D’eleccions passades i presents

Sempre que hem d’elegir, cal valorar. Si triem negre, hem de saber el que implica. I si triem blanc, també. Però, votar en unes eleccions democràtiques té repercussions que van molt més enllà de tindre un pantaló negre o blanc. Fa unes setmanes, la ciutadania ha pogut participar en les eleccions locals i autonòmiques, i ara estan ja en marxa les eleccions general. Tot un repte.

Les persones, en anar a votar, com és lògic, esperem que guanye el partit polític en què em veig més representat i, en moltes ocasions, hem escoltat com persones formades no entenen com és possible que haja guanyat aquest partit o l’altre, perquè nosaltres estem convençuts de les bondats i bon fer que representa l’opció política triada per cadascú.

Desconec si està estudiat o no, però jo crec que en democràcia existeixen el que jo denomine les onades del moment, onades que seran provocades pel malestar d’una part de la societat, pel lideratge d’una senyora o senyor determinat, pels interessos d’un sector dels mitjans de comunicació, pel control de les xarxes socials, per l’habilitat a transmetre un missatge i que els continguts dels contraris no arriben… Però existeixen les onades, i dic onades perquè dir modes em sembla massa… Com és possible que en un poble nostre, on s’ha viscut el franquisme, on es va iniciar el procés lent de l’arribada de la democràcia, on s’ha avançat en serveis i en qualitat de vida, on semblava que això de la dreta extrema havia passat a la història trista del país, com ara, d’avui per a demà, floreixen els joves reivindicant Franco, posem per cas? O persones immigrants que s’integren en candidatures que estan, precisament, en contra de la immigració i la veuen com la font de tots els mals?

La dreta espanyola, ara, sembla ser molt més intel·ligent que l’esquerra, entre altres coses perquè la dreta crea un relat, curt, bàsic, i el repeteix fins a l’extenuació de l’adversari, i aconsegueix que els seus altaveus mediàtics, ben lubricats amb la publicitat que es veu o les promeses que no es diuen, al final fan creure com a realitat les seues mentides. Recorde aquella expressió: «Váyase, señor González», tal vegada la de més èxit i més repetida en tota la democràcia. I, finalment, la van fer realitat.
Ara tenim el cas paradigmàtic del senyor Trump, que ha dinamitat els límits de la decència i ha aconseguit enfrontar mig país contra l’altre mig. I sembla que va tindre temps d’enviar alguns dels seus estrategs a formar la dreta espanyola. Cert és que la dreta, així en general, té un avantatge fonamental: són capaços de, mirant-te als ulls, contar-te una mentida creada al seu laboratori d’estratègia política i no mouen ni un pelet de la cella. Ells i elles saben, millor que ningú, que és mentida, però repetida mil vegades la converteixen en realitat. I els joves peguen mos a l’ham i ja ho tenim.
Posem-ne, solament, alguns exemples: a Madrid, Sánchez és un filoterrorista perquè ha pactat amb Bildu, quan a més a més és mentida. Però això és col·lateral. Tu repeteixes mil vegades que és filoterrorista o quasi, i ja està. Avui en dia, hi ha persones que ho diuen convençudes, que pensen que Sánchez és poc menys, o més, que el dimoni amb corbata, i no tenen la capacitat d’anàlisi per a veure quanta veritat hi ha en el missatge. A casa nostra en tenim també uns quants exemples: Ximo Puig i el seu germà, Mónica Oltra, Rubén Trenzano…

Dels resultats electorals valencians
Ara ja és massa tard per a guarir les ferides provocades per les urnes locals i autonòmiques, però és bon moment per a meditar el que ha passat i per què ha passat.

La ciutadania que no està polaritzada en una postura o en una altra, en general, reconeix que el govern de Ximo Puig ha fet una gestió bastant bona i recorda que durant la pandèmia va adoptar mesures de tota mena per intentar, primer, salvar vides i, segon, que l’economia poguera suportar la situació creada, més encara si es compara amb les realitats d’altres comunitats autònomes. Però, ara, a l’hora de votar, s’apunten a la cresta de l’ona i voten les dretes extremes sense parar-se a pensar en les repercussions per a les seues realitats. Com s’explica que una persona immigrant s’integre en una llista de Vox?

A l’altre cantó del camp polític, està l’esquerra: el PSPV, Més Compromís, el que queda de Podem, el nascut Sumar. Perfecte. Però, quina estratègia tenen per a transmetre el seu missatge? Què faran per a deixar paleses les limitacions i contradiccions de la dreta, del PP, que es llança a les mans de la dreta extrema, més encara, amb l’objectiu de governar i fer fora els rojos, comunistes i catalanistes del Govern del Botànic? Quina serà l’estratègia davant les eleccions de juliol?

Cert és també que, com que les persones que es consideren d’esquerres i/o nacionalistes ho volen tot i ho volen ja, moltes d’elles sembla que van pensar de no anar a votar. Com que en vuit anys no s’ha aconseguit açò o allò, ara va i no votaré, em quede a casa, em desmobilitze. I, clar, així han quedat les Corts Valencianes. M’agradaria equivocar-me, però ara sí que sabrem les diferències entre el Govern del Botànic i el Govern Torero, i plorarem per les places i carrers. I ells i elles governaran, i de quina manera! El Botànic, així en general, faria bé de reflexionar en què s’han equivocat, què no han fet, quins diners no han invertit en estratègies comunicatives, quines persones han governat vuit anys…

Ara tornem a tindre una nova oportunitat per a meditar el vot. També ens podem quedar a casa i així ja s’hauran perdut tots els llocs de poder. Això sí, després no ens en queixem.