Tens 0 productes a la teua cistella
La llegenda àuria i Santa Caterina d’Alexandria
A mitjan segle XIII, allà pel 1260, el frare dominic i arquebisbe de Gènova Jaume de Voràgine (Jacopo da Varagine) va publicar un Flos Sanctorum o florilegi de sants. Es tractava d’un recull de llegendes pietoses de personatges considerats sants que més tard es va anomenar Llegenda àuria (en llatí, Legenda aurea). Com qualsevol memòria històrica, va usar determinats fets, reals i fantàstics, i va seleccionar, modificar o afegir-hi elements més o menys cridaners per tal d’adaptar-ho a la ideologia o interessos de qui organitza el sistema, en aquell cas l’Església cristiana.
Una d’aquestes mixtures a mig camí entre la realitat i la fantasia va ser Caterina d’Alexandria. Segons la Llegenda àuria es tractava d’una jove d’alt llinatge que es va convertir al cristianisme i va ser martiritzada i executada en temps de Maxenci, el darrer emperador pagà. Com que, segons la llegenda hagiogràfica escrita mil anys després, la santa conjugava saviesa, erudició, cultura i eloqüència, l’emperador va convocar els millors filòsofs de la cort perquè li refutaren els arguments cristians. I hi van fracassar. Una disputa que el papa Alexandre VI, Roderic Borja, devot de la santa com tants altres valencians, va manar al pintor Bernardino di Betto, Pinturicchio, que la immortalitzara en la Sala dels Sants, a la Biblioteca Vaticana.
L’emperador –continua la llegenda– va encaixar malament la derrota intel·lectual i va manar que torturaren i mataren Caterina. Com a instrument de suplici van fer servir una roda arpada o urpada amb punxes de ferro per arrancar-li la pell i la carn dels ossos, per escorxar-la; ara bé, com que la roda es va trencar durant el procés, van optar per decapitar-la amb una espasa.
Als sants se’ls reconeix pels atributs, gestos o objectes que els caracteritzen, una mena de codi de barres que serveix per a identificar-los, i en el cas de santa Caterina d’Alexandria aquests són la palma, símbol del martiri i la glòria, l’espasa de la decapitació i la roda arpada i trencada. No debades, a la santa alexandrina també s’adjectiven com «de la roda».
D’Alexandria a Europa, passant pel Sinaí
La tradició considera que el cos de la santa Caterina, incorrupte, va ser traslladada per uns àngels a una cova del mont Sinaí, just al costat de l’albarzer ardent que, en representació de Jahvé, s’havia aparegut a Moisés. Un monestir, conegut com de Santa Caterina de Batos (batos, en grec, vol dir albarzer), lloc de peregrinació per a les tres religions del Llibre (cristians, musulmans i jueus). Declarat patrimoni de la humanitat, en la seua biblioteca es conserva la segona col·lecció més extensa de còdexs i manuscrits cristianoorientals del món, després de la Biblioteca Vaticana, tot un símbol vicariant d’una Alexandria que en l’antiguitat va allotjar la major biblioteca del món.
Els cavallers que van retornar de les croades van escampar per Occident la llegenda de la santa, que arribà a ser una de les més venerades en el món cristià atés que reunia les característiques de màrtir i sàvia; i també verge, ja que el seu nom, Aikatharina, de difícil filiació etimològica, va ser emparentat amb el grec katharós, que significa ‘pur, immaculat’, així que la santa sàvia va passar a ser considerada, també, virginal.
Del seu nom van derivar antropònims femenins com ara Caterina en italià i català (amb els hipocorístics Lina i Nina); Catalina en castellà; Katixa en èuscar; en francés Catherine; Kate i Kitty en anglés; l’alemany, Katharina; el danés Karen, el suec Karin; o el rus Iekaterina (Katya y Katyusha); i en albanés i letó Katrina, d’infausta memòria per haver-li correspost eixe nom al cinqué huracà més costós en vides humanes de la història dels EUA l’any 2005.
Hi ha hagut dones famoses amb eixe nom, com ara santa Caterina de Siena, doctora de l’Església, patrona d’Itàlia i copatrona d’Europa (amb sant Benet); Caterina d’Aragó, la primera de les sis esposes del rei d’Anglaterra Enric VIII Tudor; o les darreres reines consorts del mateix monarca, Catherine Howard i Catherine Parr; Caterina Mèdici, reina consort d’Enric II de França i mare dels tres reis francesos posteriors i d’Isabel de Valois, consort del rei Felipe II de les Espanyes; la tsarina de Rússia Iekaterina II, ‘la Gran’; l’escriptora en llengua basca Katixa Aguirre, i la danesa Karen Blixen, autora de Memòries d’Àfrica; o les actrius Catherine Deneuve i Katherine Hepburn.
Al País Valencià hi ha esglésies que li han estat dedicades, com ara una de les esglésies gòtiques de la ciutat vella de la València medieval; o l’església fortalesa de Teulada i la parroquial de Senija, a la Marina Alta; la de Vilamarxant al Camp de Túria, i l’arxiprestal d’Alzira, a la Ribera Alta.
Santa Caterina d’Alexandria ha estat considerada patrona de molts gremis intel·lectuals, com és el cas de filòsofs, teòlegs, arxivers i llibreters. Alguns consideren com a primera universitat de Barcelona (1219) l’aleshores Studium adjunt al convent de predicadors dominics de «Santa Catherina Martyr», i va ser patrona de la Facultat de Teologia de la Universitat de París.
I també patrona de les xiquetes que estudien («les caterinetes»), que antany celebraven la seua festa amb eixides al camp i menjades especials, o cantant cançonetes com la xativina que, entre les estrofes, contenia al·lusions a la roda: «Les catalinetes roden pel molí, / una coca bamba / i un barral de vi», «Les catalinetes roden pel sagrari, / agenolladetes, / resant el rosari».
I tot això bastit sobre un rerefons, eixe sí, comprovable, el de la filòsofa neoplatònica Hipàtia. Però, com diria el novel·lista i Premi Nobel anglés Rudyard Kipling, «això seria una altra història».
Revista número 507, pàgs 14-15. Desembre 2024.
