Tens 0 productes a la teua cistella
Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.
Obri el mòbil, tria un filtre, somriu (o fa veure que ho fa), grava, puja, publica. Repeteix. Sigues on sigues, faces el que faces, hi ha algú —o tu mateix— pensant en com convertir-ho en contingut. La vinyeta de Paco Bancal i Maulet és una sàtira perfecta del nostre temps: fins i tot treballar al camp pot ser una oportunitat per a fer-se viral.
El Tik Tak —com li diu Aida Boix— ja no és només una app: és un reflex. Ens mostra qui som, o millor dit, qui volem aparentar que som. Productius, sostenibles, autèntics, feliços. Però darrere la càmera, sovint, el que hi ha és una altra cosa.
Vivim en l’era del postureig 24/7. El desdejuni, l’entrenament, les vacances, la lectura, la protesta, el dol, l’amistat, l’estudi, el treball… Tot és susceptible de ser compartit. Res no queda al marge. I potser el problema no és compartir, sinó sentir que si no ho fas, no té valor.
Ens han venut que mostrar és sinònim d’existir. Que si no ho publiques, no ha passat. Però, i si el que realment val és allò que no es grava? Potser caldria recuperar el plaer de fer les coses per nosaltres mateixes. Perquè ens fan bé. Perquè ens importen. Perquè tenen sentit. No perquè queden bé en vertical. Que el camp, la feina, la vida, tornen a ser nostres. Sense filtres. Sense likes. Sense necessitat de dir al món que hi som.
