Del Katrina a la dana

Estació del metro de Paiporta després de la dana. Foto: Adolfo Benetó.

El 29 d’agost de 2005, l’huracà Katrina destruí gran part de la costa que va des de Florida fins a Texas i, principalment, la ciutat de Nova Orleans. Hi hagué més de 1.800 morts, grans àrees de la ciutat i fora d’ella completament assolades i mals que en el seu moment s’avaluaren en 81.000 milions de dòlars. La destrucció de Nova Orleans estava anunciada, com també la destrucció dels municipis afectats per la dana. Com ho està, no sabem ni quan ni com, però ho està, la dels municipis valencians amb elevada perillositat d’inundació.

Què va passar a Nova Orleans? L’alta temperatura de la mar va dotar l’huracà d’una potència inusual i, també, varen fallar els dics i les comportes que eren els sistemes de protecció de la ciutat, inundats quan la tempesta ja s’havia traslladat més a l’interior. La falta d’alerta oficial i la impossibilitat de les persones pobres d’anar-se’n d’allí va augmentar considerablement el nombre de víctimes. Barack Obama en 2015 va resumir els mals en una frase (aplicable perfectament al cas de la dana): «El que va començar com un desastre natural s’ha convertit en un desastre causat per les persones: el fracàs del govern a l’hora de vetlar pels seus ciutadans».

Si desastrós va ser el pas del Katrina, la reconstrucció ha quedat com un exemple de manual de males pràctiques. I algunes decisions recents en el cas valencià apunten en la mateixa direcció. El model de reconstrucció de Nova Orleans descansava en el que Naomi Klein va definir com el capitalisme de catàstrofe. La destrucció de la zona passà a ser un pretext que ho legitimava tot, justificava una reconstrucció pilotada per empreses privades i el territori i la societat local no importaven gens. G. Bush va empentar un model en què les ajudes per a la població tardaven i eren escasses, però els negocis anaven ràpids, amb quantioses ajudes a les empreses, acompanyades sovint amb casos de corrupció i estafa.

No estem com a Nova Orleans, però algunes de les decisions que està prenent el govern valencià apunten maneres en aquest sentit: moltes contractacions directes a empreses massa vinculades al període de la corrupció i canvis de la normativa urbanística en honor de l’eficiència i rapidesa en la recuperació, però que tenen un impacte futur molt important pel descontrol urbanístic que comporten. En poc temps, el govern valencià ha aprovat o proposat canvis legislatius profunds en matèria urbanística: construir a 200 metres de la costa, modificació del PATIVEL per a desprotegir la costa (gran part dels terrenys protegits són inundables), proposta de modificació de la LOPUT, amb més flexibilitat i poder per a les empreses, projecte de Llei de protecció i ordenació de la costa valenciana i modificació de la Llei de l’Horta

Busque materials i en cap moment he vist una proposta que vaja més enllà de la recuperació, que és un problema a curt termini, i que plantege mesures per a la reconstrucció, que és a llarg termini. No hi ha cap consideració del territori afectat (que és molt més que l’espai físic) com a espai on hi ha actors, dinàmiques econòmiques i socials pròpies. No he trobat cap referència a la situació prèvia a la dana de l’Horta Sud i la Ribera, als problemes que ja tenien aquestes zones abans de la dana i que una política seriosa de reconstrucció també hauria d’abordar. No podem oblidar que són espais en una conurbació urbana que no té política d’àrea metropolitana, comunicacions complexes, sectors industrials molts d’ells en davallada, deteriorament significatiu de les condicions ambientals, bosses de pobresa importants, àrees urbanes degradades. Al cap i a la fi, el pati de darrere de la ciutat de València.

Tampoc he trobat en els documents cap referència al canvi climàtic, a l’impacte en termes de classes socials, als problemes de vivenda que s’han generat i com es resoldran. De moment tot indica que la política de reconstrucció no existeix i que la recuperació és més del tipus Levante feliz: entre tots podrem; el que ha passat no tornarà a passar, és molt improbable; no cal canviar massa. Negacionisme institucional i no entrar en els problemes que ja tenien aquests territoris. La tragèdia de la dana, però, hauria de servir per a canviar la realitat que ja existia amb problemes, per a fer el territori més sostenible i millorar les condicions ambientals i de vida de la població.

Josep Banyuls. Unitat de Investigació d’Economia del Treball i Política Laboral-ECOLAB. Universitat de València.

Revista número 510, pàg. 20. Febrer 2025.