DE MÈXIC ESTANT

Quan escric aquestes ratlles no sé encara el resultat de la gala dels premis Òscar a la Millor pel·lícula i Millor director. Tant s’hi val! Roma del director Alfonso Cuarón, ha estat ja elegida per nombrosos festivals i entitats com el film més rellevant de l’any 2018. Pràcticament ha acaparat la major part dels guardons on s’ha presentat: Guanyadora del Lleó d’Or al LXXV Festival de Venècia,  Globus d’Or a la Millor pel·lícula i Millor director, Premi Goya a la Millor pel·lícula Iberoamericana, 4 premis BAFTA de l’Acadèmia del Cinema Britànic, Premi de la Critica Cinematogràfica com a Millor Pel·lícula i Millor Director, per cert es la primera vegada que una pel·lícula de parla no anglesa s’emporta aquests reputats guardons. I, finalment, seleccionada en 10 categories per als Òscars.

Roma arriba, a més a més, envoltada per la polèmica creada per la companyia Netflix a causa de la seua difusió majoritària en televisió, tot evitant la projecció en les cadenes de cinema comercial. Sols s’ha pogut veure en la plataforma audiovisual d’aquesta empresa i en petites sales independents. Màrqueting calculat?, estratègia intencionada? Més elements per al debats al voltant de la recepció d’aquesta obra mestra.

Filmada en un impecable i bellíssim blanc i negre de la mà del mateix Cuarón, autor també del guió, direcció i muntatge, Roma està realitzada amb una gran depuració tècnica de grans plans generals seqüència amb esplèndids tràvelings horitzontal d’esquerra a dreta i d’acompanyament. L’autor ens narra una senzilla història centrada en la infantesa del mateix Cuarón, que ha tirat dels plecs de la seua memòria a manera proustiana, ambientada en el barri de Roma de la ciutat de Mèxic i rodada en els mateixos espais naturals, carrers i escola on ell va viure. Manté una ajusta cronologia que va de setembre de 1970, després del mundial de Mèxic, a juny de 1971, la terrible matança del Corpus executada pels grups paramilitars al servei del govern. Tot i la crònica d’una infantesa desvalguda, que actua com a marc narratiu, a  Cuarón el que li interessa és submergir-se en el món interior de dues dones, la seua mare i, sobretot, Cleo (interpretada per una actriu desconeguda, Yalitza Aparicio), la indígena que, a més del treball de la casa, té cura dels fills. Una dona que canta i s’expressa en la intimitat en mixteco; una llengua del sud de Mèxic parlada per vora mig milió de persones. Observem en aquest microcosmos de la casa el succeir diari d’aquesta família de classe mitjana alta on descobrim la convivència tan distant entre classe social i raça. L’exploració de les relacions ens descobreixen les solituds compartides, per damunt de tot, de les dues dones, abandonades per les seues parelles: “Som dones, Cleo, estem soles” diu la mare. Però, és la mirada plena d’humanitat que Cuarón llança sobre Cleo el que determina la sensibilitat i complexitat psicològica d’aquesta extraordinària pel·lícula. Plans d’una gran força que escruten la seua tristesa, el desarrelament i el patiment d’una jove a la deriva. Hi ha a la segona part del metratge tres seqüències dotades d’una gran potència visual, tres moments dramàtics que queden impresos en la nostra retina: la violència dels grups paramilitars, el paritori on Cleo perd el bebè i el salvament a la platja, amb l’escena icònica de l’abraçada dels xiquets a Cleo després de què aquesta els salvara la vida, circumstància que reforçarà els lligams afectiu. Una obra mestra que situa Alfonso Cuarón com a un dels referents entre els millors directors dels darrers anys.