Del nom i de la identitat lingüística del valencià

Des del punt de vista de la lingüística, el valencià forma part de la llengua romànica que es parla a València, Catalunya, la Catalunya del Nord, les Illes Balears, Andorra, la Franja d’Aragó i l’Alguer, coneguda internacionalment amb el nom de llengua catalana, per haver-se originat en una zona de Catalunya, la Catalunya Vella. Que la llengua pròpia de cada un d’eixos territoris és la mateixa ho posa de manifest, per exemple, el fet que els seus parlants designen les parts del cos humà amb els mateixos noms: cap, cabell, front, nas, ull, orella, dent, galta, coll, braç, colze, mà, dit, ungla, pit, cama, genoll, peu, que es corresponen a cabeza, pelo, frente, nariz, ojo, diente, mejilla, cuello, brazo, codo, mano, dedo, uña, pecho, pierna, rodilla, pie del castellà. El castellà (una denominació de caràcter lingüístic, ja que s’originà a Castella la Vella) és més conegut internacionalment amb el nom d’espanyol (una denominació de caràcter políticoadministratiu), pel fet de ser la llengua majoritària de l’estat espanyol.

Valencià no és estrictament una denominació lingüística, sinó més aïna històricoadministrativa. Els valencians de Vinaròs (el Baix Maestrat) o de Tàrbena (la Marina Baixa), per exemple, s’expressen en tortosí i en mallorquí respectivament, però uns i altres es consideren valencianoparlants. En canvi, els catalans d’Amposta (el Montsià), per exemple, s’expressen també en tortosí, però es consideren catalanoparlants. Valencià és, per tant, el nom propi de la llengua que parlem els valencians des del riu de la Sènia al Segura. Sanchis Guarner va propugnar el nom de valencià general per a designar tot el valencià llevat de la parla tortosina del nord del País Valencià. En conseqüència, valencià a seques no és, des del punt de vista lingüístic, el nom d’un dialecte, com ho són el barcelonés, el lleidatà o l’alacantí, sinó que és un dels dos noms històrics que, des del segle XIV, té la llengua compartida per valencians, catalans i balears.

Des del punt de vista de la història de la llengua, valencià i català són noms d’una mateixa llengua creats a partir dels gentilicis corresponents del regne de València (1238) i del principat de Catalunya (1162). Així, valencià i català són les denominacions que van usar els compromissaris valencians i catalans reunits a Casp (1412) en adreçar es mateixos missatges als parlaments de València i de Catalunya. Concretament, en les actes de la sessió del 28 de maig de 1412, es fa constar que «sub simili forma […] in idiomate catalano seu valentino fuit scriptum [el mateix missatge] parlamentis generalibus Regni Valencie et Cathalonie Principatus».

Des del segle XIV es documenten les denominacions catalanesc (1325) i valencianesc (1346). De la mateixa manera que les formes antigues francesc i anglesc han evolucionat fins a convertir-se en francés i anglés respectivament, les formes antigues valencianesc i catalanesc s’haurien convertit actualment, en cas d’haver perviscut, en valencianés i catalanés. Alguns han reivindicat i usat actualment, amb un propòsit unitari, el nom de catalanesc.

Hi ha llengües que tenen històricament més d’un nom. Així, espanyol / castellà; euskara / basc; italià / toscà; francés / quebequés, etc. La primera de cada una d’aquestes denominacions sol remetre a l’estat que la té com a llengua majoritària; la segona denominació sol fer referència al territori d’origen o d’implantació posterior. L’aplicació del nom d’una llengua a un àmbit politicoadministratiu diferent de l’espai originari d’aqueixa llengua sol provocar reticències identitàries entre els que no se senten identificats amb l’estat o el territori d’origen de la mateixa llengua. Així, hi ha filòlegs que propugnen per a l’espanyol el nom de llengua hispanoamericana, tal com s’ha proposat en el IX Congreso Internacional de la Lengua Española celebrat el passat mes de març a Cadis. De fet, els noms de la llengües són fruit alhora de la història i de convencions polítiques o acadèmiques. Així, el 1986, Bèlgica i Holanda acordaren el nom de neerlandés per a designar el flamenc de Bèlgica i l’holandés de d’Holanda, que conformen una mateixa llengua. També al segle XX s’ha adoptat el nom d’occità per al conjunt de les parles d’oc (provençal, llemosí, gascó, etc.), que abans solia ser conegudes genèricament amb el nom de provençal. La Constitució espanyola de 1978 designa l’espanyol com a castellà…

Des del punt de vista estrictament lingüístic, no hi ha oposició entre el valencià i el català, sinó entre el català occidental, és a dir el de Lleida, Tortosa, Castelló, València, Alacant o Elx, per exemple, on la a la e i la o àtones es pronuncien com a [a], [e] i [o] respectivament (així, portaven s’hi pronuncia [portáven]), i el català oriental, és a dir el de Perpinyà, Girona, Barcelona o Reus, per exemple, on la a, la e i la o àtones es pronuncien com a [ə], [ə] i [u] respectivament (així, portaven s’hi pronuncia [purtávən]. L’oposició entre català occidental i català oriental és només dialectal, però la llengua dels uns i dels altres és la mateixa, i és útil que se’n preserve la unitat. De la mateixa manera, no hi oposició lingüística entre l’espanyol i l’hispanoamericà, sinó entre el castellà estricte, és a dir el de la Castella Vella i Nova, on nación i pozo es pronuncien [naθión] i [póθo] respectivament, i el castellà andalusoamericà, és a dir el d’Andalusia i dels països hispanoamericans, on nación i pozo es pronuncien [nasión] i [póso], respectivament. L’oposició entre castellà estricte i castellà andalusoamericà és només dialectal, però la llengua dels uns i dels altres és la mateixa, i és útil que se’n preserve la unitat.

El nom de català té dues accepcions: la de ‘llengua romànica que es parla entre Salses i Guardamar i entre l’Alguer i Fraga’ i la de ‘llengua pròpia de Catalunya’. Per tant, català és una denominació ambivalent. Per a desfer l’ambivalència, alguns han proposat noms per al conjunt de la llengua com bacavés o catalanovalencià. Però els noms de les llengües solen tindre connotacions identitàries, i aqueixes no les tenen ni per als catalans ni per als valencians ni per als baleàrics. Sanchis Guarner ja va reconéixer a La llengua dels valencians (1960) que «la reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per a la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca». Raons identitàries, que Fabra va admetre (1930), aconsellen l’ús i el reconeixement dels dos noms: valencià i català. De fet, així ho han reconegut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

Per això, des de determinats àmbits polítics i institucionals s’ha recomanat l’ús de la fórmula valencià / català, que integra el sentiment identitari dels valencians, que s’ha de respectar, i la constatació filològica de la unitat de la llengua, que no es pot obviar. Es reconeix així un dels més preuats signes d’identitat del poble valencià. És des d’aquest sentiment identitari que Joanot Martorell va escriure en la dedicatòria del Tirant lo Blanc (1460-1463) –una novel·la de llengua molt unitària, amb molts pocs trets locals– que l’havia traduït de la llengua portuguesa en «la nostra llengua valenciana, per ço que la nació [valenciana] d’on jo soc natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són».