La revista degana en valencià

De ‘tinglados’ i molls

25/05/2021

#postals

Peu de foto: ‘Tinglados’ al port de València, una vesprada semiconfinada de gener.

Diu el tòpic que la ciutat de València sempre ha viscut d’esquenes a la mar. En certa mesura, l’afirmació és certa: la ciutat es va fundar en una illa fluvial del Túria, a pocs quilòmetres la costa, i no va ser fins al segle xx que els «poblats marítims» es lligaren indefectiblement al nucli urbà. Encara a hores d’ara, la Malva-rosa i el Grau, però especialment el Cabanyal i el Canyamelar, mantenen un sentiment propi i diferenciat, resumit en el clàssic «Me’n vaig a València» dels seus veïns en agafar el tramvia. Aquesta distinció arriba a un nivell estrictament lingüístic, fins i tot: el valencià cabanyaler es caracteritza per l’apertura màxima d’algunes vocals, de manera que diuen «són les nau» en comptes de «nou».

Amb tot, tampoc podem ser ingenus: les classes burgeses i comercials no han donat mai l’esquena al flux de capital que entra i surt del port de València. Una cosa són les dinàmiques veïnals i una altra els grans moviments dels diners, més subtils i en general més ben travats. No debades, en el moment d’escriure aquestes línies, l’ampliació del port i la construcció d’un gran generador eòlic a l’anomenada «Marina de València» tornen a ser raons per al debat entre l’Ajuntament i l’oposició, com també motius de fricció entre els socis de la coalició de govern. Si mirem cap al sud, la gran mobilització que va permetre la protecció de la Devesa del Saler, les tensions sobre la gestió de l’Albufera o el desenvolupament urbà de Natzaret, Pinedo o el Perellonet, entre altres, demostren que la mar i el seu entorn –natural i social– han jugat un paper fonamental en la configuració de la ciutat moderna.

Tornem, però, als assumptes més pròxims i quotidians. Durant dècades la ciutat històrica i els Poblats Marítims van estar separats per una fràgil franja d’hortes i fàbriques, camins i assagadors, solars i alqueries. No és casualitat que una de les primeres promocions urbanístiques al final de l’actual avinguda de Blasco Ibáñez rebera el nom popular de «l’Illa Perduda». L’enorme polèmica i la devastadora ferida social que va suposar el projecte d’ampliació d’aquesta via revela com de profundes eren les implicacions d’aquesta separació física. Ara, aquell debat sembla superat i l’Ajuntament de València –com ja déiem en el número 439 de saó– s’esforça per connectar els diferents barris amb dignitat i respecte. Fruit d’aquesta tasca, els espais que fa una dècada llarga es van consagrar als grans esdeveniments (la Copa de l’Amèrica primer i el circuit urbà després) s’obrin ara a la ciutadana, que els ocupa lúdicament i festiva. Els tinglados del port, desproveïts del sentit comercial amb què van ser construïts, acullen ara famílies i patinadors. La recuperació d’aquests edificis per a l’ús públic forma part d’un treball lent i constant, però satisfactori, que no depén tan sols del consistori sinó també de la societat civil. El mateix passa –encara que amb moltes deficiències– amb els molls ferroviaris reconstruïts al minúscul «parc central» entre Russafa i Malilla. València, feta de traus i ferides, mira de refer-se i reinterpretar-se, ni d’esquenes a la mar ni d’esquenes a la gent que l’habita.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top