Tens 0 productes a la teua cistella
Si tot va bé, l’octubre marcarà un abans i un després en la meua vida, ja que seré mare. I, inevitablement, aquests mesos de gestació han fet que preste –prestem– un interés especial a tot allò relacionat amb la maternitat i la paternitat. No em referisc únicament a la pila de llibres que m’han deixat i que he llegit, ni tampoc a la llista de coses necessàries per a l’arribada del Jaume –que així es dirà. Pense en la informació que rebem dels nostres referents i, especialment, dels representants públics. De com es comunica –o s’invisibilitza– tot allò vinculat amb aquesta etapa de la vida per la qual molts passem, i que en molts casos no és tan idíl·lica com ens la pinten els llibres o les grans creadores de contingut.
En aquests huit mesos he seguit de ben prop les publicacions que la portaveu de Más Madrid, Rita Maestre, ha fet a les xarxes sobre el seu embaràs i com l’ha compaginat amb l’activitat política i la criança d’un altre fill. Segurament, aquesta és la part més senzilla de mostrar, per l’amabilitat dels continguts compartits amb els seguidors i el conjunt de persones que, gràcies a l’algoritme, acabàvem al seu perfil.
Tanmateix, també he pogut conéixer una altra cara de la moneda que no sempre se sol mostrar, pel dolor que implica i la vulnerabilitat que exposes en un entorn moltes vegades tòxic i hostil: la pèrdua del fill de l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, a la setmana 39 d’embaràs. Salellas no sols va fer una publicació a les xarxes explicant la devastació que els va comportar, sinó que va aprofitar l’oportunitat per a visibilitzar «un d’aquells pocs casos que passen de tant en tant i que fins fa poc eren coberts de silenci i de tabú. Som avui protagonistes d’un immens dol perinatal. Un dol i un dolor que abraça la immensitat del mar». Tant és així que, uns mesos després, encara n’ha fet publicacions recordant el seu fill Ovidi i també entrevistes, utilitzant l’exposició mediàtica que té com a alcalde per posar en el debat públic situacions com aquestes que fins ara es vivien en silenci i solitud.
«En un context de desafecció política i de percepció de distància entre els representants i la ciutadania, la possibilitat de veure un líder polític parlar de la criança, del dol o de la conciliació ajuda a crear vincles més pròxims i a transmetre autenticitat»
Una altra representant que ha volgut mostrar una situació dura –i exigida per la configuració del propi sistema polític– ha estat l’eurodiputada Sandra Gómez, que aquest estiu compartia a les xarxes una publicació explicant les dificultats viscudes per haver de desplaçar-se a Estrasburg amb el seu nadó de deu dies i just després d’una cesària per prendre possessió de l’acta de diputada (fins al punt que el mateix dia que eixia cap a Estrasburg, abans passava per l’hospital La Fe per llevar-se les grapes de la cesària). En aquest sentit, denunciava un sistema que obliga les mares a situacions límit si no volen renunciar a la política, i reconeixia el suport clau de la seua parella en aquell procés.
Aquestes experiències mostren que la manera en què els representants públics decideixen compartir –o ocultar– aspectes de la seua vida personal no és mai banal. Els líders polítics tenen un paper fonamental a l’hora de visibilitzar qualsevol tema, i, per tant, també la maternitat i la paternitat, i amb això contribueixen a trencar silencis, estigmes i imaginaris idíl·lics que no sempre responen a la realitat. Quan una política com Rita Maestre comparteix les dificultats de compaginar l’embaràs i la criança amb l’activitat política, posa de manifest els obstacles reals que encara hi ha per aconseguir una conciliació efectiva entre la vida familiar i la professional. Quan Lluc Salellas decideix parlar del dol perinatal, obri la porta a reconéixer una experiència molt dolorosa que fins fa poc quedava en l’àmbit privat i silenciaven milers de famílies. I quan Sandra Gómez denuncia les exigències extremes del sistema institucional, està exposant les contradiccions d’una estructura política que encara hui no s’ha adaptat a les necessitats de la criança. Aquests tan sols són uns pocs exemples dels molts que en tenim: només cal veure la foto que es va viralitzar recentment del President de Xile, Gabriel Boric, amb el vòmit de la seua filla.
En aquest sentit, la visibilització no és només un gest personal, sinó també una acció política carregada de significat. Pot tenir un efecte positiu, mostrant referents diversos i humanitzant els líders polítics; però també pot exposar vulnerabilitats en un entorn mediàtic i social que massa vegades resulta hostil i fins i tot s’hi pot girar en contra. Ja el 2016, Carolina Bescansa va ser pionera a l’Estat espanyol en portar el seu nadó al Congrés dels Diputats, un gest simbòlic que pretenia posar damunt la taula la urgència de polítiques de conciliació reals. Aquella imatge va ser tan comentada com criticada, però va aconseguir l’objectiu de situar el debat públic en un terreny incòmode i necessari que afecta milers de famílies.
Cal entendre, a més, que aquest tipus de relats personals s’inscriuen en una tendència més àmplia: l’aposta cada vegada major per la humanització de la política. Mostrar aquests vessants més íntims i familiars no sols serveix per a visibilitzar situacions i generar debats, sinó també per a acostar els polítics a la ciutadania, presentar-los com a persones normals, amb problemes i emocions compartides. En un context de desafecció política i de percepció de distància entre els representants i la ciutadania, la possibilitat de veure un líder polític parlant de la criança, del dol o de la conciliació ajuda a crear vincles més pròxims i a transmetre autenticitat.
La maternitat i la paternitat, per tant, adquireixen en l’esfera política una dimensió col·lectiva: cada relat personal que es fa públic pot contribuir a transformar les regles del joc i a qüestionar estructures que encara hui exigeixen triar entre la vida personal i la professional. La pregunta és fins a quin punt volem que continue depenent de gestos individuals i valents, o si serem capaços, com a societat, d’impulsar canvis estructurals que facen compatible la política –i qualsevol professió, sigues funcionari, treballador per compte d’altri o autònom– amb la criança i la cura.
Revista núm. 516, pàgs. 42-43. Setembre 2025.
