Tens 0 productes a la teua cistella
Fa uns dies Famílies pel Català feia pública la proposta feta a entitats de cultura tradicional i popular catalanes, com alguna colla castellera, per a usar i promoure el català en les seues activitats. Una icona de la tradició catalana en castellà? Doncs el cas és que la Revista Castells es feia ressò fa uns mesos d’una proposta de traducció al castellà del vocabulari dels Castells per a poder explicar-los. Parlem d’un vocabulari que no arriba a 200 paraules i moltes totalment comprensibles.
A l’estiu llegia un article d’un veí de l’Infiestu, conceyu de Piloña, que parlava sobre la candidatura del món de la sidra a Patrimoni Immaterial de la Humanitat (que assolí el 4 de desembre passat). Es queixava amargament que el vocabulari que eixia a la proposta era majoritàriament en castellà, en tot cas asturianitzat, però oblidant paraules asturianes i aventurava que era perquè eren tan diferents del castellà que la resta d’espanyols, no la humanitat, no les entendrien. Ell no entenia el món de la sidra sense eixe vocabulari, perquè per a ell, introduir eixes modificacions, molt esteses per desgràcia entre els joves, era desvirtuar i oblidar un altre patrimoni directament vinculat al que es pretén protegir: la llengua asturiana.
Exactament el mateix que passa amb el món dels Castells o el de Muixeranga. I és que cada poble ha aprés a veure el món, a pensar-lo, a pensar-se i a expressar els seus sentiments des de la seua llengua pròpia i cada tradició té els seus mots. Fa dies que li pegue voltes al cap sobre els mons que desapareixen al meu voltant. Any rere any, visite l’aldea dels meus avis, Xiranes, al conceyu de Cabranes, Astúries, i comprove com el món que havia conegut estava desapareixent. Ni vaques ni llauradors ni l’olor característica del “cuxu”. Els prats a l’estiu cada volta són més grocs o han desaparegut sota el bosc pel seu abandonament. Ixen cases rurals ací i allà i un macrohotel de luxe que ocupa una desena part del poble de Torazu. Les persones que coneixia han marxat, uns conduïts per Caront i altres conduint cap a les ciutats. Amb elles desapareixen les converses als pocs bars que queden al conceyu que recordaven els temps durs del treball en el camp i amb els animals, de fam, de molta fam, del maquis Bernabé i la Guàrdia Civil, de la Güestia, del Cuelebre, de tradicions i éssers mitològics asturians que alguns asseguraven haver vist. En fi, als xigres, com es coneixen les tavernes, també corria molt d’alcohol i quan no hi havia forasters parlaven en asturià.
Mon pare mantenia un vocabulari aprés ja des del 1938 que feia les delícies dels contertulians que li deien “Gonzalín, yá naide fala asina periquí”. Moltes paraules pròpies de l’asturià han estat substituïdes per altres castellanes que pronuncien amb accent asturià. I no cal dir que, “per respecte” als forasters, em parlaven en un castellà asturianitzat. Ni els intents que jo feia en el meu asturià rudimentari aprés d’escoltar mon pare servien perquè mantingueren el seu asturià castellanitzat. No era un dels seus. Vos recorda alguna cosa?
A principis dels 50 la família es trasllada a Alacant. Anaren a viure a casa Tonica, al número 33 de Calderón de la Barca, on vivia també el compositor villener Antonio Férriz Muñoz. La “mi güela” pensava que parlava un castellà culte, de ciutat, la qual cosa era veritat si parlem del castellà que parlaven a Oviedo on havia anat a servir a casa de gent adinerada. Amb aquest castellà va anar a comprar un dia a la botiga i, segons explica mon pare, tornà a casa sufocada i avergonyida per les burles d’unes senyores que es rigueren del seu estrany castellà. Passats els anys mon pare reflexiona i es pregunta: ¿com nassos es rigueren així de ma mare quan la gent aquí parlava un castellà pronunciat a la valenciana i farcit de valencianismes, quan aquí la majoria de la gent parlava en valencià al carrer? De fet, no feia ni dos anys que hi vivien i ell mateix parlava en valencià amb els seus veïns, almenys fins que, l’any de la nevada, es traslladaren a viure a la Ciutat d’Assís, quan encara moltes cases del pare Àngel no estaven ni acabades i on gairebé tothom era immigrant de la resta d’Espanya. Malgrat tot, amb molts dels amics i amb els companys de treball gastava aquell valencià meridional aprés com a llengua d’ús corrent.
Aquell episodi a la botiga convertí la meua güela en la meua “yaya” i prohibí parlar en asturià a tota la família. Sí, prohibí, tal qual. Jo mateix viu en una ocasió la iaia reprovant a mon pare per parlar en asturià i quan jo li preguntí per què ho feia, ella contestà que perquè era lleig. Vos sona? El pitjor és que eixa idea ha arrelat en els seus descendents. A mon pare li agrada molt parlar en asturià sempre que pot, i no rebutja una conversa en valencià quan anem a pobles on el valencià és més present o amb els seus vells amics. Però mon pare també és dels que creuen que l’asturià és un castellà mal parlat o que el valencià ha de sobreviure, però subordinat al castellà. Són fills d’una època en la qual la mateixa societat educava i feia de vigilant amatent de l’ideari nacionalcatòlic del franquisme, penúltim exemple d’eixamplament de l’espanyolisme d’arrel castellana que pregonava: Una, Grande y Libre.
Parle de l’asturià que a més a més, és una de les llengües més amenaçades de l’Estat espanyol, amb una protecció estatutària ambigua que no obliga el seu aprenentatge, però, tampoc l’impedeix. Una llengua que recula mentre moren els seus parlants i desapareix dels carrers i dels xigres. Contràriament, el valencià té un estatus legal molt superior, almenys sobre el paper, perquè a l’hora de la veritat els nostres governants mai han treballat de manera decidida en la seua extensió i protecció total, ja que la majoria d’ells pensen com pensa mon pare, que és una llengua que ha de subordinar-se al castellà, o pitjor encara, com pensava la meua iaia, és lletja i no s’ha de parlar.
De sobres és conegut l’estat del valencià i de la nostra cultura, especialment ara, quan tenim uns governants entestats a desfer-se de tot allò que els destorba en la seua concepció i construcció d’un nacionalisme espanyol unitarista d’arrel castellana. Uns governants que no estan contents amb la destrucció del nostre patrimoni immaterial, de la nostra ànima com a poble, sinó que a més a més, destrueixen el nostre patrimoni material sense cap mena de contemplacions.
Aquest article és una primera part. Com intentaré explicar en una segona part, l’ànima d’un poble descansa sobre la seua llengua, sobre els costums i les tradicions compartides, però també ho fa sobre la nostra història i els monuments que ens la recorden. Si aquests monuments desapareixen, com pot ser la torre Plàcia de l’Horta d’Alacant, perdem llocs físics, ancores, on s’arrelava la nostra identitat.
(Continuarà…)
