Decreixement versus turisme

El passat 3 de desembre València va acollir la Marató anual. S’hi havien inscrit més de 35.000 persones. Segons em va comentar un taxista, hi havia a ciutat vora 30.000 persones vingudes de fora per a l’esdeveniment: participants, acompanyants i curiosos. Qui no va poder fugir de València sap el que li va tocar sofrir a partir del dissabte 2 pel cap baix. Caldria reflexionar què hi degueren suposar els efectes climàtics, socials i psicològics d’un envaïment que a mi em sembla similar a una conjuntura bèl·lica.

L’origen del turisme
Tenia un molt bon propòsit: el 12 d’agost del 1936 el Govern del Front Popular francès, del qual era president Léon Blom, instaurà dues setmanes de vacances pagades a França. Des d’aleshores, sindicats, associacions i grups religiosos contribuïren a l’educació dels treballadors mitjançant l’aprofitament del seu temps lliure en colònies de vacances.
Tanmateix, el final no va poder ser més desastrós, perquè no van trigar gaire a aparèixer les agències de viatges, que absorbiren ràpidament aquestes activitats. En cent anys, el turisme ha esdevingut un dels negocis més productius del capitalisme.

Perjudicis del turisme
Abans de parlar-ne, caldria diferenciar entre «viatger» i «turista» perquè, mentre el primer és la persona que es trasllada d’un lloc a un altre per qualsevol mitjà de locomoció, el segon és la persona que viatja per plaer. En síntesi, el viatge estaria vinculat al «trajecte» —que és el que va fer Ulisses o Odisseu—i el turisme, al destí.
La qüestió és que, des que el viatge es va convertir en hàbit per culpa de la pressió capitalista, la immensa majoria de la població ja no entén les vacances sinó és anant-se’n —o, millor dit, «fugint»— de casa. Deu ser que consideren la llar un indret insuportable per a passar les vacances i la millor decisió és desaparèixer.
Ara bé, què passa amb els habitants del lloc «envaït» pels turistes? Doncs que han acabat odiant de tal forma la seua ciutat que han desenvolupat una intensa turistofòbia i turismofòbia. En ciutats com Venècia, Praga o Barcelona, per exemple, els seus residents ja han començat a manifestar-se públicament contra aquest terrabastall.

Capitalisme i turisme
El segon està fortament vinculat al primer. Tots dos provoquen greus efectes tòxics, tots dos són enormement destructius, tots dos incideixen en la vida de la ciutadania —els agrade o no el turisme—, tots dos tenen com a objectiu destacar la potencialitat de l’economia i la recerca incessant de benefici al preu que siga; per això, tots dos haurien de desaparèixer i se’ls hauria de negar un futur. Però sols amb una reordenació dels nostres valors i propòsits podríem aconseguir-ho.
Com a «esguerro» del capitalisme, si el turisme domina un territori, hi integra tots els seus components, i els seus impactes recauen en el gros de la població: ordenació del territori, contaminació aguda, dificultats en l’accés a l’habitatge, manca de recursos hídrics, nivells de soroll insuportables, congestió de carreteres, ús de senderes, nidificació d’aus, volum i naturalesa dels residus produïts, adhesió individual al sistema i desnaturalització de la vida ciutadana. I aquesta situació ha empitjorat des que ha sorgit el «turisme de les quatre estacions», perquè n’ha augmentat el flux i s’ha estès per tot el planeta.

El decreixement com a única opció viable
En el fons, el turisme expressa la nostra relació amb el món, els seus excessos i les seues mancances. Per això caldria introduir un tipus de convivència diferent del turístic que tinga en compte que són incompatibles un turisme responsable i una transició ecològica amb la massificació dels viatges. Per cert, de res va servir el confinament a causa de la pandèmia, perquè, després del 2021, l’aglomeració turística ha superat les xifres anteriors al 2020. El món postcrisi ha superat al precrisi, igual que els rics són més rics que abans i els pobres, més pobres encara.
De fet, l’estratègia de desenvolupament territorial ha multiplicat el nombre de destins turístics i ha ampliat els horaris de visites, a més de promocions addicionals que descarreguen visitants en llocs menys sol·licitats. Amb la qual cosa n’ha augmentat el nombre.
La invasió turística no té final i la comunicació hi ajuda. A ningú no se li ha ocorregut que cessar els incentius viatgers i, doncs, de tota promoció turística podria resultar una solució fàcil i eficaç per a reduir el nombre de turistes.
Sols el decreixement faria possible l’anihilament d’aquesta lacra, però hom confon «austeritat» amb «restriccions» i la ciutadania en general no està per les segones. A més, tothom viu exposat diàriament a l’impacte del capitalisme i és ben difícil desfer-se’n. Així mateix, en contra de les persones i els grups preocupats —que en són minoritaris—, el desastre està propagant-se més a través d’una multiplicació de regressions que d’un col·lapse radical generalitzat i això encara fa més difícil que el públic s’adone del que se li’n ve al damunt.