectils de gran calibre contra tot allò que no li agrada. Sempre diuen els polítics això del respecte escrupolós a les decisions de la Justícia, com si aquelles decisions no les adoptaren persones humanes, amb noms i cognoms i amb una trajectòria personal determinada. I, clar, així ens van les coses. Ja ho va dir el senyor Aznar: «¿Qué se puede hacer? Pues el que pueda hablar, que hable. El que pueda hacer, que haga. El que pueda aportar, que aporte. El que se pueda mover, que se mueva. El que pueda intentar…». I qui puga jutjar, que jutge. Aquesta darrera expressió no la va dir així, però bé que es va entendre.
Totes aquestes realitats el que aconsegueixen no és sinó augmentar la tensió, la confrontació social, dividir les persones a favor d’uns i d’altres. L’objectiu és clar: fer fora de la Moncloa el senyor Sánchez, disposats a fer tot el que calga. És una reedició del «Váyase, señor González», però molt més sofisticada.
Després, a les aules, els professorat continuarà parlant del valor de la paraula, de l’acord, del consens, de renunciar i acceptar. És per això que qui puga fer, que faça per poder reconduir aquesta situació que ens aboca a l’abisme si no ho modifiquem entre totes les persones que no estem d’acord amb aquesta dinàmica. Quedar-se a casa no és una estratègia acceptable.
Revista núm. 514, pàg. 7. Juny 2025.
