Del «Papers per a tots » a la denúncia del racisme institucional. 30 anys de lluita pels drets de les persones migrants a València

«A diferència del plantejament assistencial inicial, que caracteritzava la persona immigrant com a víctima i receptora d’ajuda, ara es posa l’accent en la dignitat intrínseca de la població migrada»

«La lluita contra el racisme està adquirint una rellevància especial, per ser el component ideològic principal des del qual es condemna a les persones immigrants a l’exclusió, a la marginació i a l’explotació»

València va ser una «ciutat blanca» fins a finals del segle passat. Poc o cap soroll se sentia al voltant d’eixes altres persones que venien d’altres territoris espoliats per nosaltres a la recerca d’una vida millor o, senzillament, d’una vida. Fins a finals dels 80, a València la població immigrant estrangera s’havia mantingut per dècades al voltant del 0,6 % del total, amb una presència fonamentalment de persones d’origen europeu, una comunitat llatinoamericana d’un cert pes, provinent majoritàriament de l’exili polític de les dictadures militars, i una reduïda comunitat magrebina. És a partir d’eixos anys, com a resposta a les necessitats d’un mercat de treball en alça, quan el fet migratori (*) es fa patent en la nostra societat, amb un flux que anirà augmentant lleugerament en els 90, per a accelerar-se dràsticament en la següent dècada i frenar-se en l’actual.

La població immigrant que hi arriba es troba amb problemes greus d’exclusió, condicions laborals abusives, dificultats d’accés a l’habitatge o a la salut, i tot això com a resultat en gran manera de la seua situació administrativa irregular imposada per la mateixa administració, que els exigeix els papers per a romandre en l’Estat.

Per donar resposta a les grans necessitats manifestades, comença a sorgir a València un moviment de suport, de caràcter voluntarista i assistencial, provinent de sectors de l’Església, sindicats, organitzacions d’esquerres o certs col·lectius de població immigrant amb més arrelament. No obstant això, ja en eixos primers anys, algunes de les associacions i plataformes que es formen (ATIME-Associació de Treballadors Marroquins o València Acull, per exemple) a més del component de servei, naixen amb una voluntat expressa de lluitar amb i pels drets de les persones immigrants.

Així, al març de 1990, diverses d’aquestes organitzacions i altres sectors donen suport a un tancament de desenes de persones migrants, majoritàriament marroquines, en una església de València, sota la demanda de «Papers per a tots», perquè s’entenia que la regularització administrativa era la condició indispensable per a la millora de la seua situació. Aquesta acció es produeix alhora que altres actes similars es donen en diferents ciutats de l’Estat espanyol. Va ser el desencadenant del procés de regularització de 1991, pel qual més de 100 mil persones immigrants aconseguiren els seus «papers».

En aquells anys, un grup d’unes 20 organitzacions valencianes, amb diversitat de pràctiques en el seu treball, formen la Mesa d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants amb l’objectiu de treballar de forma coordinada per tal d’aconseguir igualtat de drets de totes les persones, independentment del lloc d’origen. En els 90, aquesta plataforma serà el referent del treball de solidaritat amb les persones immigrants a València, amb una sèrie de grans actes, com les multitudinàries Festes de la Solidaritat i les Jornades Anuals de Debat, que continuen en l’actualitat.

Al llarg d’aquesta dècada, la tendència al caràcter assistencial de les actuacions de les organitzacions amb les persones immigrants s’aguditza, en fonamentar gran part del seu treball en la provisió de serveis i confiar-los a professionals del treball social, enfront del voluntariat o militància dels primers anys. No obstant això, també aquesta dècada es pot caracteritzar per l’aparició d’associacions de persones immigrants per països d’origen. Així, naixen l’Associació de Senegalesos, Casa Chile, Rumiñahui (equatorians), Al-mal (marroquins) o Ari-Perú. També sorgeixen associacions més centrades en la sensibilització o denúncia com SOS Racisme.
Podríem dir que tot aquest cicle conclou, en 2001, amb un nou tancament de persones immigrants en una església de València, amb l’objectiu d’aconseguir la regularització de la seua situació administrativa. Les persones tancades, majoritàriament marroquines, van comptar amb l’acompanyament de moltes d’aquestes organitzacions, jugant especialment la Mesa un paper determinant en les negociacions que es van donar amb l’administració, que van propiciar un nou procés de regularització que donaria drets a més de 235.000 persones.

En el 2005, en ple creixement del flux migratori, davant la forta demanda de l’activitat agrícola i de la construcció, es va succeint l’arribada de mà d’obra temporal, que troba greus problemes per a aconseguir allotjament. Centenars de persones nouvingudes s’allotgen al carrer. Un gran assentament de persones immigrants en el llit del Túria organitza la protesta en demanda d’atenció de les administracions. Urgeix la creació de centres d’acollida per a qui acabava d’arribar-hi. Concentracions, assemblees informatives i altres accions acaben amb l’assumpció, per part de la Generalitat, del compromís de construcció de 12 centres d’acolliment (compromís incomplit) i amb el desallotjament forçós del campament. Aquestes accions es tornaran a repetir amb l’ocupació de l’abandonat edifici de Bombes Gens.

Una nova fornada d’activistes acompanyen aquestes lluites pels drets de les persones immigrants i acaben configurant noves articulacions com la Red Estatal por los Derechos de los Inmigrantes (REDI), que centra la seua atenció en el que ocorre al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) del carrer dels Sapadors de València, pseudopresó destinada al tancament de persones no documentades que ja en 2006 viu un primer motí. Es genera una onada de solidaritat i denúncia que avança fins que en 2010, fruit de l’informe publicat per CEAR que denuncia els maltractaments a migrants, es crea la campanya pel tancament dels CIE. Accions d’acompanyament a les persones tancades, denúncies judicials o concentracions mensuals, que encara continuen, han anat teixint aliances fermes amb altres moviments socials no implicats directament en el treball amb les persones immigrants.

Un aspecte important a ressenyar en l’última part de la dècada dels 2000 és la maniobra política que, des de la Generalitat, el conseller Rafael Blasco organitza per tractar de cooptar part de les organitzacions de persones immigrants i de les que treballen en solidaritat amb elles, alhora que reduïa al màxim el finançament que rebien les organitzacions més crítiques. D’aquesta manera s’intentava acabar amb la denúncia de la situació o la reivindicació dels drets de les persones immigrants que es duia a terme des de les organitzacions o plataformes de les quals hem parlat o des de la CVONGD. Així, impulsades per Blasco i a aquest efecte clientelista, es creen la Federació d’Associacions pel Codesenvolupament (FEDACOD) i el Fòrum de les Migracions. En resposta a aquest fort atac, un sector de les organitzacions i de l’activisme pels drets de les persones immigrants crea el Fòrum Alternatiu de les Migracions, amb l’objectiu de coordinar i mantindre la denúncia davant les administracions.

En aquests anys de resistència s’ha anat avançant en la lluita contra el racisme i en l’enfocament de drets com el paradigma des del qual treballar. A diferència del plantejament assistencial inicial, que caracteritzava la persona immigrant com a víctima i receptora d’ajuda, ara es posa l’accent en la dignitat intrínseca de la població migrada. El dret a ser reconeguda la seua capacitat d’agència, lideratges i la igualtat plena en la titularitat i exercici de drets.

Aquest plantejament exigeix canvis radicals en la nostra societat, canvi de valors i canvis d’índole política i legislativa; canvis en les polítiques públiques i abolició de les lleis que ens volen diferents en drets. La lluita contra el racisme està adquirint una rellevància especial, per ser el component ideològic principal des del qual es condemna a les persones immigrants a l’exclusió, a la marginació i a l’explotació. El racisme institucional es comença a reconéixer com el factor que amb més força implementa, normalitza i reprodueix la discriminació. Emergeixen els espais de treball col·lectiu i s’enforteixen entitats de persones migrades o racialitzades que demanen un paper més protagonista en la lluita pels seus drets. El camí és llarg i tortuós, i en ell continuem; fent-lo pas a pas.

(*) Quan parlem de la població immigrant, ens referim fonamentalment a la immigració estrangera no comunitària.