De l’heretgia nestoriana a la seda valenciana (III). Els nestorians en la nostra història

Els nestorians en l’est. El preste Joan i Jaume I el conqueridor

Desplaçats a les immensitats d’Àsia, els nestorians van tindre un paper destacat en l’èxit de centres dels sabers de l’Edat Mitjana, com ara Gundisapor en la Pèrsia sassànida (→s. VIII); Bagdag i la «Casa de la Saviesa» dels abbàssides musulmans (→ s. XIII), o durant l’il-khanat mongol de Pèrsia (→ s. XIV).

En eixos centres van catalitzar bona part dels contactes entre els coneixements de perses, indis i fins i tot xinesos amb els grecs, llatins i siríacs. Van participar en les traduccions entre aquestes llengües i el sànscrit indoari, el xinés i l’àrab; van difondre textos de matemàtiques, astronomia, medicina, jurisprudència, alquímia, zoologia, geografia i cartografia, i autors com Pitàgores, Plató, Aristòtil, Hipòcrates, Euclides, Galé, a més de molts altres indis i xinesos. Les síntesis resultants van bastir l’edifici científic i cultural àrab, el més avançat de tots.

Bona part dels èxits dels nestorians es va basar en l’èmfasi que posaven en la formació científica i mèdica, que els va facilitar l’accés a les elits governants en tribus mongoles i tàrtares turcomongoles.

Des del segle XI, molts khanats havien adoptat el nestorianisme fins al punt que un dels kans anteriors a Gengis, Togrul, va ser l’origen de la llegenda del Preste Joan cristià, popularitzada per Marco Polo (1254-1324) en el Llibre de les Meravelles.

En temps de Jaume I el Conqueridor (s. XIII), els mongols de Gengis Khan havien aniquilat l’emirat abbàssida i havien bastit un il-khanat o virregnat sobre bona part de l’Àsia central sota l’autoritat del seu net Hulagu, de mare i esposa nestorianes.

Quan a mitjan segle XIII els mamelucs musulmans d’Egipte van entrar en conflicte amb els mongols, aquests van intercanviar ambaixades amb als regnes cristians per forjar aliances i acceptant-los l’accés a Terra Santa. Eixos acords van estimular la VIII Croada (1264-1269), fracassada quan el rei francés Lluís IX (Sant Lluís) va perdre la vida a Tunis.

Quasi al mateix temps, en 1265, Jaume I el Conqueridor havia rebut una ambaixada de l’emperador bizantí per confluir en una croada per alliberar Terra Santa; per ampliar l’aliança, Jaume I va enviar una ambaixada dirigida pel comerciant de Perpinyà Jaume Alarich a la cort de l’il-khan Abaqa, fill i hereu d’Hulagu i de la seua dona nestoriana Yesünčin (Assumpció), i van acordar atacar en pinça el Soldanat mameluc a Terra Santa. En 1269 va salpar de Barcelona un estol de naus grosses i galeres, amb 2.500 hòmens, però una tempesta va desbaratar l’expedició. Jaume I va haver de tornar a Barcelona capcot i només un reduït estol va aconseguir arribar a Terra Santa i participar en la defensa de Sant Joan d’Acre, el principal port del Regne de Jerusalem, ajudats en 1271 per les forces de la IX Croada del monarca anglés Eduard I.

Els intents d’aliances dels mongols amb els cristians van continuar, i en 1287 un monjo turcomongol, Rabban Bar-Sauma, el «Marco Polo nestorià», va ser enviat amb el seu deixeble Rabban Markos, patriarca de l’Església d’Orient (nestoriana) Jabalaha III. Però, Sant Joan d’Acre va caure en 1291 i amb això es van acabar les croades a Terra Santa i les aliances cristianomongoles mitjançades pels nestorians.

 

Les terribles persecucions contra els nestorians

A les acaballes del segle XIV, el conflicte entre mongols budistes, cristians nestorians i musulmans es va decantar en favor d’aquests, i el seu cap, Tamerlà, va iniciar persecucions d’extrema ferotgia contra els altres, als quals va eliminar, obligar a convertir-se o fugir.

Molt minoritzats, la situació dels nestorians (assiris, caldeus) va empitjorar en el segle XX, quan van patir persecucions extraordinàriament cruentes, genocides, per part de règims com els socialistes laics de l’Iraq o Síria, els ateus de les dictadures comunistes asiàtiques, els nacionalistes ètnics i laics com el de la Turquia d’Ataturk o els teocràtics islamistes com els de l’Iran, l’Aràbia i altres amb les seues ramificacions al Kurdistan, Armènia, Palestina (Hamas), Líban (Hezbol·là) i altres zones tensionades.

Hui en dia queden només comunitats disperses per tot el món, moltes de les quals continuen patint persecució i no hi ha cap veu que les defense. Clar, com que són cristians… El seu llegat, però, va quedar entre nosaltres sota formats diferents de l’estrictament religiós: la ciència i la seda.

 

El llegat dels nestorians a casa nostra

Els nestorians van fomentar un tipus de pensament rigorós que va contribuir al desenvolupament de ciències i tècniques que més tard van afavorir el desenvolupament occidental. Només com a exemple, la doctrina mèdica més valorada durant l’Edat Mitjana va ser la del metge grecoromà Galé (s. II): traduïda a l’àrab per nestorians de Bagdad, va tornar a l’Europa a través de l’Escola Salernitana de medicina i de facultatius com el valencià Arnau de Vilanova (s. XIII), autor del manual de medicina preventiva més famós de l’època, Regimen sanitatis ad regem Aragonum (‘Normes de salut per al rei d’Aragó’, 1308). Adreçat a Jaume II el Just, el compendi va assolir tanta fama que va ser traduït al català, hebreu, francés, alemany, italià i castellà. Més tard, els valencians també vam ser beneficiaris d’aquella antiga expedició nestoriana a la Xina que en el segle VI va revelar al món cristià el «secret de la seda».

A terres valencianes, va haver-hi indústria sedera però de poca entitat fins al segle XIV. Però, amb l’arribada d’artesans seders genovesos i el seu velluto (seda, vellut) València es va convertir en un gran centre seder al voltant del barri dels Velluters; símbol del seu estatus, els velluters van arribar a fundar una confraria (1477), la de Sant Jeroni, dedicada a qui era considerat el primer cardenal de l’Església i solien dur vestits de seda.

El formidable èxit de les sederies valencianes entre els segles XV i XIX va configurar el paisatge agrari, marcat pels cultius de morera a les comarques de l’Horta de València, la Ribera Alta i Baixa del Xúquer, Requena-Utiel i el Baix Segura. De fet, en el segle XVIII l’escriptor i aventurer venecià Giacomo Casanova va quedar sorprés pel «bosc de moreres» que envoltava València, un dels pocs detalls paisatgístics que apareixen en les seues memòries, més aïna dedicades a altres històries.

Un paisatge també caracteritzat per la barraca i l’alqueria valencianes, estructuralment habilitades per a la cria dels cucs de seda en el pis superior, sovint a càrrec dels més menuts, i que encara s’ha mantingut com a afició primaveral en moltes llars valencianes.

La riquesa generada va donar lloc a exponents de tan alta cultura com la que es va posar de manifest en el «Segle d’Or valencià» (s. XV) en la Llotja dels Mercaders o de la Seda, a València (1482-1548), Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (1996); o el Museu i Col·legi de l’Art Major de la Seda, tant el de València com el de Requena.

Riquesa que es manifestava en l’entapissat del mobiliari dels palaus; o en l’ornamentació litúrgica de l’època, com la que es pot admirar al Museu Catedralici Diocesà i al Col·legi del Patriarca (Reial Col·legi del Corpus Christi) a València; o de la Reial Senyera de la Processó Cívica del 9 d’Octubre, símbol del Regne, cantada per Maximilià Thous en el seu poema «Bandera del meu amor» (1923), que comença així:

Tinc una bella bandera

que té tots els meus amors.

La tela és de seda fina,

or, roig i blau els colors.

En parlar de la seda d’aquella època no podíem deixar de banda la indumentària de l’alt clergat, la noblesa, la burgesia o les classes benestants, teixits que encara predominen en els vestits de festa de falleres, belleses, gaiateres, llauradores, reines i dames. I encara hui en dia, el lluir de sedes rememora una història comuna, una sensació històrica ancestral lligada en el fons a un cuc, un arbre i unes tècniques que no són autòctones. Tot un món associat a la seda, el secret de la qual havien dut uns monjos nestorians que fugien de les persecucions a causa de la seua religió.

Un component, el religiós, que en el cas valencià també ha quedat vinculat a la seda, tot i que indirectament, en l’advocació de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Perquè, segons conta la llegenda, eixa imatge va aparéixer, allà pel 1247 (quan el rei Jaume I va compilar els Furs d’Aragó), en el tronc d’una morera, l’arbre que possibilita la seda. Una devoció que s’ha mantingut en el temps i que culmina el 8 de setembre amb la Muixeranga, una processó amb un seguici únic de danses, torres humanes i músiques, Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (2011).

Tot un referent dels vincles entre natura, tradició, religiositat i cultura, com tractem d’explicar en els articles d’aquesta secció. Sumant, en aquest cas, el nostre homenatge, consideració i solidaritat amb aquells nestorians als quals tant devem sense ser-ne conscients.

Revista número 503. Juny 2024.