Amb permís de quin Déu?

Crec que puc dir el que vaig a dir per què no soc creient de cap religió, ni de les monoteistes abrahàmiques; ni de cap idolatria; ni de cap divinitat exòtica. Soc, però, un fervent partidari que cadascú crega el que vulga o el que més li convinga, de manera lliure i independent; o que no crega en res, si li va millor. Jo, amb la filosofia d’Epicur en tinc prou. Per altra part, em rebel·la que s’impose a ningú cap déu a la força, ni que cap clero faça caixa aprofitant-se de la ignorància i bona fe de la gent. I sobretot em preocupa que es manipule ningú amb contradiccions elevades a la categoria de veritats.

 

En l’anterior article sobre la precària convivència històrica dels seguidors de les tres religions monoteistes (SAÓ. Jueus, musulmans i cristians a matadegolla) vaig qüestionar la contradicció entre Déu, Al·là i Jehovà, que essent tres mots distints tenen el mateix significat, o siga que són sinònims de Déu. El triplet denominador ha generat, però, grans conflictes històrics, incloses guerres, ràtzies, pogroms, inquisicions, condemnes i expulsions. En aquell article proposava que els grans responsables civils i religiosos d’aquestes religions, es posaren d’acord a disminuir la càrrega emocional que han propiciat entre els respectius seguidors, amb la qüestió del nom de Déu o Al·là o Jehovà. Proposava que els responsables polítics i religiosos implicats reconegueren que el Déu de les tres religions és el mateix Déu, o siga que no hi ha tres déus sinó un únic Déu amb tres noms diferents. El que varia són els interessos polítics dels poders implicats i aquest és el quid i després insistirem. Avui continuem amb el tema amb un altre enfocament.

 

Les tres religions fonamenten les respectives doctrines en els llibres sagrats: per als jueus és la Bíblia Hebrea, que és l’Antic Testament; l’Antic amb el Nou Testament formen el llibre sagrat dels cristians, o Bíblia; i per als musulmans, el seu llibre sagrat és l’Alcorà, una bona part del qual recull part de la Bíblia hebrea i de la cristiana. De manera que si una bona part dels continguts d’aquests llibres sagrats és idèntic per a les tres religions, reunir aquestes parts comunes en un llibre, que podríem dir la Bíblia compartida, i oferir-lo en temples, sinagogues i mesquites per al seu coneixement, la predicació i els resos dels fidels de les tres religions, seria un gran pas per a l’encontre o reencontre dels monoteistes, o almenys perquè es contingueren i no s’hi barallaren. Les parts sobreres dels tres llibres quedarien a disposició dels respectius teòlegs, que encara podrien escurar més el reencontre si les adoptaven dues de les tres religions i sempre podria quedar una part que podria convertir-se en privativa d’alguna d’elles. Continuarien havent-hi diferències, però ja no serien tantes i se salvarien les coincidències per al bon enteniment i el res en comú. Pense en els salms de David que totes tres religions accepten. Això i tenir litúrgies similars faria que els diversos creients se sentiren més pròxims. De fet, alguna cosa així ja es fa en la litúrgia cristiana que, a més a més, incorporà des del principi, parts de la litúrgia romana clàssica, començant per la roba, per les lletanies, pels títols honorífics, etc.

 

Respecte de la possibilitat d’intercanviar-se espais físics destinats al culte vull recordar que el papa Francesc inaugurà a Indonèsia un gran temple catòlic connectat amb una gran mesquita musulmana i que el mateix papa no tingué cap problema quan resà en el temple i a continuació en la mesquita. Evidentment allò era un encontre com Déu mana. Tinc una experiència de quan jo era un jovenet seminarista (13-14 anys) i en estiu passava uns dies en un poble de l’Alt Palància, prop de Sogorb. Jo que aleshores era molt beatet m’havia ofert al capellà que venia cada cap de setmana a fer missa, a ajudar-lo i m’ho prenguí tan seriosament que quan vaig veure unes senyores angleses entrar a l’església sense mànigues, sense vel i sense mitges, els vaig advertir del que deia un cartell penjat a la porta. Les angleses que eren anglicanes i havien demanat permís al capellà, es quedaren estupefactes mentre unes beates locals em donaven la raó, El capellà, però, em va fer callar: estas señoras me han pedido permiso para venir a la misa, no son católicas, pero son cristianas y les he dado permiso, así que tú te callas. Em va sobtar, però m’ho repensí i uns dies després, que vaig veure les angleses carregant aigua a la font, m’acostí i els demaní perdó. Elles varen riure i em digueren que no em preocupara, que ja sabien on estaven i que elles no eren catòliques, però son pare, que era del poble on estàvem, sí que ho era i l’avi, als qui havien acompanyat alguna vegada a l’església de Londres. La casa on passaven els estius l’havien heretada d’ells.

 

Més important que la meua innocent actuació, és el que vaig veure a Jerusalem, amb temples del culte musulmà, del jueu i del cristià, amb enfrontaments habituals, sobretot entre musulmans i jueus. Altres enfrontaments religiosos de més difícil explicació són els que es produeixen entre els distints grups cristians de catòlics, ortodoxos i altres sectes. Tot plegat, doncs, és un cúmul d’absurds, que cadascú disculpa posant per mig algun déu o algun sant. Per això el títol de l’article d’avui sembla extravagant, encara que no ho és: Amb permís de quin Déu?

 

I tocant el tema dels enfrontaments entre els pobles monoteistes vull insistir en el cas d’Israel i Palestina, dues nacions semites (tan semites són els palestins com els jueus, encara que aquests darrers intenten apropiar-se del gentilici comú semita). Per què lluiten a mort entre ells, amb els immensos sofriments que estan patint els primers, a mans dels israelites, que estan actuant com criminals de guerra, fent als palestins el mateix que els feren a ells els nazis. Ho vaig dir en uns articles anteriors; ho vaig dir amb veu baixeta, com si em fera vergonya. Me’n feia, però ara ja no tinc vergonya, sinó ràbia i coratge, no contra els jueus, que de tot n’hi ha i en això hem de confiar, que des de dins i en unes pròximes eleccions, Netanyahu i els qui li donen suport, les perdran i seran conduïts davant dels tribunals i seran jutjats i condemnats i es podrà refer la pau entre les dues nacions. Tots els jueus no són responsables del que estan fent el govern extremista i criminal que governa ara mateix, però tots seran cridats a recolzar una solució justa al problema en què viuen immersos en Terra Santa, tant els palestins com els mateixos jueus, que cal que siguen depurats i que cesse tanta destrucció injusta i tant de crim.