Tens 0 productes a la teua cistella
Vicent Brotons Rico. Universitat d’Alacant
L’esborrany del Decret del model lingüístic educatiu valencià (EDMLEV) que va se presentat pel Conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport el senyor Vicent Marzà Ibàñez –i que és previsible que s’aprove en els pròxims mesos per a entrar en vigor en l’any 2017 i encetar la seua aplicació escalonada en el segon cicle de l’etapa d’Educació Infantil el curs 2017-18 per acabar implementant-se de manera generalitzada el curs 2020-21, en primària; el 2022-23 en l’Ensenyament Secundari Obligatori i en la Formació Professional Bàsica, i el 2023-24 en el Batxillerat i el Cicles Formatius– és el marc alternatiu a l’actual Decret de Plurilingüisme (127/2012, de 3 d’agost; DP-2012), promulgat per l’anterior administració i que es troba en procés d’implantació (aquest curs 2016-17 arriba fins a 5é d’Educació Primària).
Cal suposar que el fet d’haver sigut presentat és una crida a la societat, tant als organismes pertinents com als àmbits propis de la comunitat educativa —ciutadania i experts—, amb la concurrència dels mitjans de comunicació, perquè s’òbriga un debat seré i enriquidor que el millore i que permeta expressar les diverses visions sobre com construir aquest model lingüístic necessàriament plurilingüe.
Començaré per dir que aquest esborrany s’ha elaborat amb un admirable rigor, que deixa veure ben clar la participació d’experts del món educatiu i universitari. Que, de més a més, s’ha fet un esforç significatiu per recollir tant les recomanacions dels organismes internacionals, sobretot de la Unió Europea, com les que es deriven de les experiències més sobreeixides del nostre entorn.
Tot i això crec sincerament que l’EDMLEV és i serà millorable, molt millorable. Use present i futur perquè caldrà modificar alguns aspectes del decret i, sobretot, caldrà també desplegar-lo amb ordres, i d’altres disposicions legals que en la seua concreció el facen realment útil i eficaç (la memòria econòmica que l’acompanye serà molt important; no és un decret de cost “zero” ni molt menys: ser plurilingües de veritat és car, encertada i feliç inversió social!).
Inicialment em referiré a un punt de partida que no m’agrada gens ni mica: una disposició legal que aposta decididament per “corregir els desequilibris de competència i ús del valencià en el conjunt de la població escolaritzada” no pot fer-se supeditada al precepte legal de l’article 24 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, és a dir, el que consagra el dret a l’exempció de l’ensenyament del valencià i, com a conseqüència lògica, en valencià. Sóc de l’opinió que aquest article, com a mínim, s’hauria de derogar. En realitat, el valencians necessitem una altra llei lingüística, en la línia que proposen diverses plataformes ciutadanes, una «Llei d’Igualtat Lingüística». Aquesta, ja sé, és un altre debat, potser tan important, si no més, que el decret que ens ocupa. Tot i això, insistiré en el caràcter obsolet de les exempcions del valencià en l’ensenyament i diré el que vaig expressar fa uns mesos en un altre escrit: «l´exempció a l´estudi del valencià en qualsevol centre és una fals dret anacrònic i ple de contradiccions que només serveix per a descohesionar-nos socialment i problematitzar la vida acadèmica i professional dels ensenyants. Les mesures per fer-la desaparéixer fa trenta anys que haurien d´haver arribat. La normalitat convivencial dels parlants i usuaris del nostres dos idiomes no es mereix aquesta ignomínia. Ho dic sincerament.»
Per altra banda, estic convençut que si el nou model lingüístic educatiu fa efectives totes les seues fortaleses potencials allò de l’exempció no passarà de ser una xacra ben rendible per als manipuladors i enemics d’un sistema educatiu plurilingüe europeu, com el que es pretén construir, cosa que parla millor de la nostra societat que no dels nostres polítics.
Un Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic?
La lectura atenta i crítica de l’EDMELV m’ha dut a plantejar, i plantejar-me, algunes consideracions i dubtes raonables. La definició de les tres llegües curriculars —valencià, castellà i anglés—, el respecte actiu i compromés a les llengües personals dels alumnes i la consideració de manera diàfana del valencià com la llengua de l’Administració Educativa s’adiuen a un marc institucional amb un sol programa per motius idiomàtics: el Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic (PEPD) que aborda onze objectius màxims difícilment assolibles des de la concreció del PEPD per nivells, tal i com tracta de fer-nos creure el decret, cosa que tractaré de demostrar al llarg de les línies que segueixen.
Aquest “programa/paraigua” en realitat dóna aixopluc a 6 nivells en Educació Infantil i Primària i a 3 en Educació Secundària i Batxillerat (més algunes formulacions específica per als estudis professionals i la Formació de Persones Adultes), aquests són, al meu parer, els veritables “programes plurilingües” o “programes dubtosament —o gens— plurilingües”, segons els casos. De més a més, els 10 nivells es relacionen amb el reconeixement oficial dels nivells bàsic de referència del Marc europeu comú de referència per a les llengües (MECRL; entre l’A1 i el C1, per al valencià i el castellà; i entre l’A1 i el B1, per a l’anglés).
Fugiré, però, de perdre’m en disquisicions tècniques i tot seguit, mitjançant una taula oferiré l’ordenament d’aquest PEPD, la seua concreció per nivells, els percentatges aproximats dels usos dels tres idiomes i els resultats plurilingües previsibles:
Aquest quadre ens aproxima de manera molt esquemàtica i simplificada al que seran els diversos nivells que s’implantaran. L’entrada “Efectes plurilingüitzadors” es basa, lògicament, en la llarga experiència acumulada en els darrers trenta anys en els diversos programes que s’han aplicat al sistema educatiu valencià i en altres del nostre entorn estatal i europeu. Per referir-nos a la més coneguda, la nostra, entre els diversos investigadors que s’han dedicat a conèixer els efectes bilingüitzadors dels quatre programes aplicats realment al sistema educatiu valencià (Ensenyament en Valencià, Immersió Lingüística, d’Incorporació Progressiva, Bàsic, i la continuïtat de tots quatre en els actuals Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià i Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià). La conclusió de la llarga sèrie històrica dels nostres programes és més que evident: els únics amb efectes competencials equilibrats per a les dues llengües han sigut el d’Ensenyament en Valencià, PEV, i el d’Immersió, PIL; i de manera molt excepcional el d’Incorporació Progressiva, PIP).
Amb totes les matisacions necessàries aquests dos programes —PEV i PIL— i algun PIP ben dissenyat i aplicat serien comparables als proposat en aquest decret d’esborrany Intermedi-2, Avançat-1 i Avançat-2, d’Infantil i Primària, i Intermedi i Avançat de Secundària i Batxillerat. Per tant, el bàsics de totes les etapes i, fins i tot, l’Intermedi-1, d’Infantil i Primària, no promouen com cal el plurilingüisme, atés que si no superen nivell llindars en competència bilingüe difícilment podran transferir els coneixements i les habilitats d’ús a una tercera llengua, l’anglés. Dit d’altra manera, amb aquest disseny del model plurilingüe dinàmic les sinèrgies idiomàtiques s’assenten sobre la base d’un bilingüisme on la llengua feble, el valencià, ha de tenir una clara preeminència, per raons sociolingüístiques més que evidents, sobre la forta o dominant, el castellà.
Des d’aquest raonament, àmpliament compartit pels experts en educació plurilingüe, m’atrevesc a formular una consideració, els nivells bàsic i l’intermedi-1 no haurien de considerar-se propis del Programa Plurilingüe Dinàmic i haurien de bandejar-se del Decret.
Els colors ho expressen tot: el programes en negre i gris són programes bàsicament monolingües en castellà més o menys camuflats de plurilingüisme. En la pràctica seran el refugi dels qui per diverses raons no creuen en una escola pròpia vertebrada en una llengua comuna. I, em tem molt, que seran el percentualment més significatius en les zones més densament poblades del país i en les més castellanitzades, que sovint coincideixen. Els tramats en verd són l’única i contrastada garantia de competència plurilingüe. Hi ha massa negre per a un decret tan suposadament esperançador.
Democràcia contra drets lingüístics? No ens fa al pes
Pel que fa a la decisió de quins nivells s’aplicaran en cada centre cal saludar com a una bona decisió la desaparició de les “línies”, solucions conjunturals en un període que amb el pas del temps han esdevingut en la major part dels centres una font de problemes i pràctiques descohesionadores més que evidents.
La decisió en cada centre es concreta en el Projecte Lingüístic de Centre, perfectament regulat en el capítol IV, tot i que a l’article 20 obre una perillosa porta perquè l’oferta de nivells òptims o molt òptims, a què ens hem referit al quadre, minve en relació al ja baixos percentatges actuals (un 30% que a la privada/concertada, als nivells d’ESO i Batxillerat i a les comarques meridionals de la “provincia” d’Alacant són escandalosament baixos, distanciant-se de la mitjana del 30% en més de 20 punts, en alguns casos). Efectivament, l’article 20 deixa en mans dels consells escolar dels centres l’aprovació d’aquest projectes per dos terços! Això fa pensar que molts col·legis poden perdre les “línies en valencià” que tenen en l’actualitat i mols altres ni tan sols les estrenaran.
És evident que els més afectats d’aquesta maniobra seran els dret dels infants o dit més jurídicament els dret de les famílies. I això és molt greu.
L’alternativa és clara: tot municipi o districte educatiu ha de tenir com a mínim una oferta inicial de centres amb nivell avançat que supere en un 60% la potencial població escolaritzable del municipi o el districte. I això s’ha d’expressar normativament. La “democràcia irreflexiva” —o pitjor encara, malintencionada— dels consells escolars pot ser un atemptat als drets lingüístic de les famílies i l’oferta “a priori” s’ha de basar en la bondat del nivell avançat i no en les limitacions de l’intermedi i, sobretot, el bàsic, si és que es mantenen en el decret final: igualar-nos en la mediocritat no és un bon camí.
El seguiment i avaluació del Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic hauria de ser obligatori i vinculant en les seues conclusions, dit d’altra manera, si una vegada feta l’avaluació és aconsellable la modificació en algun sentit, fins i tot el canvi de model cap a un altres més “plurilingüitzador”, s’ha d’actuar en conseqüència i en cap cas mirar cap a altre costat.
I l’avaluació inicial de l’actual estat de coses pel que al plurilingüisme educatiu?
I referint-nos al seguiment i l’avaluació he d’expressar una enorme decepció: no entenc com a l’hora de posar en marxa un model lingüístic educatiu valencià tan ambiciós no s’ha fet un estudi inicial d’ampli abast territorial, per etapes educatives (1r d’ESO, 1r. de Batxillerat/Cicle Formatiu Superior i 1r. de Grau universitari) i per programes (PEV, PIL, PIP i P. Bàsic) per conèixer les competències lingüístiques reals en les tres llengües de manera comparativa. Pense sincerament que l’esmentat estudi haguera permés fer un decret més pràctic i no tan especulatiu: si no sabem d’on partim, com marcarem el camí per a anar a on volem anar? Experts al voltant d’una taula debaten les línies mestres del decret, d’acord, però… sense dades objectives de tot el país, de totes les escoles i de tots els estudiants? No em conveç el mètode.
En relació al capítol VI sobre l’aplicació del model d’educació plurilingüe, cal dir que desplega un ampli ventall d’estructura organitzativa i accions mereixedores d’una valoració positiva, però hem de dir també que aquestes accions tenen un cost econòmic elevat i si tot el que ací s’expressa —programes de formació, equips d’assessors, accions extraordinàries als centres, materials curriculars de suport, etc.— no compta amb els recursos econòmics i humans, com hem indicat adés, no passarà de ser bella literatura pedagògica, a què tant i tant ens tenen acostumats els governants i legisladors.
Comptat i debatut, en aquesta primera aproximació a l’esborrany de decret hem pogut observar rigor tècnic però un excés de continuisme amb algunes pràctiques que no ens han ajudat a avançar en matèria de bilingüisme i plurilingüisme vertebrat entorn al valencià en aquestes darreres dècades: hi ha nivells (pseudoprogrames plurilingües) innecessaris, que no aporten cap avanç; hi ha propostes falsament democràtiques que poden acabar atemptant contra els drets de les famílies i els petits avanços en la incorporació de la llengua minoritzada a l’ensenyament en els territoris més febles i sensibles i manca determinació per a construir un veritable Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic. Sense afany d’ironitzar diré que no sé ben bé exactament que significa això de “Dinàmic”, però si sé que de dinàmiques n’hi ha moltes: les que van cap avant —regressives—, les que van cap arrere —progressives— i les de la cua del gos, com diuen al meu poble, “tot el dia menejant-se i no fa res”. Jo, disculpeu-me la immodèstia, hagués preferit un terme menys ambigu: Integral. Plurilingüisme cohesionador —valencià, castellà i anglés— des de Vinaròs a Oriola. És l’hora del gestos contundent i amb trellat. Hem perdut més de vint anys suportant porucs, ineptes i etnocides.
