Del ioruba al pidgin i de l’hupa al no-res

Bill Neidjie va morir el 2002, gairebé nonagenari. Va ser el darrer parlant de gaagudju, una llengua del nord d’Austràlia. Marie Smith Jones, nascuda el 1918 i morta el 2008, va ser la darrera parlant nativa d’eyak, a Alaska. El pescador Viktors Bertholds, mort el 2009, va ser considerat durant uns anys com el darrer parlant de livonià, tot i que la darrera parlant nativa va ser, en realitat, la seua cosina Grizelda Kristin, que havia emigrat a Suècia cap a la fi de la II Guerra Mundial. En qualsevol cas, Grizelda Kristin a penes sobrevisqué quatre anys al seu cosí. El 2016, amb pocs mesos de diferència, van morir Doris McLemore, parlant nativa de la llengua wichita, i Edwin Benson, darrer parlant de Mandan, la llengua dels sioux de Dakota del Nord. Quan el 2022 va morir Cristina Calderón, que havia nascut el 1928, desaparegué l’idioma yaghan, que s’havia parlat a la Terra del Foc. En els propers anys està anunciada la desaparició final del taushiro, el camilaroi, el lemerig, el cauixana, l’hupa, el tanema, el mlabri, el cayuga…

El procés d’extinció de llengües s’està accelerant. Al món es calcula que hi ha entre cinc mil i set mil llengües. Els centenars d’idiomes que són parlats per comunitats de menys de mil persones seran els primers que s’esvairan. La quarta part de les llengües, diuen els lingüistes, es troben en aquesta situació. La meitat de les llengües són parlades per menys de deu mil persones, i dos terços de les llengües del món tenen menys de vint mil parlants. Amb vint mil parlants, una llengua podia manifestar abans una solidesa envejable. El txuktxi, per exemple, s’havia mantingut en aquesta posició durant molt de temps; l’aïllament dels seus parlants en l’extrem oriental de Sibèria assegurava la pervivència de l’idioma. Ara sembla que recula, pressionat pel rus.

En l’arraconament i la disgregació d’una llengua és evident que intervenen diversos factors. El nombre de parlants n’és un. Un idioma usat a diari per centenars de milers de parlants sembla que no corre cap risc de ser substituït. Semblaria, fins i tot, que les possibilitats de col·lapse d’una llengua haurien de disminuir en proporció inversa a la xifra total de parlants. Però, i si els parlants són pressionats o troben incentius per canviar de llengua? I si l’idioma s’adultera i es desfibra internament a causa d’interferències d’unes altres llengües? El ioruba és una de les llengües més parlades de l’Àfrica occidental. Es parla en comunitats ubicades dins les fronteres estatals de Nigèria, Benín i Togo. A Nigèria, hi té l’estatus de llengua cooficial, juntament amb l’haussa, l’igbo i l’anglés. Més de vint milions de persones el tenien fins fa poc com a primera llengua i dos milions més el coneixien i l’usaven com a segona llengua. I, amb tot, és un idioma amb moltes probabilitats d’extingir-se. Per començar, Togo i Benín encara tenen la llengua francesa com a únic idioma oficial i, a Nigèria, la llengua més potenciada per l’estat, seixanta anys després de la descolonització, continua sent l’anglés. Alguns escriptors es lamenten del menyspreu amb què és considerada la llengua ioruba per part dels propis parlants. El poeta Olumide Olaniyan, per exemple, va publicar el 2020 un article titulat «Per què la llengua ioruba es pot extingir?». Aconseguí publicar-lo en Punch, el diari nigerià més llegit. Però resulta que Punch només té edició en anglés, de manera que per queixar-se de l’asfíxia a què l’anglés sotmetia el ioruba, Olaniyan hagué de fer-lo en anglés.

No era el primer article que es publicava alertant del perill d’extinció del ioruba. Fins i tot als territoris del sud-oest de Nigèria, on la llengua havia tingut una certa protecció oficial, l’anglés ha continuat sent l’idioma principal en els afers polítics i administratius, en els tribunals, en els despatxos d’advocats, en els mitjans de comunicació… L’aprenentatge del ioruba, a més, ha estat progressivament arraconat a les escoles i, finalment, ha passat a ser una matèria opcional. Molts centres educatius l’han anat eliminant dels seus currículums. Davant d’aquest nivell de desprotecció, l’idioma ioruba s’està deixant de parlar també a les cases; se n’ha interromput la transmissió intergeneracional. Ara bé: allò que la majoria de les famílies ensenyen als fills no és pròpiament l’anglés, sinó un pidgin o llengua criolla: el pidgin o broken nigerià, que també és parlat, amb algunes diferències, a Benín, Ghana i Camerun. El resultat no és el bilingüisme; és una altra cosa. La majoria dels ioruba de Nigèria, en l’actualitat, no poden mantenir una conversa en ioruba, ni tampoc la poden mantenir en anglés. Parlen pidgin. Als canals de televisió i a les emissores de ràdio de Nigèria parlen tothora pidgin. És la llengua dels anuncis publicitaris i les proclames dels polítics. Una llengua en què difícilment es pot transmetre res que siga mínimament complicat.