Defensar-se implica atacar?

Fa ja un temps, quan el meu físic encara podia aguantar un parell d’hores de traca intensa i continuada, vaig rebre un curs de defensa personal. No vull dir tampoc que ara el cos no m’aguantaria eixe curs. Ho faria si m’encabote, i en sóc, de cabota, però preferisc passar el temps escrivint i venint per ací a destorbar. Així li puc donar motius, a qui no en tinga ja, per a caure’ls mal. No em costa gens, d’ajudar-los.

Però tornem al curs de defensa, curs que he de dir que recomanaria fer a tothom però, sobretot, a totdon. La primera cosa que ens explicaren, i que era bàsica per a què poguérem aplicar els recursos que aprendríem, era la següent: era un curs de defensa. Defensa. Ens ensenyarien tècniques per saber reaccionar en una situació de perill i, en cas d’un atac, com repel·lir-lo i, sempre, fugir del lloc. No a atacar. Qui creguera que eixiria d’allí essent Bruce Lee, podia agafar ja la porta.

Si conte açò és perquè és tremendament il·lustratiu del que voldria intentar transmetre avui.

He vist uns vídeos d’una xicona, Júlia Salander, politòloga i analista de dades, que fa divulgació per xarxes i em sembla que ho fa molt bé, d’una manera molt clara i ben explicativa. Els vídeos parlen, a través d’uns estudis científics sobre la visió d’espais, de com els perceben de diferent forma els homes i les dones. La conclusió objectiva dels estudis és que les dones perceben certs espais d’una manera més amenaçant que els homes i, per tant, que les dones viuen amb una pressió i una por major.

El simple fet de la publicació de les dades d’aquests estudis objectius, que parlen de diferents percepcions espacials, fa que sorgisquen una allau de comentaris per dir que ja n’hi ha prou, que és una pesada, massa insistent, una feminista radical, que hauria de superar ja aquestes coses, que saturarà la gent i aconseguirà que deixen de fer-li cas o d’escoltar-la. O pitjor encara, que aquests tipus de publicacions són les que fan que els homes prenguen posicions radicalitzades en contra de les dones, pel fet d’estar atacant-los contínuament.

No prenc ara una posició impostadament ingènua perquè m’interesse, per dir que no en sóc conscient que la publicació és de caràcter feminista, i no sé el que en el fons es vol transmetre. No sóc estúpida ni fingiré ser-ho per conveniència. Sé el que l’estudi diu en última instància. Però em crea inquietud que, ni que fora una sola persona, a qui ningú ha nomenat directament, se senta atacada perquè altra es defense.

Em pregunte: que a mi no m’agrade, per exemple, un grup de música, significa que diga que a qui li agrada no té gust musical? Crec que vol dir que tenim gustos diferents. O que qui no en sap, de música, sóc jo.

Que jo defense la meua idea significa que ataque la d’altres?

Les dones de l’estudi podien veure amenaçadors els llocs per múltiples motius, i no pense enumerar eixos motius perquè no vaig a fer demagògia, però és real. Persones diferents veuran, a un mateix lloc o una mateixa situació, amenaces diferents. Segons la seua experiència. De la mateixa manera que, qui se senta atacat per unes idees defensades sense dirigir-se a ningú, potser ho farà per la seua pròpia experiència. D’això se’n diuen prejudicis.

Molt repetida és eixa frase feta que diu que la millor defensa és un bon atac, però cap la possibilitat que es puguen defensar les idees pròpies sense que això implique atacar ningú.

El proverbi llatí sentència excusatio non petita, acusatio manifesta. El podríem adoptar i canviar ara per dir, i que em perdonen els de clàssiques, atacatio non adsignatus, acusatio manifesta. Vull dir, si sents com a pròpia i fas teua una afirmació que és genèrica, i de sobte per a tu és un atac personal, has de ser tu qui revises si estàs fent bé les coses. Qui té la consciència tranquil·la, és difícil que s’inquiete per cap cosa.

Abans d’acabar, vull repetir que odie la demagògia, així que accepte que, en certs temes, defensar la teua idea sol implicar haver d’enfonsar la del contrari. Però no sempre. A altres nivells, cívicament, podem tenir dos dits de front i pensar que el fet que altre defense sa casa no vol dir que intente furtar-me la meua. En temes de drets socials, l’avanç d’uns no significa el retrocés d’altres, ans al contrari, qualsevol avanç ens ajuda a avançar junts. Que eixes idees que no podem avançar junts ens les inculquen els qui no volen que avancem.

Ofenguem-nos menys i pensem més, fem el favor.

I, com sempre, aquesta és una opinió personal i subjectiva d’aquesta que escriu. I que revisa molt sovint, i molt sovint per escrit, el perquè li destorben moltes coses I cada volta són més les coses que la torben i destorben.