Del país imaginat al país real: Vicent Soler

El poeta Josep Piera, recentment desaparegut, titulà el darrer llibre de memòries Canvi de rumb. Els fantàstics setanta 1975-1979. Una evocadora forma de designar la segona part de la dècada dels setanta. Arriba, ara, el llibre testimoni de Vicent Soler: Un entre deu. Cinquanta anys de memòries i d’esperances, publicat per la rigorosa editorial Afers, que dirigeix l’amic Vicent Olmos. Soler inicia el llibre el mateix any de la remembrable obra de Piera, 1975, per tal d’escriure unes memòries al llarg d’una trajectòria de cinquanta anys. L’autor de Rocafort assenyala que «cinquanta anys són molts en la vida d’una persona, però no són res en la Història d’un País». A més, fixa una data crucial per endinsar-se en aquest exercici de memòria històrica: el 25 de juny de 1975. Dia en què els coneguts com «Els 10 d’Alaquàs», els impulsors del Consell Democràtic del País Valencià, foren detinguts a Alaquàs per la Brigada Político-Social franquista (la BPS). Entre insults i interrogatoris passaren presos tres dies a la Prefectura Superior de Policia. Eren, com escriu Vicent Soler, «els primers valencians engarjolats en el franquisme per motius nacionals». Vicent i Ernest Lluch representaven en el Consell el grup dels Socialistes Valencians Independents (SVI).

Aquells dies de tancament serveixen Soler per rememorar la seua vida en un nostàlgic flashback, com en les pel·lícules de cinema negre. Ens relata la història de la família ―un pare vidu amb 39 anys i dos germans òrfens de mare des de ben menuts―, la infantesa a Rocafort, la tasca d’escolà major, les llargues converses amb mossén Vicent Sorribes que el portà a ser alumne de Lo Rat Penat i a llegir Nosaltres els valencians, el batxillerat becat a l’Escola Pia de Carnissers, l’estranyesa de ser un alumne valencianoparlant en una escola nacionalcatòlica, els estudis en la Facultat d’Econòmiques de València i les primeres passes com a professor no numerari (PNN). Tot plegat, conformaren la presa d’una forta consciència social i la necessitat de construir la identitat del País Valencià. Tres personatges mentores, en aquesta etapa, van ser Ernest Lluch, el seu professor i company en els SVI; Vicent Ventura, líder dels Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), i Alfons Cucó, polític i referent en la historiografia valenciana.

L’any 1974 vaig coincidir amb Vicent Soler en els GARS, on em va portar l’entranyable amic Toni Moll, llibreter de Tres i Quatre. Tanmateix, vaig conèixer un poc abans Vicent Soler, quan érem estudiants, a la seu del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma del carrer de Moratín, l’entitat creada en 1971 a partir d’una iniciativa d’Eliseu Climent i Joan Fuster. El mateix any de 1974, va significar també per a Vicent conèixer Fina Masgrau a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, i l’inici d’una vida en comú que s’allarga fins avui, amb una descendència de dues filles (Mar i Alba), de les quals parla orgullós en el llibre. Fina, mestra i escriptora d’èxit amb La rata Marieta, ha treballat a l’escola La Gavina de Picanya durant quatre dècades, on va ser-ne directora tretze anys. Les casualitats de la vida van fer que Alba tinguera de professora de matemàtiques la meua filla Victòria. El món és un mocador.

Un apartat interessant del llibre és el paper de Soler en la complexa via de convergència de les diverses formacions socialistes ―el primer PSPV, els SVI, l’Agrupament Socialista i Reconstrucció Socialista―, iniciada a l’octubre de 1975 per crear el PSPV (en procés de convergència). Tal com relata Vicent, el llibre La via valenciana d’Ernest Lluch «va contribuir molt a impulsar nous plantejaments analítics sobre l’economia i la societat valenciana i la convicció que el PV tenia dret a fer la seua via en la Història i que les polítiques socialdemòcrates eren les més adients per a construir el seu futur», plantejaments que assumí plenament el jove Soler.

Malgrat les diverses discrepàncies polítiques ―com ara l’abandonament de Vicent Ventura, Enric Tàrrega i d’altres militants―, el procés de fusió socialista es realitzà el 3 de febrer de 1977 en el Primer Congrés Constituent del PSPV, el qual en paraules de Vicent Soler significava «la lluita per la construcció del socialisme i l’alliberament nacional del nostre poble». Amb totes les esperances possibles, el PSPV es va presentar a les eleccions generals espanyoles del 15 de juny de 1977. Els resultats foren decebedors: 31.000 vots (el 0,7 %), que convertí el PSPV en un partit extraparlamentari. Tanmateix, el PSOE havia guanyat de forma aclaparadora al PV.

Vicent Soler escriu que, després de la desfeta electoral, «es posà fi a una aventura prodigiosa d’un PSPV que havia engendrat tota mena d’esperances d’una democràcia per al ‘país imaginat’, però calia donar el pas a un ‘país real’; era el moment de xafar terra i de formar part de la reconstrucció institucional del País». En 1978 esdevindrà la convergència amb el socialisme de l’Estat espanyol: es constituïa el PSPV-PSOE. Soler incidí: «després de quaranta anys de dispersió i dictadura, els socialistes valencians tornaven a trobar-se junts per fer créixer la democràcia i l’autonomia».

Però, no tot foren flors i violes amb aquesta fusió socialista. La coneguda Batalla de València ―iniciada per la dreta contra les propostes de l’esquerra de transformar el PV en un territori democràtic, plural, amb reconegudes identitats històriques i amb un fort autogovern― sobrevingué violenta contra les noves institucions democràticament creades. Amb fets deplorables com el cessament del president Albinyana; el canvi de Senyera a la Generalitat; les agressions, en 1979, al president de la Diputació de València, Manuel Girona, i a l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, durant la Processó Cívica del 9 d’Octubre; o el posterior tancament, en protesta pels fets, de 90 alcaldes a Quart de Poblet.

La major frustració estava per arribar. El 2 de juliol de 1982 s’aprovava l’Estatut d’Autonomia valencià enmig de tensions, pressions i pactes d’Estat (Alfonso Guerra i Abril Martorell), per tal de dificultar l’accés del PV a l’autonomia per la via del 151. Amb tristes renúncies, com es lamenta Vicent Soler, «en el tema simbòlic. Tot i les promeses del tercer Congrés Socialista, la derrota fou quasi absoluta enfront d’una dreta que havia fet dels símbols la seua raó de ser en la confrontació amb l’esquerra». Alfons Cucó, per la seua banda, mai va oblidar el Congrés de Benicàssim del PSPV, de gener de 1982, on «s’havien truncat moltes esperances sobre el País Valencià imaginat».

La resta de la seua vida, narrada en Un entre deu. Cinquanta anys de memòries i d’esperances, és plena i intensa. Entre 1985 i 1996, Vicent Soler, de tarannà dialogant i conciliador, esdevindrà un polític socialista de marcat caràcter valencianista, amb prestigiada presència en les institucions i en els càrrecs orgànics al si del PSPV-PSOE: conseller d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana (1985-1987), diputat a les Corts Valencianes (1983-1995) i portaveu adjunt del PSPV d’Afers Econòmics (1982-1985), vicepresident de les Corts Valencianes (1987-1995) i regidor de l’Ajuntament de València (1995-1996), entre d’altres.

Malgrat tot, en 1996 anuncià que deixava les responsabilitats polítiques per motius professionals. Tornava a la Universitat, on ell mateix afirma que «va viure intensament la professió». Assolirà la càtedra d’Economia Aplicada en 1999, exercirà de director del Departament d’Estructura Econòmica (2001-2009) i presidirà el deganat de la Facultat d’Economia de la Universitat de València entre 2012 i 2015. A més d’escriure llibres i redactar nombrosos articles. Un veritable tour de force inesgotable.

Després de 19 anys de tasques acadèmiques, a l’estiu de 2015, Ximo Puig ―que acabava de ser investit president de la Generalitat arran de les eleccions autonòmiques d’aquell any, amb Mónica Oltra com a vicepresidenta― li oferí la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic. Vicent tornava de nou a la política, amb més impuls i il·lusió, en el govern de coalició (PSPV-PSOE, Compromís i Podem), conegut com el Consell del Botànic. En 2019, l’esquerra revalidarà la majoria i tornarà a repetir-se el pacte d’esquerres tripartit, on Vicent Soler renovarà com a conseller dins de la mateixa àrea. En 2022 serà substituït per Arcadi España.

Però, coneixent Vicent, mai se sap què passarà a partir d’ací; ens pot sorprendre de nou amb sendes novelles, malgrat la dita. De moment, doncs, una trajectòria, fins ara, de cinquanta anys farcida d’ingents esdeveniments polítics, cívics i socials, amb sentides vivències familiars i personals, des d’aquell 25 de juny de 1975, on l’antic escolà de Rocafort només n’era Un entre deu.