Del tercer Botànic a la dreta total

Moltes persones afirmaven que en les eleccions locals i autonòmiques es jugava molt, ens hi jugàvem molt. Havien estat huit anys de govern progressista a la Generalitat, amb pandèmia inclosa. Cert és que, al principi d’aquest període, molts firmàvem que no tenia futur aquell govern. Han estat huit anys, amb llums i ombres, però amb un avanç en molts camps.

Molts estaven decebuts amb aquest partit o amb l’altre, amb unes polítiques determinades, en no haver estat valents quan detenien el poder. Fins i tot, part de la ciutadania progressista del país no volia anar ni a votar perquè estaven enfadats amb el que s’havia fet. Altres votarien, però amb el nas protegit per les diferències entre els desitjos i els objectius inicials i els resultats d’aplicar les polítiques botàniques. Ara ja han desaparegut les objeccions i la dreta i la dreta extrema han guanyat les eleccions autonòmiques, a més d’un grapat de grans ciutats (València, tal vegada la més cridanera), ciutats mitjanes, menudes, pobles… Ha estat una mena de gran onada que ha tenyit de blau i verd el territori del país. Queden, encara, ciutats on els denominats governs progressistes han resistit, però és innegable que el gran guanyador ha estat el Partit Popular i Vox. I ara, senyores i senyors, va de bo.

L’experiment de Ciudadanos ha passat a millor vida i ha desaparegut, pràcticament, de l’escena política: era com una mena de mort anunciada. Més incomprensible ha estat el resultat de Podem, Esquerra Unida i altres grups a l’esquerra del PSPV. S’han diluït en la marea blava i verda que ha inundat la societat. I, clar, sense Podem, el Botànic no ha sumat els vots suficients per a mantindre el govern. El PSPV de Ximo Puig ha augmentat el suport de la societat, però no ha estat capaç de suplir els diputats que han desaparegut del grup Podem. Fins ací estaria escrita la crònica d’un dia electoral.

Més incògnites presenta el demà, els pròxims anys de govern de la Generalitat. El Partit Popular té l’oportunitat de la seua vida. Si es tira als braços de la dreta extrema, hauran d’adoptar mesures que ni als seus votants agraden; la radicalització serà molt gran. El candidat del partit verd ja ha dit que els seus vots, la seua adhesió, no serà barata: estan per a pactar i exigir. Evidentment, el PP pot dir que ells i elles no volien aprovar tal llei, que els han obligat els del partit de la dreta extrema. Al final, però, la seua radicalització quedarà palesa. La pregunta és: no es podria arribar a acords puntuals i governar en solitari, buscant la complicitat, segons la qüestió, d’un partit polític o un altre, del PSPV fins i tot?

Sense dramatismes, fa vertigen pensar el que pot aprovar una coalició entre la dreta i la dreta extrema: poden demanar estar en el govern, poden exigir la Conselleria d’Educació i Cultura, posem per cas. Poden tancar À Punt; poden, poden, poden…

Ens hi jugàvem molt, sí. Estarem atents a la derrota d’Almansa 2.0.