De primaveres i tardors: transformacions en el panorama dels mitjans de comunicació valencians (1976-2014)

Primavera, realitat, batalla

Al juliol de 1976 no hi havia democràcia. Hi havia la pulsió democràtica, que vivia a la casa dels vençuts, al carrer per on trepitjava l’obrer i el mestre, a la llibreria amb rebotiga per als amants de la clandestinitat, a les aules universitàries plenes d’una joventut polititzada, als locals on s’escoltaven músiques noves, a la tertúlia valencianista que freqüentava Josep Lluís Bausset i altres semblants, a les parròquies de rectors obreristes, a les seus clandestines dels sindicats inexistents, als claustres d’alguns instituts, als ulls esperançats d’una majoria social… I a Saó, que naixia i sumava.

Sumava a un compte curt: el dels mitjans de comunicació. La vigència de la Llei de Premsa de 1966 –la Llei Fraga– no tranquil·litzava. La premsa del Movimiento –és a dir, del partit únic, FET y de las JONS– representava el 80 % de la premsa diària del país: Levante, Jornada, Información i Mediterráneo eren les darreres bales ideològiques d’un règim que acabava de perdre el seu cap. Després hi havia un diari i mig, al marge del Movimiento. Las Provincias, de tradició conservadora, estava encara immers en una primavera poc agosarada, però colpidora en el món de la uniformitat. Una primavera iniciada en 1973 i conquerida a través de reivindicacions locals sobre el llit del riu Túria –defugint una autopista de vuit carrils– o sobre el Saler –evitant un pla urbanístic devastador–, amb el suport a un emergent moviment veïnal o amb la cessió d’espai a plomes vinculades a l’oposició al règim franquista. El mitjà era La Verdad, diari murcià que des de 1963 tenia una edició alacantina i que alimentava la desvertebració valenciana amb 16.000 lectors alacantins.

D’altra premsa, també n’hi havia. La Hoja del Lunes de Valencia evitava, des de 1940, que els dilluns els diaris consumaren la seua denominació. Era responsabilitat de l’Associació de la Premsa Valenciana. Estava la premsa comarcal: Ciudad d’Alcoi comptava tres dècades, Canfali de la Marina havia sorgit en 1971. En la premsa local, els  butlletins d’informació municipal eren una raresa, representada pel BIM de Vinaròs, aparegut en 1962. Tampoc no feien manoll les publicacions locals d’entitats culturals o similars: hi havia Utielanías, que llançava mensualment la Casa de la Cultura d’Utiel. Al cap i casal hi havia també la premsa especialitzada. Cartelera Turia era, potser, la més singular perquè ultrapassava, des de 1962, la seua qualitat de revista d’espectacles. Turia era una guia d’oci, en els quioscos des de 1964. Valencia-Fruits era un influent setmanari econòmic. Aplausos, que apareixia eixe any de 1976, era una publicació taurina. Valencia Atracción promocionava el turisme des de 1926.

Tot plegat –caldria sumar el 22 % de quota de mercat que tenia al País Valencià la premsa editada a Madrid o altres indrets–, representava una premsa pública oficialista i una premsa privada minifundista, provincialitzada i de poca volada. No podia ser d’una altra manera en un país que no llegia premsa: dels 60 exemplars per cada 1.000 habitants de 1940 s’havia passat als 27 (!!) en 1959 i als 70 en 1976. Era la cua de l’Estat: el País Basc triplicava aqueixa xifra. La televisió no aportava pluralisme a l’opinió –era la televisió de les dues cadenes oficials– i injectava entreteniment a l’atenció pública fixada en el canvi polític.

La Llei de Reforma Política, elaborada pel president del Govern Adolfo Suárez i aprovada en referèndum al desembre de 1976, esdevingué el primer pas envers la transformació del sistema polític. Un decret d’1 d’abril de 1977 derogava l’article de la vigent Llei de Premsa que impedia la lliure expressió. Si  més no, els anys decisius del canvi veurien una estructura bastant inalterada en els mitjans de comunicació valencians: també per l’abril de 1977 la premsa del Movimiento passava a anomenar-se Medios de Comunicación Social del Estado i suposadament era un organisme autònom, però tan dependent del govern com ho havia sigut el seu antecessor. Sota aqueixa pauta, al País Valencià no hi havia un parlament de paper –i potser això explique, en part, la progressió a l’alça de la penetració de la premsa madrilenya que, en absència de parlament, actuava com a fòrum de debat polític– i l’agenda de l’opinió pública la marcava l’únic diari, a València i la seua província, l’únic diari que havia assolit un cert prestigi reivindicatiu, Las Provincias. A Castelló i a Alacant les coses anaren per altres sendes.

El diari Las Provincias va variar el seu rumb amb un cert estrèpit enmig del procés transicional. Si, seguint la línia oberturista mampresa en 1973, la capçalera es va alinear clarament amb la conquesta de la democràcia, de les llibertats consubstancials a ella i de l’autonomia per al País Valencià en el marc d’un estat descentralitzat, a partir de 1978 la publicació trencà l’esperit unitarista de les conquestes democràtiques per realinear-se amb un factor de trencament: l’anticatalanisme. El rerefons era fàcil d’entendre: els socialistes havien guanyat totes les eleccions celebrades al País Valencià des de 1977, un debat polític centrat en el binomi esquerra/dreta no ajudava en absolut a les opcions conservadores (UCD), calia un nou binomi allunyat de les polaritats ideològiques i vinculat a la identitat, un nou binomi que fera mossa en l’electorat d’esquerres a través de l’apel·lació a la seua valencianitat. Aqueix binomi fou catalanisme/anticatalanisme. En comptes de per una batalla ideològica tradicional, Las Provincias apostava per una batalla identitària extraordinàriament desigual en la configuració de forces.

Importa dir que, com la configuració del panorama mediàtic valencià era encara d’arrel –de soca-rel– franquista, Las Provincias no va trobar contraopinant amb la suficient potència com per a nodrir una opinió pública de signe contrari i aquest fet explica, en bona mesura, la facilitat amb la qual els governs ucedistes manipularen el procés estatutari valencià i el silenci que va rodejar els moviments socials que empentaven solucions democràtiques menys condescendents amb el passat immediat. La Transició es va fer de ritmes descompassats: la transició als mitjans de comunicació era més lenta que en altres àmbits de l’esfera pública.

Tres dècades d’eufòria

Fins que no es va produir la desamortització de Medios de Comunicación Social del Estado i els diaris afectes al govern esdevingueren propietat privada de noves empreses emergents en el camp de la comunicació; fins que la televisió pública deixà de ser l’única televisió existent, ben bé podríem dir que només la ràdio actuava d’ariet de la transició mediàtica, mentre premsa i televisió actuaven com a llast. Les subhastes de periòdics de l’antiga Cadena de Prensa del Movimiento es van produir en 1984; l’aparició de les televisions privades va trigar fins al 1990, tot i que el panorama televisiu havia començat a ampliar-se amb l’aparició de les televisions autonòmiques: ETB, TV3, TVGa, Canal Sur, Tele Madrid, Canal 9 (9 d’octubre de 1989).

Val a dir que el País Valencià i Espanya anaven amb el peu canviat respecte d’Europa. Mentre que als països del Mercat Comú –Espanya hi entrà en 1985– l’Estat havia adquirit un gran prestigi com a fautor del welfare state i la seua  presència en el territori dels mitjans de comunicació era vista com un factor positiu, vinculat a la responsabilitat social pública i al dret ciutadà a la informació veraç i imparcial, a les nostres contrades l’Estat era vist com un factor retardatari i els mitjans de comunicació que li eren afectes com una obtusa ingerència en configuració de l’opinió pública. D’ací que el mercat assolira el lloc que a altres indrets (França, Gran Bretanya, etc.) ocupava l’Estat. Només en els moments inicials les televisions autonòmiques van gaudir de l’aplaudiment de l’opinió pública pel seu contingut simbòlic i per la proximitat informativa que deparaven: eren la mostra de la descentralització. Aviat, però, la governamentalització dels informatius d’aquestes cadenes va redundar en el seu progressiu desprestigi i, sorprenentment, en l’auge de la informació (i l’entreteniment) lligada al mercat.

Tot i que els valencians continuaven llegint poca premsa –tots els informes destacaven la paradoxa: una comunitat autònoma per damunt de la renda per capita estatal i amb un índex de lectura de premsa molt per davall de la mitjana estatal–, el negoci periodístic no va parar d’expandir-se en les dècades de 1980, 1990 i 2000. Levante i Mediterráneo esdevingueren els ariets de l’empresa Editorial Prensa Ibérica (el Grup Moll) al País Valencià. L’agosarada política d’edicions comarcals i de regals associats a la compra féu que a finals de la dècada dels 80 aquests periòdics foren líders en les seues demarcacions; en el primer cas, sobrepassant en audiència Las Provincias (el sorpaso en difusió no arribaria fins a 1998). Amb el temps, aquest diari seria participat pel grup Vocento, que a principis del segle XXI n’era ja l’accionista majoritari. A Castelló, el diari Mediterráneo –adquirit per una petita empresa, Promocions i Edicions Culturals, SA– trobà la competència de Castellón Diario entre 1985 i 1997; en 1992 va entrar a formar part del Grupo Zeta, la qual cosa li permeté descavalcar el competidor. Zeta, a més, esdevingué el grup propietari de Diario de Alcoi i El Periòdic d’Ontinyent.

El creixement periodístic, animat pels fluxos publicitaris, tenia altres fronts. La premsa local i comarcal, que desenganxava a principis dels 80 amb una onada de butlletins d’informació municipal i de periòdics d’institucions i associacions culturals de tota mena, conegué una nova empenta en la dècada següent de la mà de la gratuïta i de la premsa per a estrangers, fins al punt que a partir del  2000 alguns grans grups de premsa, en especial Zeta, s’interessaren a participar-hi. La premsa especialitzada es va sumar a la festa amb Superdeporte, en mans del Grup Moll. La generalista va veure la incorporació d’El Temps, en 1984, a càrrec d’Edicions del País Valencià. La revista es publicava en valencià, i podia posar les coses difícils a altres inicitatives de premsa en valencià, com ara Saó, apareguda vuit anys abans. Si més no, El Temps va trobar la seua audiència fonamental a Catalunya i això va permetre que altres publicacions en valencià mantingueren el seu arrelament, tot i que entre un públic minoritari. En 2008, entre revistes d’informació general (Saó, El Temps, El Punt, L’Avanç), premsa local i comarcal, revistes especialitzades i revistes culturals i festeres, hi havia un centenar de publicacions que empraven el valencià, amb una tirada de 400.000 exemplars. Això significava que només el 9 % de la població valenciana llegia premsa en valencià.

La ràdio i la televisió acompanyaren l’auge mercantil dels mitjans escrits. Les grans cadenes estatals, mitjançant processos de fusió, absorció o associació, van copar ràpidament l’audiència radiofònica creixent. El lideratge de la Cadena SER va anar consolidant-se. Les experiències de ràdios locals, lliures, culturals, etc., tan engrescadores en els anys finals de la Transició, va anar sucumbint o com a poc esmortint-se. En l’àmbit televisiu, l’arribada de les privades en la dècada dels 90 fou el primer graó d’un crescendo mercantil que s’amplià amb les televisions locals i tocà cim amb les concessions de Televisió Digital Terrestre a partir de 2004. Tant a la ràdio com a la televisió, i l’assumpte no és exclusiu del País Valencià; cada nova onada de concessions d’emissores realitzada pel govern comportava l’engreixament d’aquells operadors amb afinitats ideològiques amb qui controlava el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. El prolongat govern del PPCV en l’autonomia, des de 1995 fins ara, ha fet que l’escorament ideològic de les ràdios i les televisions concessionals haja sigut cridaner per agut. Amb el suport, per cert, i amb especial contundència, per una ràdio i una televisió públiques força governamentalitzades.

Tardor, o directament hivern

Els mitjans del capitalisme rampant valencià entraren en crisi abans de la Gran Crisi Econòmica iniciada a finals de 2007. La premsa gratuïta, que amb tanta força va irrompre en la segona meitat de la dècada de 1990, va introduir una extraordinària fragmentació en el mercat de la premsa de paper. Encara que la inversió publicitària continuava creixent en època de vaques grosses, hi havia moltes més boques periodístiques per alimentar. A més, els gratuïts introduïren nous estils de negoci: periodistes multiusos, amb rutines productives vertiginoses en l’extrem oposat al reporterisme (o periodisme de qualitat), la qual cosa obligava els grans periòdics a ajustar marges per reduir costos… I en això que arribà Internet: és a dir, el periòdic digital. A poc a poc, la premsa valenciana va anar digitalitzant-se i, per competir amb la premsa gratuïta, els grans (Levante, Las Provincias, Información, Mediterráneo) oferiren gratuïtament la seua versió digital: una competència insuportable, naturalment.

En el sistema audiovisual valencià, especialment en la televisió i a propòsit de l’arribada de la TDT, va passar una cosa semblant. Les expectatives de negoci eren grans, però les audiències es van fragmentar tant que les agències publicitàries s’ho pensaven molt abans de fer-hi inversions significatives.

Si del camp privat passem al públic, el panorama precrisi era del tot dolent: les diferents emanacions de la Ràdio Televisió Valenciana perdien audiència i alçaven butllofes per la descarada ingerència del poder polític en l’orientació informativa i en la configuració d’unes graelles disposades a construir simbòlicament un nou Levante Feliz.

Si la premsa gratuïta era un «periodisme sense periodistes», la ràdio i televisió públiques valencianes eren antiperiodisme amb un notable excés de periodistes, perquè l’ens autonòmic servia d’instrument de contractació a les xarxes clientelars del poder i, com ara sabem, servia també al finançament de la festa autonòmica, vull dir, dels fastos autonòmics. La valenciana era la ràdio televisió pública més endeutada de l’Estat, en justa correspondència amb la seua matriu, la Comunitat Valenciana, que també era l’autonomia més endeutada d’Espanya en termes relatius.

La tardor deixà pas a l’hivern més cru en 2008. Els efectes de la crisi no poden ser captats a hores d’ara en tota la seua amplitud: resta en marxa. Però podem dir-ne algunes coses. La premsa escrita ha perdut efectius i els efectius han perdut –han acomiadat– periodistes. Les grans empreses són les úniques que, reduint costos, poden aguantar la davallada publicitària i la reducció notabilíssima de la tirada, que no suporta la competència d’Internet. Precisament a la xarxa es mantenen (en hivernació o quasi) capçaleres velles i novelles: des de Valencia-Fruits a Valencia Plaza, des de Superdeporte a Nostre Sport, des de Crónica a Gente de la Safor…

El sistema audiovisual valencià s’ha tornat inexistent: hi ha emissores, hi ha televisions, però són part de cadenes que operen a escala estatal. Ací no cal  ponderar, com en la premsa, l’índex, sempre alt, de penetració de la premsa editada a Madrid en l’audiència valenciana. No cal, perquè és la xifra més redona: tot. Són punts d’una xarxa.

Per la seua banda, la ràdio i la televisió públiques passaren a millor vida quan el Govern valencià, presidit per Alberto Fabra, va decidir al desembre de 2013 tancar-les al·legant que les fortes despeses comprometien la sanitat i l’educació públiques valencianes. Això, com és ben conegut, és fals. El que sembla que sí que comprometia el tancament, com ha albirat el president de la Diputació de València, és la capacitat d’incidència sobre l’opinió pública per part del poder polític: la institució provincial promet a hores d’ara una televisió provincial pública per a principis de 2015.

No cal dir que, enmig del neguit en què estem sumits tots aquells que pensem que el periodisme lliure és essencial en la democràcia, veure com Saó –la modesta, progressista, valenciana i valencianista Saó– s’acosta als 40 anys i llança el seu número 400, després de celebrar els 30 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, és un goig.

Francesc-Andreu Martínez Gallego. Professor de Periodisme a la UV

Article publicat al Quadern del nº 400, corresponent a gener de 2015