Decepcions tecnològiques

Les societats democràtiques occidentals s’han bastit els darrers segles sota l’encertada premissa que el progrés tecnològic és fonamental per a aconseguir el desenvolupament econòmic, polític i social, i han dedicat tots els seus recursos humans, l’economia, l’educació, les infraestructures, els sistemes polítics, etc. al servei del desenvolupament de la indústria i la tecnologia per tal d’aconseguir l’estat del benestar. Però el fet és que molts dels avanços tecnològics del segle XX han resultat finalment ser menys del que prometien, tal com ara intentarem mostrar amb alguns exemples quotidians.

Començarem per l’obsolescència programada, una estratègia de producció en cadena i de fonamentació del consumisme sistemàtic per mitjà de la qual tots els aparells i gadgets de què disposem en les nostres llars demanen una substitució cada cert temps sense o amb escasses possibilitats de reparació i reutilització. Podem posar-ne exemples com els electrodomèstics en general, els ordinadors o les làmpades per a il·luminar. Si bé és cert que aparells com la rentadora, el rentaplats o l’eixugadora encara admeten alguna reparació, d’altres, com els aparells de TV, quan s’espatllen ningú no pot o no sap reparar-los i t’aconsellen d’adquirir el darrer model que té 4K, 8K, etc., millores totes elles ben inútils, de moment, però que fan obsoleta la teua TV dels darrers anys. Un contraexemple d’aparell obsolet és la Centennial Light, la bombeta que encara està encesa des del 1901.

Tot seguint el fil de la tecnologia del so i la imatge, sobta l’escassa qualitat del so en molts aparells. Encara que com a melòmans hàgem arribat a fer-nos amb un bon amplificador d’HiFi i dels corresponents altaveus de gran qualitat, trobem dificultats per a gaudir-ne, bé perquè les emissions de ràdio o TV en streaming són bastant deficients, o bé perquè la substitució d’aquells aparells que donaven una extraordinària qualitat com els tocadiscos i els ara enyorats discos de vinil, que molts conservem sense saber què fer-ne, se’ns han quedat obsolets. Perquè després vam passar al CD que augmentava la comoditat en la gestió de la col·lecció de música, però no tant en la qualitat del so. I podem dir el mateix de les imatges que del format de vídeo VHS –descartant els Beta i 2000–, passàrem al DVD, tornàrem a comprar-nos les pel·lícules favorites en DVD i, encara més, aparegué el Blue Ray que, per sort, no ha tingut tanta expansió. Tot això per a que, actualment, si no tens un lector de DVD que val molts diners, siga complicat tornar a veure les teues pel·lícules més estimades, perquè si se t’acut adquirir un lector de DVD barat, veuràs una pel·lícula, perquè a la segona segurament ja s’haurà espatllat.

Ara el món de les imatges està en mans dels grans acaparadors de fons audiovisuals (Warner, Paramount, Turner…). La resta només podem accedir-hi a través de plataformes en streaming (Netflix, HBO, Disney+, Prime Amazon…), sotmesos a l’obligació del pagament múltiple: primer al proveïdor de senyal i wifi, després a la secció especialitzada dels continguts que t’agraden i, això sempre, si no vols pagar més, t’has d’empassar la insofrible publicitat, sant grial del capitalisme digital en què vivim.

Parlem dels omnipresents ordinadors: l’obsolescència s’hi aplica al maquinari i al programari. ¿Podríem preguntar-nos si coneixem molta gent que s’haja comprat legalment els programaris originals que usa al seu ordinador i no els haja piratejat mai? Clar, a 200 € la unitat, per dir un preu imaginari, comptant els 8.000 milions d’habitants del planeta, quin negoci! ¿No hauria estat més fàcil vendre’ls a 5 € i tothom els tindria legals sense deixar de tenir guanys?

I d’Internet, què en direm? Un dia va bé i un altre no tant; segons la demanda, baixa la velocitat i converteix en un martiri tot el que funciona en xarxa. Això recorda les àvies, nascudes al segle XIX, que parlaven de l’arribada de la llum elèctrica com un miracle que al principi, dia sí dia també, «se n’anava». Cal saber que l’expansió mundial de la xarxa ha estat possible gràcies a l’aprofitament inicial del cablejat de coure de la telefonia analògica, que s’ha anat substituint progressivament per la fibra òptica. Però ací hi ha un problema crucial: quan es va plantejar cablejar massivament amb fibra òptica sorgí el dubte de quin ample de banda utilitzar perquè no quedés obsoleta aviat quan es generalitzés l’streaming d’imatge i, en general, augmentés la demanda en hores punta. La demanda continua creixent, però cablejar cada cert temps tot el planeta per augmentar-ne la capacitat potser és una tasca difícil d’assumir pels governs.

Per no quedar-nos en la visió únicament pessimista del problema, en propers articles tractarem de resoldre el dubtes que ens queden i palesar també els innombrables avantatges que ha comportat el progrés tecnològic.

Revista Saó Núm.525, p.12-13. Juny 2026.