La revista degana en valencià

Com és possible? (Sobre el Decret de Plurilingüisme)

I

Passe ara les vesprades senceres als carrers, immers en l’odi als jueus. «Preṧivé plemeno» [‘raça sarnosa’] he escoltat una vegada anomenar els jueus. ¿No és el més natural anar-se’n d’on l’odien tant a u? Per això no cal ser sionista ni nacionalista. L’heroïcitat que consisteix a quedar-se malgrat tot és la de les paneroles, que no hi ha manera d’eliminar de la sala de bany. [Carta a Max Brod, pels voltants del 15 de maig de 1920, de Franz Kafka]

Kafka. Reiner Stach. Acantilado, Barcelona, 2016

A qui contesta el PEPD (Programa Educació Plurilingüe Dinàmic / Decret Plurilingüisme 2017)? Amb qui parla? Què aporta?

La realitat és tossuda, i la nostra, la del País Valencià, déu n’hi do! No és suficient amb pretendre canvis, se n’han de fer de bon de veres. El Decret de Plurilingüisme de 2012 va necessitar d’una explicació addicional, per part de les Universitats (Unitats d’Educació Multilingüe, de la Jaume I, València i Alacant) i d’Escola Valenciana, per poder orientar els centres a treure’n un profit, poc o molt, de la norma del Partit Popular. El Decret de Plurilingüisme Dinàmic de 2017 també requereix (i requerirà) del suport de les mateixes institucions (i d’altres) per poder optimitzar-se en la concreció als centres. Aparentment, ni el del 12, ni el del 17, ni l’un ni l’altre, però, responen amb completesa la pregunta feta des de 1983 a la LUEV: igual competència per a tots en les dues llengües oficials? I ni l’un ni l’altre, ni aquesta Llei de tardor interrompuda i finalment oblidada, contesten aquesta demanda: iguals, quan? Progressivament. Sí. Però l’abast de la resposta és diametralment distint en un cas i en l’altre.

El del 12 cancel·lava qualsevol possibilitat de redreçament en tractar igual dues coses ben distintes (ignorava la realitat sociolingüística del País Valencià, tot i saber que l’estatus sociolingüístic de les llengües condiciona la seva adquisició, l’aprenentatge i l’ús), i condemnava a l’extinció la llengua pròpia. El del 17, en canvi, ajorna l’escac de la doble competència, en castellà i valencià, i una llengua estrangera, però manté l’objectiu inalterable (“qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà” -art.19, LUEV) i, el que és més important, considera que l’adquisició de competències plurilingües constitueix un dret de tot l’alumnat valencià i és obligació de l’administració proporcionar-la de forma eficaç, preveu el control de qualitat amb relació al grau en què s’aconseguiran els objectius del programa i té en compte que l’adquisició de competències plurilingües s’ha de sustentar en les bones pràctiques que ha establert la investigació sobre l’educació plurilingüe.

Vaja, dos mons ben diferents. L’ajornament, tanmateix, ens podria dur a una congelació indesitjable del pretès dinamisme. Per dues raons: es fossilitza la dualitat indissoluble del País entre els territoris de llengües diferents que l’Estatut ja sentencia i es permet romandre-hi sense moure’s en els nivells Bàsics –ensenyament en castellà. Dues raons i un futurible: qui podrà impedir que els centres ‘en castellà’ no opten també per implementar l’anglès, tot i ignorar el valencià, si ho imposa la Llei d’aquest Estat, que menysprea ostensivament les llengües pròpies i oficials dels territoris amb aquesta prerrogativa? Qui ho podrà impedir, que un centre ‘en castellà’ sol·licite d’atorgar també titulació en anglès, la que siga, si demostra fer un ús vehicular suficient i necessari per poder-ho demanar? És difícil pensar que els centres, concertats o públics, de zones castellanes o urbanes dimitides, que històricament obvien el valencià en la seva extensió i intensitat màximes, renuncien a l’anglès, precisament la cosa que els ha fet mantenir-se immunes –l’excusa, clar- a qualsevol intent de fer-los entendre que això del bilingüisme, el plurilingüisme, en un context de multilingüisme, els atenyia, si és que parlàvem de valencià. És difícil imaginar-ho.

Els privilegis (exempcions, dret dels pares a escollir?) no poden produir els efectes de la immobilitat, perquè així tant feia citar fragments de preteses intencions d’un temps (nou Estatut, nova Llei de Normalització?) més o menys pròxim, i hagués estat molt més que suficient per satisfer vel·leïtats conjunturals. En matèria de llengua, al País Valencià, tant pel que fa als usos socials com als mecanismes que incrementem per al sistema educatiu, ja fa temps que fem tard, i tothom que s’hi dedica ho sap. Tothom, sense excepcions. Ho sabíem els anys vuitanta, però encara decidírem de provar una aposta per no molestar gaire –la falsa transició obligava-, cosa que va saber aprofitar la dreta temptant de fer desaparèixer qualsevol possibilitat de seguida i de trellat. I ho sabem ara, després de quaranta anys i de verificar en profunditat que hi ha uns límits per sota dels quals no és factible aconseguir fer surar la llengua minoritzada, conegudes totes les experiències a nivell mundial que així ho corroboren. Les polítiques que planificaren el Decret de 2012 cercaven de congelar el mapa 60 / 30 / 15 de percentatges d’ensenyament en valencià (les famoses línies) a les tres demarcacions (Castelló / València / Alacant) i, així, iniciar la regressió, la involució, instal·lats en el poder durant vint anys (1995-2015), i els que preveien.

Les forces polítiques d’ara són diametralment oposades. Les del 12 volien rematar la faena a aqueixos que diuen aleshores i gairebé. Les del 17 pretenen recuperar posicions i tornar-los (als mateixos) la dignitat arravatada després de vint anys de pa i aigua, i encara uns deu i escaig anteriors d’engrunes. Són també engrunes aquestes menges d’ara (Decret del 17), o volien ser una altra cosa? Per part de part del Consell segur que sí, que ho intentaven (en passat?), ser-ho (una altra cosa). La realitat és una mula. A part del Consell li importa ben poc el tema de la llengua des de sempre, i això del 83 (LUEV) ja li sembla més que suficient, i una bona declaració d’intencions, i prou. Així que hi som de bell nou on érem, molles passades per una mica d’oli, del bo i millor, però pessics al capdavall? Entre les línies en valencià d’aleshores i els centres en valencià/anglès d’ara s’ha baratat la dispersió per la concentració, però, s’ha estès el model a tothom? Sembla que qui no vulga mullar-se gaire no cal que es pose el vestit de bany; en no comparèixer (Nivells Bàsics) bastaria. Això de l’anglès pot esperar. Però hi ha qui no espera el valencià ni per una espitllera. Som on érem?

Algunes persones del País Valencià no en volen saber res d’avançar en la línia constructiva i coherent, l’única vertebradora del territori. No en pensen deixar passar cap ni una que facilite la integració en la llengua pròpia del País, llur supervivència, de la llengua i del País. És utòpic que essent tous i tenint tacte s’avindran a res; és un miratge que els puguem decantar cap a una posició raonable, l’única opció possible de cohesionar el territori, posar la llengua en el mapa, dignificar aquesta llengua maleïda pels fats i els de sempre; és del tot erroni pensar que algun dia en voldran saber ni una espurna d’aquests bocins a què tan avesats ens tenen, agrejada la llet que varen mamar, ni mullades del millor oli. És una fal·làcia creure que s’hi afegiran, som nosaltres els sobrers, sempre ho hem estat i sempre els  serem obstacle per tal d’ocupar els espais vitals en discussió. De nosaltres únicament esperen que deixem d’estar, i tant els fa que conjunturalment tinguem una mica de poder com que ens n’anem al blau de la mar, saben que ja han guanyat amb la nostra sostinguda mà estesa, la nostra il·lusa manera d’apropar-nos-hi, la innocència de qui pensa que perquè al seu poble es parla la llengua encara és possible que acabe usant-se a les zones urbanes dimitides, a les ciutats fragmentades, als barris de nouvinguts al zero absolut, als jutjats, als hospitals, àdhuc a les escoles de segons on. Ho saben, que no els podem oposar una veritable alternativa, plantejar una cosa suficientment atractiva i duradora perquè acaben mudant de pell. Primer la vendran ben cara. Tot i que és una obligació del polític continuar temptant-ho, provant-ho, això de configurar el país. I és una obligació del polític fer el que calga per perpetuar-se en el poder el temps necessari per canviar les coses i, òbviament, després d’anys i panys de sequera absoluta caldrà una mica d’espai per actuar. Les respostes de la dreta seran veritablement ignominioses i irrespectuoses amb la legalitat, a més d’insultants per a la raó. La realitat, la nostra, és una durícia.

 

II

No tot el món adverteix que aquest problema no té solució. ¡No hi ha solució!…Aquesta és una qüestió nacional. Volem la terra per a nosaltres. Els àrabs volen la terra per a ells.

Pels voltants de juny de 1919. David Ben Gurión.

 

Per això es tan important no baixar dels mínims que la comunitat científica considera acceptables per donar resposta a un clam. Que cap centre del País davalle d’un 50% vehiculat en la nostra llengua (nivell Intermedi II i Avançats del programa). Si part del Consell grinyolava, la força de la tradició en matèria d’ensenyament en valencià ho explicaria a poc a poc. No debades tenim tota una bateria d’experiències en les anomenades bones pràctiques en educació plurilingüe que es poden posar damunt la taula. Donar satisfacció política en diferit en detriment de la nostra llengua ha de tenir uns límits, la raó científica. Per bé que el Consell no siga homogeni en aquest sentit hem de reconèixer que la bona voluntat i els voluntarismes ja no arriben a cap lloc, vista la dreta poc assenyada que ens envolta, i calen decisions fermes. Hauria de ser la raó la que s’imposara, i la ciència ho diu claret. Mai per davall del 50%. Però la realitat és obstinada, i la nostra és difícil de canviar d’un dia per un altre.

Una temporització de l’aplicació de la norma que ens deixarà a tots calbs? A algú, que fins ara les ha menystingudes, la terra, la gent, la llengua, se li il·luminarà la bombeta del cap i es transformarà en un decidit professional a favor de la llengua pròpia? Pròpia de qui? La seua ja la té ben apropiada i estesa. Anglès, sí, clar, però valencià, a sant de què, si no és que li ho posen a taula, obligatòriament? O no és obligatori fer altres coses en la vida, regulades, assumides? Exempcions, vies d’accés diversificat –algunes de les quals no duen enlloc (Nivells Bàsics, altre cop)-, progressió sense compromís a cap garantia d’avançar en la línia adequada, més aire encara? A qui convenia ser tan respectuós? No han trigat ni hores a presentar-se davant dels tribunals adduint el famós dret dels pares a escollir l’ensenyament dels seus fills. Idò que ho facen, però sota la llei igual per a tothom. Una Llei (d’Igualtat Lingüística?) que ens ha d’acoblar com a poble, i qui no vulga participar, ésser-ne part, que faça el seu camí, com en totes les societats del món. O és que es pot escollir entre matèries que no hi són al currículum? O és que es pot modificar el currículum d’algú sense conseqüències? Es poden fer totes aquestes barrabassades en un estat de dret, treure mentides dels calaixos, il·legals, per obtenir vots, impunement? Aleshores, s’haurà d’apel·lar a altres instàncies jurídiques.

La gent s’espavila quan ha de córrer. La gent no pot esperar-se més. El polític que entra en altre mode vital tal vegada sí. Els problemes que es derivaran de l’excessiva precaució d’haver optat per no fer les coses amb més decisió poden superar amb escreix els avantatges. Era el moment de fer una passa endavant, amb la concurrència d’Escola Valenciana, les Universitats (UEM), Associacions per la Llengua, en fi, aquelles persones que haurien pogut aportar llum a un debat que de tan antic és ja mític. I ens consta que se n’ha aportat i molta, però les condicions de partida –altre cop la nostra realitat- aconsellaven –implicaven- no anar més enllà. No és bo continuar vivint sotmès al supremacisme ni una hora més. I tothom ho sap. No hi ha cap ben nascut al País Valencià que no haja experimentat en pròpia pell en alguna ocasió la mancança d’una política que l’aculla amb propietat, que li tinga en consideració la llengua que va escoltar de petit, que no l’ignore ni la ignore. Una política de bon de veres, aquella que es deixa la pell pels seus, encara no l’hem coneguda. Si no, què és això de representar a ningú? De la dreta ja sabem què ens espera. El temps ens pot fer una juguesca i és just que coneguem les regles del joc. És el mínim que ens mereixem.

I tanmateix, i malgrat tot i molts, el PEPD (Decret de Plurilingüisme, 2017) serà la norma educativa destinada a la comunitat docent més productiva que mai s’ha fet al País Valencià, sense cap mena de dubte; la norma més compromesa amb la llengua que mai s’ha publicat al nostre País, amb diferència. Com és possible? Ho és perquè per primera vegada s’adreça a tothom que vulga escoltar, li dóna resposta sobrera a qui somniava canvis més ambiciosos i obri les portes a un futur de normalització reeixida –escola / societat- com no s’havia pogut imaginar fins ara. Queden exclosos d’aquesta norma –de l’assumpció de la seva bondat- aquells que hagen cultivat un gruix de closca tan impenetrable al cervell que els faça inhàbils per superar l’odi al valencià, fruit i conseqüència de tota una vida –unes generacions- afirmant que la nostra llengua pròpia no serveix per a res. Es podran recuperar, passats uns anys, alguns membres de les seves famílies, amb molta ajuda. La resta del món, si vol, s’hi pot sentir acollit per aquesta proposta de feina, còmode, tranquil que ja mai més ningú, en seu educativa, podrà dir a mi esto no me interesa. El gir que es dóna, així, és copernicà, sense por d’exagerar, i els centres, les famílies, els professors, els alumnes, per primer cop al nostre sistema educatiu, podran sentir en la pell que van, ara sí, en un vaixell (Nivell Avançat) que duu un rumb, una destinació, una fita, l’objectiu final de la qual, definitivament, ultrapassa el de la competència lingüística en les dues llengües oficials, amb el temps –abans de quedar calbs, espere-, i una d’estrangera, sinó que assoleix, aconsegueix finalment, allò que en els països normals del nostre entorn s’entén per educar, formar ciutadans que siguen iguals davant de les lleis.

Iguals davant de les lleis perquè hom pot escollir, i de fet s’ha escollit, augmentar els percentatges d’ensenyament en valencià al 72% dels centres del País (Alacant 54%, Castelló 92%, València 91%), la qual cosa vol dir que després de vint-i-cinc anys de sequera de terra clivellada hi havia set; iguals davant de les lleis perquè el nivell Avançat escollit (54% dels centres del País Valencià: Alacant 40%, Castelló 83%, València 55%) catapulta els alumnes a uns coneixements respectuosos en allò propi, condició indispensable per poder-ho estimar; iguals davant de les lleis perquè no perd el temps a parlar del passat sinó que es proposa d’oferir a tots els ciutadans una opció creïble de convivència en condicionar coherentment les antigues línies en valencià als Avançats, i les escoles als IES. Ens preocupa la demarcació d’Alacant (28% Bàsics), que concentra el 60% dels centres del País que han escollit el programa Bàsic, i es despenja, així, del projecte comú. Per efecte contagi la de València pot estar pròxima al 70% d’excel·lència (nivells Avançats) en pocs anys, vista la poca demanda de Bàsics (11%), per bé que les comarques castellanes de l’interior s’hagen desentès completament (La Foia de Bunyol, 93% Bàsics; Els Serrans, 87% Bàsics) o alguna de costanera no s’haja decidit més intensament (Ribera Baixa 75% Avançat). I Castelló (7% Bàsics), òbviament, ja ha salpat. Bon vent i bona travessia. I ens preocupen els concerts que han aconseguit fer emmudir relativament comarques senceres ben valencianes (Alcoià, 46% Avançat, front a un 90% al Comtat), per no parlar de la insuficient, tot i que encoratjadora, posició d’Elx (36% Avançat), si és que es volia que aquesta ciutat del sud del sud del País esdevenira focus d’atracció de l’entorn erm.

Però la doble velocitat, històricament, mai ens ha estat favorable. Ho diuen els politicòlegs que ens adverteixen de les posicions ètniques d’uns temps, i si tenen raó ens haurem d’aplicar també l’argument aquí. Si mai no hem guanyat cap batalla en oposar les dues realitats del País, el fet de viatjar més o menys ràpid pot no ser un avantatge si la destinació final no té cap interès per aquell a qui temptem de convèncer.

La realitat és cabuda. I la política no li pot passar al davant. Per transformar el nostre País encara ens calen uns quants vots de més, canviar l’Estatut, proposar una Llei d’Igualtat Lingüística i oferir als –encara- nostres conciutadans en referèndum –ara que estan tan de moda- d’escollir entre l’alta velocitat d’una gent que s’ho mereix –nosaltres- i ser-ne part o, si no se’n senten, partir lliurement, en borreguero, si volen, cap on vulguin. Això també serà un acte de generositat per part nostra, de nosaltres els valencians.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top