Tens 0 productes a la teua cistella
De definicions, se’n poden trobar moltes, però tal vegada aquesta és acceptada per molts: un/una líder és una persona que dirigeix, influeix o guia un grup, equip o moviment cap a la consecució d’objectius comuns. Es distingeix per la seua capacitat d’inspirar, prendre decisions i gestionar situacions, guanyant-se el respecte i la confiança dels seus seguidors. I com s’arriba a aquest estat?
Ara que el món està observant com un líder, el líder mundial Donald Trump, sembla que s’ha convertit en una persona, com a mínim, malalta, d’una malaltia d’egocentrisme total, ¿què fa a una persona convertir-se en líder del seu partit, d’un grup, d’un partit polític? Ara que les xarxes socials i les estratègies comunicatives s’han convertit en el centre i en la prioritat de qualsevol persona que vol arribar a ser algú, com s’aconsegueix eixe estat que permet afirmar que ja ets un/a líder? I si alguna vegada s’arriba a eixe estat tan buscat de poder influir sobre la societat i les persones que estan a prop, ¿es pot trencar eixa marca, eixe nivell de poder influir directament en la societat?
En moltes ocasions –i ara sembla que es pensa més que mai–, amb diners, torrons. Si s’utilitzen grans quantitats de diners, de segur que es pot convertir en influent qualsevol persona. Altres, però, diuen que no, perquè en un mateix partit polític, amb la mateixa inversió econòmica, algunes persones sí que aconsegueixen els objectius, i n’hi ha d’altres que no, siga quina siga la quantitat econòmica destinada a lloar la figura del personatge en qüestió. Encara més, les persones que defensen aquesta postura solen afirmar que, encara com no es pot garantir que, amb milions d’inversió, convertiran en líder qualsevol persona.
Al mes d’abril de 2026, ¿Alberto Núñez Feijóo és un líder del seu partit? ¿Trump és ara mateix el mateix líder que va guanyar les eleccions als Estats Units d’Amèrica? Juan Francisco Pérez Llorca, Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, que arribà al càrrec per la dimissió de l’anterior president, ¿és líder del seu partit; podrà arribar a ser-ho; encapçalarà la pròxima llista electoral del seu partit? El senyor Barcala, alcalde d’Alacant, ¿ho és? La senyora María José Català i Begoña Carrasco, alcaldesses de València i Castelló, respectivament, ¿són líders del seu partit? I, amb les diferències que es vulguen establir, ells i elles tenen darrere institucions que, d’una manera o altra, inverteixen molts diners en publicitat, xarxes, mitjans de comunicació. Per què uns sí i altres no?
Joan Baldoví, Diana Morant, Pilar Bernabé, José Muñoz, ¿són líders dels seus partits i influeixen en la societat? ¿Al mateix nivell?
Gabriel Rufián i Mónica Oltra semblen, a hores d’ara, líders que, pels motius que siguen, són referents de la societat. Rufián té una grandíssima quantitat de seguidors i seguidores a tot l’Estat i ha aconseguit posar nerviosos molts polítics; una altra qüestió és que siga líder al seu partit. Mónica Oltra, solament anunciant que ha decidit tornar a la vida política activa –malgrat les persecucions inversemblants de la justícia; no, millor: d’alguns jutges i jutgesses–, ha aconseguit posar també nerviosa més d’una persona i més d’un partit polític. Què tenen Rufián i Oltra que no tinguen altres persones que aspiren a ser líders? Dicció? Coherència? Idees? Projecte?
El que sí que sembla clar és que ara s’ha produït una espècie de rebolica en les esquerres d’Espanya i al nostre país. Caldrà seguir-ne els moviments…
Revista Saó, pàg.7. Abril 2026.
