La revista degana en valencià

De Nosferatu a First Kill

26/08/2022

L’any 1922 s’estrenava una de les joies de l’expressionisme alemany en alguns cinemes: Nosferatu, eine Symphonie des Grauens. Friedrich Wilhem Murnau, en la direcció; Fritz Arno Wagner, en la càmera; Henrik Galeen, en el guió; Hans Erdmann, en la música; Albin Grau i Enrico Dieckman, en la producció, i moltes més persones davant i darrere de les càmeres donaren vida a la versió de Dràcula, l’obra de Bram Stoker.

Tanmateix, no sense dificultats: inicialment, pretenien portar-la al cinema, però no els van cedir els drets; així que, amb la intenció d’evitar qualsevol problemàtica amb la família Stoker, es van fer algunes modificacions respecte del llibre i la van crear igualment. Tot i això, sembla que els canvis no foren suficients, ja que Florence Balcome, la vídua de Bram Stoker, interposà una denúncia i el resultat en va ser la destrucció de totes les còpies de la pel·lícula. No obstant això, n’hi havia moltes i per diverses parts del món, així que, finalment, ha aconseguit arribar als nostres dies. Actualment, comptem amb dues restauracions que són les més completes i les més fidels a l’obra original: la de British Film Institute, de 1995, i la de Friedrich-Wilhelm-Murnau-Stiftung, de 2006.

Malgrat que la primera vampira fou Lilit, la història del llibre es basa en les llegendes de vampirs de l’est d’Europa i, concretament, en un príncep de Valàquia membre de la família Drăculești: Vlad III, també conegut com a «Vlad Țepeș» o «l’empalador». Això no obstant, quina és la diferència principal entre Dràcula i Nosferatu? Possiblement, el que més crida l’atenció és la modificació d’alguns noms o la supressió d’alguns personatges; tot i que la forma de matar el no-mort és, segurament, la més important.

Segons el que ens ha arribat a través de la literatura i del cinema, matar un vampir no és tan complicat: només calen alls o flors d’all perquè no se’ns acosten i clavar-los una estaca de fusta en el cor. També ens pot ajudar la plata, i si és una creu de plata, millor, encara que tampoc no està malament afegir alguna hòstia consagrada a l’equació; això sí, és molt recomanable no convidar-ne cap a casa. Però, sense cap dubte, el millor remei per a destruir-los, segons Stoker, és tallar-los el cap i, després, omplir-los la boca d’alls. I la llum solar, els mata? Segons l’autor de Dràcula, la llum del Sol només debilita els strigoi, encara que no els destrueix. I si no fou cosa d’ell, com pot ser que pensem que els vampirs moren amb aquest tipus de llum? Doncs perquè és com mor en Nosferatu, eine Symphonie des Grauens: cap al final de la pel·lícula, observem com Ellen està gitada en el seu llit esperant-lo i amb la voluntat de fer-lo desaparéixer; el comte Orlok s’acosta i consumeix tota la seua sang, així que no se n’adona que ja està eixint el Sol i els primers rajos del dia el cremen per complet. D’aquesta manera, es pot afirmar que quasi totes les formes que coneixem de matar aquests éssers malvats parteixen del llibre de Bram Stoker, malgrat que la pel·lícula de Friedrich Wilhem Murnau també hi va contribuir.

Pel que fa a les pàgines que va escriure l’autor de la novel·la, haurien tingut la mateixa rellevància si no haguera existit la versió de cinemes? L’obra és excel·lent i narra la història en forma de dietari, d’epistolari i de documentació; no obstant això, és possible que, sense el món de Nosferatu, el vampirisme no haguera arribat al 2022. Actualment, podem trobar unes 100 pel·lícules i sèries relacionades amb el comte Dràcula d’una manera o d’una altra, com són: Dracula (1931), Dracula’s Daughter (1936), Son of Dracula (1943) –que també se l’ha anomenat Alucard, encara que parega extravagant–, Dracula (1958), The Brides of Dracula (1960), Dracula (1979), Bram Stoker’s Dracula (1992), Van Helsing (2004), Dracula 3D (2012), Dracula Untold (2014), Dracula (2020) i moltíssimes més.

I quant al comte Orlok? És cert que no ha tingut la mateixa transcendència com l’original, malgrat això, l’any 1979 s’estrenà Nosferatu: Phantom der Nacht, el remake de la pel·lícula de 1922 que va dirigir Werner Herzog –amb els noms dels personatges canviats pels de la novel·la– i que va protagonitzar Klaus Kinski, com també Nosferatu a Venezia (1988), de la qual fins i tot en va dirigir algunes escenes. A més, pel centenari de la pel·lícula, hi ha prevista la creació d’un Nosferatu nou; tanmateix, no es pot oblidar la impressionant Shadow of the Vampire (2000), que es basa en algunes de les llegendes que sorgiren durant i després del rodatge de Nosferatu, eine Symphonie des Grauens i crea una metaficció molt recomanable.

Però què sabem sobre com es transmet el vampirisme? Popularment, es creu que, amb què et mosseguen, n’hi ha prou, i és el que veiem en algunes històries; no obstant això, originalment, per a convertir-te, s’havien d’alimentar de tu, sí, en canvi, tu també ho havies de fer de la seua sang. I això ho observem en moltes produccions: des de la sèrie mítica d’adolescents Buffy the Vampire Slayer (1997-2003), que no només introduïa a Buffy Summers (Sarah Michelle Gellar) com a protagonista forta que salvava el món una i una altra vegada, sinó que també portava a les pantalles una relació lèsbica que no teníem costum de veure-hi; fins a Chapelwaite (2021-), una sèrie basada en el conte curt Jerusalem’s Lot d’Stephen King que té diverses sorpreses molt interessants.

Ara bé, tot i que el comte Dràcula és un dels personatges principals de la història del llibre que porta el seu nom i és, segurament, el que més ha perdurat amb el pas del temps, cal remarcar que no és l’únic a què s’hi dona importància, ja que el grup que intenta derrotar-lo també és ben curiós: Abraham Van Helsing, Mina Murray (o Harker després del matrimoni), Jonathan Harker, Lucy Westenra, John Seward i Arthur Holmwood. És cert que la novel·la no hauria pogut avançar sense aquestos personatges, tanmateix, s’ha de tindre en compte que també han tingut representació en les pantalles fora dels Dràcula o dels Nosferatu, com per exemple: en Penny Dreadful (2014-2016) –una sèrie ambientada al Londres victorià en la qual hi apareixen personatges provinents de la literatura fantàstica com Víctor Frankenstein, el doctor Jekyll o Dorian Gray–, es pot trobar un grup de gent que també investiga com destruir els éssers malvats que els persegueixen que recorda molt al de la novel·la i que, fins i tot, comparteix algun dels personatges; o en The Strain (2014-2017) –una sèrie basada en les novel·les de la Trilogia de la foscor que tracta el vampirisme com a una epidèmia i que té referències constants als camps de concentració nazis–, ja que té com a centre diverses persones que uneixen forces per a aniquilar el Master i inclús un personatge, Abraham Setrakian, que s’assembla excessivament a Abraham Van Helsing.

Nogensmenys, no tots els vampirs són senyors blancs amb aspecte de noble desfasat; s’ha creat moltíssima literatura i moltíssim de cinema al voltant d’aquest tipus de no-mort: en The Lost Boys (1987), tenen una estètica totalment punk dels huitanta; en la trilogia de Blade –basada en el personatge homònim de Marvel–, hi apareix el dhampir –un híbrid entre un vampir i una altra espècie– afrodescendent que porta un pentinat peculiar i va tot vestit de negre; en la saga de pel·lícules Underworld –en la qual, per cert, els homes llop eren servents dels vampirs i recordem que, en Dràcula, l’strigoi «pot dirigir els elements» i «té poder sobre els éssers inferiors», com els llops–, Selene és la protagonista femenina i vampira, d’estètica semblant a la de Blade, que dispara i apallissa a qui faça falta; en Låt den rätte komma in (2008), la vampira és una xiqueta d’aparença innocent; en Vampire Academy (2014) –basada en la novel·la homònima de Richelle Mead–, les protagonistes són dues vampires estudiants que s’enfronten juntes a diverses adversitats; en Blood Red Sky (2021), la vampira és una mare preocupada; en Midnight Mass (2021) –una sèrie amb molt de rerefons religiós–, un dels vampirs és un sacerdot jove, i un llarg etcètera.

I què és First Kill? És una sèrie d’una única temporada, basada en una narració curta de V.E. Schwab, que s’ha estrenat –i cancel·lat– enguany, les protagonistes de la qual són Calliope i Juliette, dos joves adolescents. Calliope és una caçadora de monstres –que prové d’una estirp de caçadors– que encara no n’ha assassinat cap; Juliette és una vampira –d’una família poderosa de vampirs que és descendent de la mateixa Lilit– que tampoc ha tingut cap víctima, i s’enamoren creant una història a l’estil shakespearià de Romeu i Julieta.

En conjunt, així és com han evolucionat els vampirs: des d’un noble d’edat avançada que, sovint, tenia un aspecte terrorífic; fins a una adolescent amigable que s’enamora de la seua enemiga natural. No és meravellós?

Inscriu-te al nostre butlletí

Top