El Decret de Nova Planta en el segle XXI

Joan Tamarit. Advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats de Sueca

L’anomenat Decret de Nova Planta dictat pel primer del reis Borbó en 1707 comportà la derogació de totes les lleis del Regne de València, la supressió de les seues institucions juridicopolítiques, incloses les productores de lleis (les Corts) i la reducció a les lleis, usos i costums de Castella. El Decret fou seguit d’un llarg procés repressiu, amb càstigs físics, sancions econòmiques, confiscació de patrimonis, presó que patiren els operadors jurídics que persistien a aplicar les derogades lleis valencianes. La raó que el monarca donà per a justificar eixe tracte tan denigrant cap al poble valencià va ser la seua reial voluntat, emparada en el «justo derecho de conquista» que havia fet del Regne de València, a qui considerava que havia comés rebel·lió contra ell.

Què en queda, d’eixe Decret, en el segle XXI? Doncs, enguany mateix n’hem assistit a una reedició, tot i que ara d’una forma més subtil, més refinada, a través d’una resolució aparentment fonamentada en Dret, però que novament és l’expressió de la voluntat de l’Estat d’impedir que els valencians puguem fer les nostres pròpies lleis civils. I precisament això ha passat just quan semblava que l’Estat havia, per fi, acceptat reparar aquella greu ferida que ens causà fa més de 300 anys.

Efectivament, després de la sentència del TC en el recurs contra la Llei d’arrendaments històrics, en 1992, que reconegué la competència legislativa civil de la Generalitat, però deixant-la reduïda a només aquelles institucions conservades per la via consuetudinària, és a dir, a través de costums, l’any 2006 les dues forces majoritàries a Espanya (PP i PSOE) pactaren la reforma de l’Estatut per tal de reforçar eixa competència. I així, en la llei de reforma es va disposar que la competència legislativa civil de la Generalitat s’exerciria sobre la base de la normativa foral de l’històric Regne de València, és a dir, la Generalitat podria fer lleis que tingueren per objecte institucions regulades per les antigues lleis forals amb la finalitat de recuperar-les i ajustar-les a les exigències de la societat actual.

L’ampliació de la competència legislativa civil de la Generalitat era evident i suposava col·locar el País Valencià al mateix nivell que les comunitats autònomes que ja la tenien reconeguda. Però, sobretot, permetia rescabalar els perniciosos efectes del Decret de Nova Planta, ja que ens restituïa la capacitat de fer les nostres pròpies lleis civils segada l’any 1707.

L’acord fou immediatament incomplit pel PSOE, que presentà recurs d’inconstitucionalitat contra la primera llei que s’aprovà fruit de la reforma estatutària: una llei que regulava el règim econòmic dels matrimonis, és a dir, una llei civil que es fonamenta no en l’existència d’una norma consuetudinària, sinó en les lleis valencianes derogades l’any 1707. La llei estableix com a sistema d’organització econòmica del matrimoni, si els cònjuges no pacten una altra cosa, el de la separació de béns, el que hauríem tingut ja els valencians si la nostra legislació històrica no haguera estat suprimida, tal com ha passat als altres territoris amb què compartíem tradició jurídica.

Malgrat que la llei s’havia limitat a donar compliment a allò que autoritzava l’Estatut reformat amb els vots del PSOE, el govern, a instància dels socialistes valencians, hi presentà un recurs d’inconstitucionalitat; però no al·legant que la separació de béns com a sistema legal és discriminatòria per a la dona (com sostingueren en les Corts, en contra del que consideren els socialistes catalans i balears, que mai no han promogut la seua supressió en els propis drets civils), sinó al·legant que la Generalitat no té competència per a aprovar eixa llei per no estar fonamentada en una norma consuetudinària, incomplint així de forma clamorosa la reforma estatutària pactada i votada amb el PP.

Durant la tramitació del recurs hi hagué un altre acord entre les dues forces estatals: el govern central es comprometé a retirar el recurs si les Corts Valencianes suprimien onze dels preceptes de la llei, els únics que en la negociació prèvia a la interposició del recurs havia considerat inconstitucionals. El PP va complir l’acord: les Corts Valencianes derogaren eixos onze preceptes, amb la qual cosa el recurs contra ells perdé l’objecte. Tanmateix, el govern socialista novament incomplí l’acord i permeté que el recurs continuara endavant (cosa que també va fer, posteriorment, el govern del PP que el va substituir).

I així, després d’assistir atònits a tal cadena de despropòsits, arribem a l’any 2016, en què el sainet acaba amb el pitjor dels finals possibles: una sentència perfectament parangonable en els seus efectes al Decret de Nova Planta, ja que ens torna a privar, de forma injustificada, de la capacitat de fer les nostres pròpies lleis civils.

Malgrat la reforma estatutària acordada l’any 2006 pels dos partits en els quals s’encarna l’Estat; malgrat que el PSOE es comprometé a la retirada del recurs a canvi de la supressió d’onze articles de la llei, i malgrat que el govern havia reconegut explícitament la plena conformitat a la Constitució de la resta dels articles, el TC anul·là tota la llei i tornà les coses a la situació creada per la sentència de 1992: les Corts Valencianes poden fer lleis de Dret civil, però només sobre institucions conservades a través de costums, no les que regulaven les lleis forals derogades en 1707.

I quines són eixes institucions regulades per costums, úniques sobre les quals l’Estat ens permet fer noves lleis? Doncs els herbatges i l’espigoleig; és a dir, per a l’Estat, el Dret civil valencià i la capacitat de les Corts per a fer lleis civils té per objecte el no-res més absolut. L’Estat no només ens torna a aixafar, impedint-nos fer nosaltres mateixos les lleis que de veritat regulen la nostra vida diària (organització econòmica del matrimoni, successions hereditàries, relacions pares-fills…), sinó que a sobre se’ns burla en la cara: ¿com que no teniu –ens diu– capacitat legislativa civil si les vostres Corts poden fer lleis sobre espigoleig i herbatges? Unes institucions que, com tothom sap, són el Dret civil capdavanter del segle XXI!

He dit al principi que el Decret de Nova Planta ens arrabassà als valencians les nostres institucions i les nostres lleis perquè eixa va ser la voluntat del monarca. Podem dir el mateix de la sentència del TC: ¿se’ns ha tornat a privar als valencians de la capacitat de fer les nostres pròpies lleis civils simplement perquè eixa és la voluntat de l’Estat? La resposta ha de ser afirmativa: la resolució del TC no només no té cap mena de justificació jurídica, sinó que, a més, per a poder-la dictar, ha hagut de fer trampes, és a dir, ha hagut de forçar la llei, perquè no es pot acceptar un recurs interposat fora de termini i contra preceptes inexistents. Bé, això és el diuen el Dret i la raó; però el cas és que el TC, en una decisió que el magistrat disconforme amb la sentència diu que no té cap precedent en la jurisprudència constitucional, ha anul·lat 11 articles inexistents i els altres, recorreguts fora de termini, perquè tenen connexió amb els inexistents! Ni Kafka ho hauria fet millor.

La sentència és una nova mostra del maltracte que ens dispensa Espanya, que ens torna a privar de la capacitat de fer lleis civils de veritat, simplement perquè eixa és la seua voluntat i saltant-se la seua pròpia llei. I els responsables de tot això són el PP (incapaç de retirar un recurs contra una llei impulsada per ell) i, sobretot, el PSOE, contumaç incomplidor dels pactes que haurien permés posar fi, de manera definitiva, a aquesta qüestió, a través de l’única via per la qual s’havia de resoldre, la política, no la pseudojurídica a través de la qual finalment s’ha resolt malament.

En definitiva, com encertadament diu el títol del Quadern dins del qual s’emmarca aquest article, Espanya (novament) contra el País Valencià; no de forma tan contundent com amb el Decret de Nova Planta, certament, però sí igual de denigrant i de vexatòria.

Article publicat al nº 418 (setembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar