Déjà-vu

Sí, sí, efectivament; el que ara vivim en el camp de la política partidista i partidària valenciana, ja ho hem viscut i no cal fer massa memòria dins dels nostres records, per topetar-nos amb impagaments a les farmacèutiques, control de la televisió valenciana per provocar una absoluta desinformació social i emissió de missatges esbiaixats i interessats a favor del seu relat.

Ja hem viscut, els intents de silenciar víctimes, de part dels governants de la dreta ultra valenciana, per anteposar el seu benefici personal per sobre l’interés general, la degradació del debat públic tot i originar una saturació informativa de tal magnitud, que una part de la societat, s’acull a la frase desmobilitzadora de “tots són iguals”.

Ja hem viscut congressos en què el màxim líder, el màxim pontífex, esgarrava una carta davant la concurrència al mateix temps que proclamava que no hi havia ni tuteles ni “tu ties”. Uns congressos on l’autocomplaença no permet veure la realitat d’un “partit podrit” qualificat d’organització criminal pels mateixos jutges (o semblants) que ara es manifesten davant les seus judicials contra minúscules esmenes de la llei que els regula el seu treball.

Vivim en un País en què la dreta ultra valenciana, acudia dopada a les convocatòries electorals i on es rentava diners negre descanviant imposicions “voluntàries” de la militància. On els discos durs es remetien a la magistratura, trencats a martellades.

Ja ho hem viscut, clar que sí. Hem viscut com un anterior “llanero solitario” intentava disgregar la demarcació d’Alacant, tot i proclamar la necessitat de construir un “cantó alacantí” d’igual menar que ara torna un altre “llanero solitario” síndic portaveu del partit que imita el nom de l’editorial dels diccionaris a intentar el mateix. Ni aquell Vicente Ramos ni aquest Llanos, no ens estimen. No ens respecten i el que és pitjor encara, no entenen les raons perquè obstinadament, continuem denominant el nostre territori com a País Valencià, i no ho entenen a causa de la seua indigència intel·lectual (com diria Glòria Marcos).

Darrere dels impagaments a les farmàcies valencianes, vindrà el canvi de nom de la nostra televisió pública, el farciment de la seua programació a base de telefem, bous i programes sense contingut o amb un alt volum de llengua i cultura castellana; segur que sí.

Sols ens resta pregar perquè la Mare de Déu dels impossibles, no permeta l’arribada tard o d’hora d’un nou “Paco Telefunken” capaç de fer passar a negre la programació a què tenim dret tots els valencians i les valencianes. No seria d’estranyar que en acabant el Congrés de “partit podrit”, en arribar al remat del mes de juliol, hi haja sorpresa al capdavant de la presidència de la Generalitat, i tornem a viure el recanvi del nostre president “mangonejador i maldestre” per un altre Olivas o Fabra, capaces de revalidar les formes i maneres dels seus antecessors, alguns dels quals, ja han passat per la garjola.

Sincerament, nosaltres, ja hem viscut l’oblit i la satanització de les víctimes del metro, d’igual manera que ara ho fan amb les víctimes de la gota freda. Però sabem que la seua obstinació (la d’aquells), com també la que ara mostren les associacions que defensen les víctimes de la barrancada i la riuada del 29 d’octubre, farà possible la reorganització de la societat valenciana davant les pròximes convocatòries electorals, perquè més prompte que tard se sabrà la veritat, tota la veritat.

La societat valenciana coneixerà, per poc que vulga informar-se, qui és qui i, una vegada més, la bona informació, ens farà lliures, si aconseguim unir garbes pel centreesquerra.