De València al Montseny

«Poseu un valencià en la vostra vida» ha estat el lema que ha fet servir en diverses ocasions Josep Guia. Un lema encertat i necessari que aposta per una amplitud de mires, per desfer tòpics i tendir ponts. «Construiré mil ponts mil vegades», que diu la campanya lingüística de la Generalitat Valenciana. I al cap i a la fi, d’això es tracta la vida: d’establir sinergies, crear i reconstruir, si és possible, els vincles entre les persones, les societats, les cultures compartides.

Jo he tingut la sort de posar un català a la meua vida, i això ha comportat molt més del que una simple frase puga significar. En primer lloc, cal dir que Renfe no ens ho ha posat fàcil: cada cap de setmana, els viatges en Euromed s’han anat superant, ja que a més de tenir una durada de tres hores i mitja –quan per a anar a la capital d’Espanya es tarda hora i mitja–, la puntualitat no ha sigut el seu punt fort i les parades per l’absència d’unes infraestructures dignes s’han convertit en la tònica habitual. La part positiva de tot això és que hem llegit molts llibres en aquestes hores mortes (qui no es consola és perquè no vol!).

Però una vegada immersa en les rutines i les maneres de fer del nord, t’adones de com d’exòtics que els valencians resultem als catalans, com els criden l’atenció les nostres conjugacions verbals o mots tan comuns com xiquet o creïlla (que també fan servir els lleidatans). Al principi, aquestes troballes van lligades a l’afirmació «a València ningú parla català» i a la pregunta «com és que el PP hi ha governat tants anys?». I has d’armar-te de paciència i començar a desmuntar un per un els tòpics que allà tenen sobre nosaltres. Per això són tan importants les relacions entre nosaltres, justament per conéixer-nos millor més enllà de la paella i la crema (catalana). Perquè després, quan han assumit les teues –les nostres– particularitats, en comptes de preguntar-te per la corrupció del PP s’interessen per la Muixeranga, i en comptes de dir que ningú no parla valencià, et comenten un vídeo d’À Punt.

Hi ha un desconegut País Valencià per a Catalunya, però no a l’inrevés. Per això és tan important la tasca que, de manera anònima i en molts casos inconscient, fan els valencians que per motius personals o professionals decideixen viure a Catalunya. Transmetre la nostra realitat amb normalitat i naturalitat és la millor forma de construir els lligams que durant molts anys alguns han tractat de desfer a través de decrets de nova planta que no ens han portat enlloc. I sobretot és important fer-ho des de diferents perspectives: el món de la comunicació, la política, les lletres, la pintura, la música, l’escola, moviments associatius…

I, com no, els mitjans de comunicació també fan un paper primordial a l’hora de (re)descobrir-nos. No podem deixar de pensar en les realitats que coneixeríem d’uns i dels altres si el govern espanyol permetera la reciprocitat entre les televisions amb una llengua comuna. Però mentre això no passe, no té cap sentit que ens posem pals a les rodes, per això no s’entén com encara la nova televisió pública valenciana no està disponible per a Smart TV per poder gaudir de la seua programació a tot arreu.

Acabe d’escriure aquest article a l’Euromed, mentre puge a Catalunya. Vaig de València al Montseny. En aquesta nova etapa des d’ací dalt tractaré de donar veu a aquells valencians que ajuden a desfer tòpics i a crear lligams entre ambdues societats. Eixos valencians que en silenci i en la llunyania fan País Valencià. Des d’ara, jo també seré una d’ells.