De sobte

De sobte, t’arriba la tragèdia,

prenent un café,

comprant verdura per sopar,

provant-te un vestit que t’agrada,

ficant gasolina a l’auto,

mirant la televisió a ta casa,

passejant el gosset,

donant-li un bes al teu fill…

 

De sobte, tot és arrossegat

sense pietat cap al precipici

de la ineptitud, de la incompetència,

de la indolència, de la desídia…

Sí! L’encarnació de la infàmia

ha esdevingut precipitadament precipici,

on sucumbeixen insospitadament

els innocents, deixant llampecs

de lluita per la vida

que perduraran per sempre

al cor dels seus amors…

eternament.

 

De sobte, les llàgrimes

parlen pels carrers,

i cauen a terra

fonent-se en un fang

de ràbia i desesperació,

desconsolades ànimes

arrancades dels seus cossos

per la indiferència oficial…

 

De sobte, les llàgrimes

s’aclamen a l’esperança

d’un anhel vital

que ràpidament corre

a través de la consciència

per fer-se present

tocant, sentint, abraçant…

Ara mateix! l’ésser estimat,

abans d’esdevenir record.

 

De sobte, les llàgrimes parlen

perquè no hi ha paraules,

orfes han quedat

de tot sentit davant la vida…

perquè les llàgrimes

són la veu dels absents,

són la veu d’una realitat

que no volem admetre

perquè som humans,

perquè estimem,

però, el temps… el temps…

 

De sobte, un torrent

immens de llàgrimes

amb exèrcits de paraules,

arrossegaran els miserables

d’aquella pols

als abismes del seu fang,

perquè mai més insulten

la humanitat en aquell jorn

de memòria i dignitat.