Tens 0 productes a la teua cistella
Fotograma del videoclip de “Berghain”, de Rosalía.
Rosalía/Youtube
Rubén Picó Vila, Universitat Politècnica de València
En Berghain, una de les cançons més recents de Rosalía, hi ha fragments que poden sorprendre: la veu s’allunya del registre habitual del pop i s’acosta a una manera de cantar que recorda l’òpera: el fraseig és més ampli, el vibrato més sostingut i el so més homogeni i projectat.
La clau no està només en com es produeix aquesta veu, sinó en com arriba al públic.
En els concerts de Rosalía, la veu es captura amb micròfons, es processa electrònicament i es reprodueix a través d’altaveus. En canvi, en una representació d’òpera tradicional, no s’utilitza amplificació: la veu ha de ser audible amb claredat en tot l’espai per si mateixa. Aquesta diferència canvia completament el paper de l’acústica en l’experiència musical.
L’acústica darrere de la frustració dels músics
Molts músics han viscut alguna vegada una experiència frustrant ben coneguda: després d’hores d’estudi i preparació, pugen a l’escenari i el resultat no és el que esperaven. No perquè toquen pitjor, sinó perquè no es senten bé a si mateixos o el públic no percep amb claredat el que estan interpretant. En molts casos, el problema no és musical, sinó acústic.
El que arriba a l’oient és una combinació del so directe de la veu o de l’instrument i de totes les reflexions que es produeixen en parets, sostre i altres superfícies. Aquesta interacció es pot entendre a partir de dos efectes fonamentals: l’augment del nivell sonor i la persistència del so en el temps.
D’una banda, les reflexions fan que el so arribe amb més intensitat i de manera més homogènia a diferents punts de la sala. No es tracta només del so que emet la cantant o l’instrumentista, sinó de com l’espai redistribueix aquest so.
D’altra banda, aquestes reflexions també fan que el so es mantinga durant un cert temps després que la font haja deixat d’emetre’l. Aquest fenomen, conegut com a reverberació, és una característica essencial de qualsevol sala. Una certa reverberació aporta continuïtat i riquesa al so, especialment en la veu operística, perquè en reforça la sensació de plenitud i facilita la projecció dins del teatre.
Si la reverberació és excessiva, els seus efectes es tornen problemàtics: el so perd definició, els detalls s’esborren i les línies ràpides o articulades es tornen confuses. A més, es redueix la intel·ligibilitat, és a dir, la facilitat per entendre el text cantat. En aquestes condicions, es perd claredat tant en la música com en la paraula.
La veu i la sala: un sol instrument
En el cas de l’òpera, tots aquests factors són determinants. La veu i la sala funcionen com un sol instrument que s’estén en l’espai més enllà de la font sonora. De fet, la tècnica vocal lírica s’ha desenvolupat, en gran part, per adaptar-se a aquestes condicions: projectar el so de manera eficient, mantindre la claredat del text i aprofitar les característiques acústiques del teatre.
En canvi, en els concerts amplificats, com els de Rosalía, el canal de transmissió és completament diferent. El sistema electroacústic (format per micròfons, processament digital i altaveus) permet controlar el nivell sonor i modificar el timbre o la sensació d’espai, recreant qualitats que recorden l’òpera, però amb unes condicions físiques molt diferents.
Això no implica que l’acústica deixe de ser rellevant; el que canvia és la seua funció. En lloc de ser el medi principal de transmissió, passa a formar part d’un sistema en què el so es pot ajustar i modelar tecnològicament.
Per als músics, aquesta realitat té una conseqüència clara: no es pot separar la interpretació musical de l’espai on té lloc. Un mateix repertori pot sonar molt diferent segons la sala. Una església amb molta reverberació pot afavorir la música coral, però dificultar passatges ràpids. Una sala de concerts moderna, amb massa poca reverberació, pot oferir més precisió, però en alguns casos un so poc envoltant.
Per això, els músics professionals dediquen temps a conèixer l’acústica del lloc on tocaran. Provar l’escenari, ajustar dinàmiques o adaptar el tempo no és un detall menor: és part essencial de la interpretació.
La sala també forma part de la música
La pròxima vegada que assistiu a un concert o a una òpera, proveu de fixar-vos no només en els músics, sinó també en l’espai: els materials de les parets, si són llisos o irregulars; la forma del sostre; la presència de cortines, fusta o superfícies dures; com canvia el so segons on esteu.
Molts d’aquests elements formen part del disseny acústic de la sala. Les superfícies irregulars o inclinades ajuden a dispersar el so i evitar ecos molestos, mentre que materials porosos o teles gruixudes absorbeixen part de l’energia sonora i controlen la reverberació.
En algunes sales modernes també s’utilitzen dispositius ajustables i nous materials acústics inspirats en la física de les ones (els anomenats metamaterials acústics) per adaptar la resposta sonora segons el tipus de música.
La música no només es fa sobre l’escenari: es configura en l’espai que la porta fins a nosaltres.
Rubén Picó Vila, Catedràtic de Física Aplicada, Universitat Politècnica de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
