Llegint el decret de Plurilingüisme des del model d’educació plurilingüe, d’Escola Valenciana (II)

Vicent Brotons Rico. Universitat d’Alacant

Aquest article és una continuació de “Llegint el decret de Plurilingüisme des del model d’educació plurilingüe, d’Escola Valenciana (I)“

En aquest enllaç es pot consultar el document L’escola valenciana. Un model d’educació plurilingüe i intercultural per al sistema educatiu, de Vicent Pascual: http://www.fev.org/lesclaus/Model_escola_plurilingue.pdf

… / …

6. Pel que fa a la normalització del valencià: el capítol II de l’esborrany determina amb claredat que la llengua d’ús de l’Administració educativa és el valencià. Això ha de significar que cap de les persones i entitats que presten els seu serveis en aquesta administració no podrà adduir desconeixement d’aquest idioma, condició prèvia per a usar-lo. I això afecta tant als docents com als serveis administratius, inclosa l’Inspecció Educativa i els tècnics, com a les persones que desenvolupen la seua activitat al centre (treballador de menjadors escolars, educadors, monitors, etc.). La promoció de l’ús del valencià en tots els àmbits de la vida de la comunitat educativa no pot ser un “desig que s’eternitza” després de més de 30 anys de LUEV, ans al contrari, ha de ser una pràctica consolidada i habitual. L’inexplicable no ús és el que caldria que es justificara raonadament. Per altra banda, caldrà que els centres elaboren plans específics d’atenció als dret lingüístics de les minories que hi estiguen escolaritzades.

7. Pel que fa a l’aplicació del Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic: És evident que no parlem d’una educació que suma llegües separades, sinó que aprofita tots els avantatges del processos interlingüístics, tant a nivell cognitiu individual com a nivell sociointeractiu. L’assessorament del PEDP haurà d’estar en mans d’un perfil de docents i experts ben definits: altament competents en les tres llengües curriculars, coneixedors de la immersió lingüística que qualitativament tant ens ha aportat ens aporta, de l’ús vehicular del valencià en diverses matèries i de les propostes més avançades de tractament integrat de llengües i tractament integrat de llengua i continguts (TIL i TIC). Aquests perfils, que són relativament habituals en infantil i primària, fins ara han estat quasi inèdits en secundària i caldrà fer un esforç de formació ben decidit perquè el PEDP no fracasse estrepitosament en les últimes etapes de l’ensenyament no-universitari. El futur del plurilingüisme es juga més que mai entre el 12 i els 18 anys. Cal, per tant, un pla de formació integral adreçat a tota la comunitat professoral, recuperar les bones pràctiques de la nostra tradició bilingüe de qualitat i implementar totes les propostes innovadores des d’un clar compromís en la formació i en la investigació en acció. Açò implica també una forta inversió en l’elaboració de materials curriculars adaptats a tota mena de situació (el PEDP no es pot sustentar en el tradicionals, i obsolets en molts aspectes, llibres de text).

8. Pel que fa a la valencianització del sistema educatiu mitjançant el programes d’educació plurilingüe: és més que evident, si les “línies PPEV/PPEC, PEV/PIL/PIP” oferien un entorn facilitador de la marginació del valencià —quantes voltes hem sentit als CEIP, als IES, als col·legis, açò de “los de valenciano”—, el nou model de programa únic ofereix l’oportunitat contrària. Els centres amb PEDP han de valencianitzar-se tot plurigüitzant-se des del compromís dinàmic cap als nivells més òptims per a obtenir els millors resultats curriculars col·lectius. Dir “Dinàmic” al programa educatiu és dir en continu procés de millora i això només s’aconsegueix tenint en l’horitzó d’arribada els nivells avançats. No hi ha possibilitat de regressió ni de detenció estable. Permeteu-nos un símil: “una bicicleta no va mai cap arrere i quan un s’hi atura, al damunt, aquesta es desequilibra i caiem irremeiablement”. Això voldrà dir “Dinàmic”, no? “El PEDP viatja en bicicleta”.

9. Pel que fa a l’avaluació del programes: l’article 22 es refereix al seguiment i avaluació del programa —del nivell del PEDP aplicat als centres— cada quatre anys. El període és excessiu, des del nostre punt de vista. Nosaltres proposaríem un mínim de cinc avaluacions al llarg de les etapes obligatòries (en 4t i 6é de Primària i en 2n i 4t d’ESO) en cada centre. De més a més, l’Administració hauria de realitzar una avaluació inicial externa, amb la participació de les universitat valencianes, al llarg de l’any 2017 de tot el sistema i de manera territorialitzada, tot centrant-se en els programes plurilingües i bilingües vigents. Els nivells a avaluar serien 6é de Primària, 4t. d’ESO, 2n de batxillerat (i l’equivalent dels cicles formatius). L’avaluació s’hauria de centrar en les cinc habilitats comunicatives, en les dues llengües oficials (més l’anglés, com a futura llengua curricular). Aquesta avaluació inicial s’hauria de fer pública per tenir-la com a referent per a les futures actuacions de promoció del PEDP: sense saber d’on partim, difícilment podem saber on anem. Les avaluacions del procés s’haurien de fer al curs següent d’haver-se generalitzat en 3r i 5é de Primària, i 2n i 4t d’ESO. Després es regularitzarien institucionalment cada tres anys fins al curs 2029-30.

10. Pel que fa a l’adhesió social al projecte d’educació plurilingüe: el debat entorn al model lingüístic del sistema educatiu valencià no pot circumscriure’s només als responsables de les polítiques educatives i lingüístiques i determinades elits de la comunitat educativa i universitària. Cal estendre’l a tot la societat, però amb dades objectives, sense demagògies ni falsedats. Cal que s’impliquen institucions, entitats i personalitats. Volem serenitat, racionalitat i intel·ligència. Com més i millor s’expliquen els projectes educatius que atenen tant a drets com a competències lingüístiques inajornables, millor. Traure de la postergació monolingüe acomplexada les futures generacions, des del compromís en la pròpia llengua i la projecció cap a un món de llengües —que cal saber i que cal sobretot saber usar— no pot ser simplement un conjunt de normes legals, exigeix un ampli consens social al qual no hem de renunciar i no hem de témer, ans al contrari.