Del Govern i de les aules

Quan el poble té força, alerta, i quan la demostra, atemoreix el cim de la piràmide. Quan els carrers tremolen al clam dels ciutadans reclamant que els governants complisquen el seu deure d’ofici, servir al país, i exigeixen responsabilitats de la seua inacció, arriba la repressió.

València entera s’alçà amb graneres i pales en alt quan encara quedava fang, morts per enterrar i gent per trobar. Moltes persones, moltes veus, un sol crit: justícia. Vint-i-un mesos han passat d’aquell 29 d’octubre, on un s’ho gaudia en un reservat d’un restaurant mentre tot un país es va enfonsar en una foscor que, en els nostres dies de hui, continua conquerint els carrers de Massanassa, Catarroja, Alfafar, Paiporta, Benetússer. De l’Horta Sud, la Ribera i la Foia de Bunyol.

I un 10 d’agost, el govern negligent que en el fang ens va deixar aprovar la modificació d’una llei amb la qual converteix l’escola en una fàbrica de títols sense ànima, on estipula que, per tal de garantir la neutralitat ideològica dels centres escolars públics, els materials acadèmics dels docents, els llibres, els espectacles i les excursions hauran de ser supervisats i inspeccionats per l’òrgan de la Conselleria d’Educació competent.

Tenen por. No és, doncs, casualitat anunciar tal cosa en aquest precís moment de desconnexió. Tenen por que aquell cos docent que al juny va buidar les aules per prendre els carrers de tot el País Valencià, ficant per bandera la nefasta gestió en tots els sentits de la Generalitat Valenciana, exposant les precàries condicions en les quals els mestres han de treballar, tornen a les aules. No és més que la conseqüència de tenir vocació i que l’estima a l’escola no et deixe ser passiu davant les seues polítiques i reclamar ensenyar en una aula sense rates. És l’intent de ser el garrot vil del segle XXI i matar aquesta flama.

Però què és realment la neutralitat? Pot existir una escola neutral en una societat que no ho és? L’educació mai ha sigut un espai buit d’idees, perquè educar és decidir què s’explica, què es pregunta, quines veus s’escolten i quines eines se li donen a l’alumnat per interpretar el món que l’envolta. La neutralitat no pot consistir a convertir les aules en espais asèptics, sense debat ni conflicte d’idees, perquè això no és neutralitat: és limitar allò que es pot pensar i qüestionar.

Una escola pública no ha d’ensenyar a l’alumnat què ha de pensar ni que ha d’expressar, però sí que ha de donar-li les eines per pensar. Ha de poder parlar de la realitat social, política i econòmica que l’envolta, analitzar-la, qüestionar-la i confrontar diferents punts de vista sense por que qualsevol discurs siga etiquetat com a adoctrinament. Perquè si l’objectiu és protegir l’alumnat de qualsevol influència ideològica, l’única manera d’aconseguir-ho seria privar-lo de la realitat mateixa. I això no és educar: és aïllar.

Una grollera estratègia eu feminitzada amb la suposada neutralitat ideològica que amaga el pànic que senten perquè els mestres que han emplenat València eduquen els fills de qui es van alçar després del 29 d’octubre i, per això, repliquen la mateixa estratègia: van desacreditar, criminalitzar, bufonitzar a les víctimes de la DANA i, amb la docència, van fer el mateix, taxant-los de demagogs i d’emprar l’alumnat com a arma per aconseguir els seus interessos. Amb les paraules del president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, acusant els sindicats d’«utilitzar» els estudiants i afirmant que no toleraria que «s’use als joves d’aquesta comunitat que es juguen el seu futur i la seua entrada a la universitat per fer una pressió». Un retret que presenta la mobilització del professorat com una amenaça contra l’alumnat, en lloc d’entendre-la com la reivindicació en defensa de l’educació pública que és.

El País Valencià és una societat crítica, capaç d’organitzar-se de manera estratosfèrica quan s’ho proposa, i l’única via que han trobat d’eliminar-la és fent servir als alumnes com a danys col·laterals i privant-los d’un ensenyament on el debat, la pregunta i la discrepància siguen la base de la formació sota el terme de neutralitat, amb l’excusa de combatre l’adoctrinament. Mes «la diferència entre educació i adoctrinament no està, per tant, a parlar de determinades idees, sinó en si s’ensenya a pensar sobre elles o es pretén ensenyar què cal pensar sobre elles», Alberto López Mut i José Blasco Alagarda (inspectors d’educació jubilats).