Tens 0 productes a la teua cistella
Mentre Paco Bancal parla entusiasmat de la vaga docent, Maulet ho té clar: “Lluiten pels nostres drets, pel nostre futur”. I probablement eixa és la clau de tot el que està passant estos dies als carrers del País Valencià. La vaga educativa ja no és només una disputa laboral ni una negociació salarial. És una defensa col·lectiva de l’escola pública com a espai de dignitat, de llengua i de comunitat.
Després de setmanes de mobilitzacions massives, manifestacions multitudinàries i assemblees constants als centres educatius, la comunitat educativa continua dempeus. Malgrat l’acord parcial signat per ANPE i CSIF amb la Conselleria d’Educació, milers de docents han tornat a omplir els carrers de València estos últims dies sota una calor asfixiant i amb un missatge clar: “Ací no es rendeix ningú”.
La sensació compartida entre gran part del professorat és que les reivindicacions van molt més enllà d’un augment salarial. Les demandes parlen de ràtios impossibles, de burocràcia descontrolada, de falta de recursos per a la inclusió, d’aules sense climatització i d’un sistema públic tensionat fins al límit. També d’una llengua pròpia que molts senten amenaçada dins de les aules.
Enmig d’este conflicte, les paraules del govern valencià han contribuït encara més a encendre els ànims. Les acusacions del PP contra el professorat —insinuant baixes mèdiques fingides o reduint la vaga a una maniobra política— han sigut rebudes amb indignació per sindicats i comunitat educativa. Potser per això la protesta ha deixat de ser només una negociació tècnica per convertir-se també en una qüestió de respecte i de dignitat col·lectiva.
I és ací on la vinyeta de Paco Bancal colpeja amb més força. Les teles verdes penjades als balcons o el cartell que sosté Maulet no són només símbols d’una vaga: són la imatge d’una societat que encara creu que educar és construir futur. Que una escola pública forta no és un privilegi, sinó una necessitat democràtica.
La força d’esta mobilització també ha demostrat una altra cosa important: quan la gent s’organitza, es troba i comparteix espais comuns, l’individualisme es trenca. Les assemblees, les marxes, les bandes de música improvisades o els crits compartits davant la Conselleria han convertit els carrers en llocs de comunitat. I això, en temps de desafecció i cansament, és profundament valuós.
Potser per això Maulet somriu. Perquè sap que darrere de cada pancarta hi ha molt més que una protesta: hi ha una idea de país, de cultura i de futur que encara es resisteix a desaparèixer.
