Del tresor en la tradició oral valenciana

Un dia d’agost del 1897, a Elx, la van traure de terra. Havia estat colgada durant segles, des d’una època fabulosament antiga: des del temps dels moros, ho haurien datat els coetanis. L’havien reconeguda a l’instant: identificada i aclamada popularment –la van exposar en un balcó de la plaça perquè en cap altre espai no hauria cabut el colp de gent que venia a admirar-la–, no calia inventar-li cap nom, perquè ja en tenia un, el seu de sempre, i tots el sabien: la Reina Mora, una evidència que ningú hauria discutit. Poc després, al Louvre, des de París, li van dir Dama d’Elx. Amb el canvi de nom, li van donar una altra ànima: de mite viu, a peça arqueològica.

El fet pot donar idea de la vigència al País Valencià, a darreries del vuit-cents, de tot un sistema o conjunt de creences, d’històries i actituds, transmesos oralment a través dels segles, entre nosaltres valencians. Elx no era un racó de món, precisament. La imatge solemne d’una senyora poderosa, que s’havia tornat de pedra, decorada amb les joies d’un tresor seu, perdut, incalculable, només podia ser Ella.

D’un segle abans és el testimoni del botànic Antoni Josep Cavanilles quan recorre el barranc de l’Encantada –personatge mític que, sens dubte, amb la Reina Mora és l’altra cara d’una mateixa moneda. Trasbalsat per la fe popular en aquella presència inexplicable, s’exclama a les Observaciones aquell bon home de ciència: Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la supersticion é ignorància. Quanto ofrece aquel barranco es natural y efecto de las aguas.

Ell ja era un il·lustrat sincer i militant. Desqualificava tot un món, no sabem exactament com d’ocult aleshores, que apareixia, però, només furgant una miqueta en les inquietuds del poble illetrat. Expressava una indignació de racionalista. De fet, partia d’una novetat molt recent i poc divulgada. Un racionalisme de molt poca tradició aleshores, entre els valencians.

Tot aquella cultura de la meravella havia patit ja un altre tipus de condemnes, que venia de molt més lluny: des de la religió instituïda, temible en la seua ortodòxia. El canonge Pere Antoni Beuter, a mitjan segle XVI, ja s’havia referit amb un menyspreu molt semblant als cercadors de tresors encantats –que de vegades traficaven amb llibres estranys, sospitosos– i esbalaït de tanta estupidesa s’exclamava contra les «patrañas que suffren leer en libros de molde de los hombres encantados y dueñas de agua o laguna, duen de pozos, y semejantes gentilidades». Creences, doncs, pròpies de gentils, de no cristians.

És sabut que, per donar a la impremta la seua Segunda Parte de la Coronica, originalment escrita en català, la va traduir al castellà. Hi hem d’entendre o llegir, doncs: homes encantats, dones d’aigua, donys de pou.

Aquesta restitució de l’original, en principi hipotètica, la trobem confirmada, com ara, en un obscur col·loquier del XVII, Pere Jacint Morlà, que en un certamen de versificadors –fora excessiu dir poetes–, celebrat al convent de Sant Francesc –actual plaça de l’Ajuntament de València– l’any 1639, fa dir a un dels personatges que dialoguen, en considerar-se obviat pels altres:

…I açò es pot fer

d’aquesta manera em tracten?

Per als tres és lo col·loqui

i vosastés tot s’ho parlen.

Que só jo algun dony de pou?

La referència devia ser perfectament entesa pel públic. El col·loquier Morlà no tenia cap pretensió d’hermetisme, ell no escrivia precisament per a iniciats. Tothom a la ciutat de València, en aquell moment, devia saber què era un dony de pou, o n’havia sentit parlar de forma més o menys vaga.

Tots aquests éssers de natura ambigua i presència inaferrable tenien una certa consistència perquè, en definitiva, depenien d’un fet ben establit i tingut per cert: la realitat indiscutida del tresor encantat, una realitat tan generalment admesa i reconeguda que, com ara, en les posicions més elevades de la municipalitat valenciana podia rebre la més especial atenció. Així, els editors del Regiment de la cosa pública, a darreries del segle XV, en un pròleg que es van empescar en obsequi de les autoritats, i van atribuir al mateix autor, Francesc Eiximenis, hi parlaven de les trenta-dues especials belleses del Regne de València, i trobaven que una, no gens de les menors, era precisament l’abundància:

de grans e de notables amagatalls que hic són despuis que los moros ne foren gitats [llançats] en ça, en los quals ha coses fort precioses amagades, jatsia que [encara que] ab maleficis dels dits moros les dites coses hagen perdudes les llurs pròpies colors; de les quals coses ab vostra bona indústria poríets [podríeu] venir en coneixença lleugerament.

El fenomen, doncs, tenia unes proporcions formidables, insospitades: si les autoritats de la ciutat s’hi decidien, només amb una certa habilitat o «bona indústria» trobarien sense dificultat –lleugerament– una nova font de recursos que permetria millorar l’economia valenciana. El passatge és boníssim, se’n deriva una sàvia definició de tresor encantat: coses molt precioses amagades, que per maleficis –havia de ser dels moros– hagen perdut els propis colors o aparença.

I sense deixar de banda el tema del tresor encantat, caldria fer referència encara al gegant negre –potser un dels homes encantats, que citava Beuter sense concretar–, com a guardià del tresor. En canvi, en les Décadas de Joan Gaspar Escolano sí que hi apareix com a «feroz y espantoso negro», amenaçant amb una maça «levantada en la mano» dos moriscos i dos cristians –un dels quals d’Ondara– que havien fet societat per desencantar el tresor de la cova de Benidoleig, la que després es va dir de les Calaveres. Es tracta d’un esplèndid reportatge de primeries de segle XVII, una peça única, que tenim sobre la recerca d’un tresor en terres valencianes, de temps antics, i amb pretensió de veracitat periodística (Décadas, València 1879, vol. II, p. 597-598).

Aquest personatge fabulós ha fet una certa fortuna literària entre nosaltres, tant en la literatura popular com en la culta. Pel que fa a la popular, només caldrà dir que, en les Rondalles d’Enric Valor, el guardià del tresor, de la princesa, del jardí o del palau encantats sovint és, precisament, un gegant negre: a «Esclafamuntanyes», a «L’amor de les tres taronges», a «Abella»… I això no és cap originalitat seua, en podríem adduir exemples a les rondalles recollides per Gonzàlez Caturla, les germanes Roig Vila, Pepa Guardiola, totes preses de la tradició oral de la Marina i del Baix Vinalopó.

La descripció més elaborada, literàriament, la trobem dins un vell text del segle XIV, el Blandín de Cornualla: per desencantar la princesa, el cavaller s’hi trobarà un seguit d’obstacles i l’últim serà

un gran sarraixín encantat

que és aital comme vos dirai:

ell ha de gola un palm o mais

et ha les dents grans comme verre

e forts e dures comme ferre

(…)

e és ben negre verament

e fereiós a tota gent.

Ell ha de barba mieja braça

e ten al coll una gran maça.

El text s’entén bé encara: fereiós, ‘que fa feredat’ i, certament, més d’un pam de gola i mitja braça de barba fan prou por.

Però la documentació més il·lustre d’aquest mateix personatge la devem a Joanot Martorell: Tirant, arribat a l’Àfrica, s’enfronta al rei Escariano, que és «home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens», el qual «se n’havia portada la filla del rei de Tremicén en aquell fortíssim castell de Mont Túber» (cap 301 i 310), és a dir: el Mondúver, al costat de Gandia.

El Gegant Negre, el Dony de Pou, l’Encantada o la Reina Mora són les presències secretes que, al llarg de segles, han acompanyat els nostres tresors encantats. Tornant a la Reina Mora o Encantada, avui ha perdut molt de l’antiga fama. Encara cueja, però, en la memòria de la nostra gent. Fins i tot trobes encara persones que te’n revelen algun secret: exactament com desencantar-la, a ella i al seu tresor. El senyor Paco Català, propietari del mas de Fantaquí, vora el barranc de l’Encantada, em va fer conèixer un poema compost per Miquelet d’Elena (Miquel Gadea Cebrià, Planes 1886-1866) llegit d’un manuscrit que guardava al seu mas:

            Segons la història relata

            i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

Li ensenyà un collar de plata,

Un diamant i un rubí:

–Què és el que vols? La joia?

O t’estimes més a mi?

 

Li contestà que la joia.

–Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya alta

tinc un palau encantat.

 

«Mai més seràs ditxós:

si m’hagueres volgut a mi

la fortuna que hi ha allí

haguera sigut dels dos.»

 

Damunt d’una aura boreal

a l’amanéixer l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha agradat la dita

no s’ho tingueu per falòria,

que és la verdadera història

del barranc de l’Encantà.

Atònit, vaig entendre que precisament això havia passat: els que se la van trobar el 1897 es van estimar més els diners que valia que no a ella, i per això continua encara segrestada, encantada pels segles dels segles, tancada en un museu, allà per Madrid.