Dels ous de Pasqua a les figuretes de Harry Potter i Aitana Bonmatí: la mona és un espill de la societat

Xavier Roigé, Universitat de Barcelona

La mona de Pasqua continua sent una de les tradicions gastronòmiques més conegudes. La seva presència en forns i pastisseries anuncia el retorn de la primavera, però també evoca una història llarga i complexa que combina rituals antics, simbolisme religiós i creativitat artesana.

Entendre la mona de Pasqua implica seguir el fil d’un costum que s’ha anat adaptant als canvis socials, econòmics i culturals, fins a convertir-se en un element de patrimoni immaterial compartit per generacions.

Primavera, ous i fertilitat

Els orígens d’aquesta tradició són difícils de precisar, com passa amb molts elements del patrimoni immaterial. Probablement provenen de rituals agraris de primavera, moment de renovació i fertilitat, en què s’oferien pans dolços o coques a divinitats protectores. L’ou, símbol de vida i renaixement present en cultures gregues, romanes i orientals, fou incorporat pel cristianisme, que adaptà aquests costums a la Pasqua, adquirint un nou sentit espiritual.

Tampoc no sabem exactament l’origen del nom mona. Segons el Diccionari Alcover-Moll el nom podria derivar del llatí munda (unes paneres amb coques i pastissos ofertes a la deessa Ceres a l’abril) o de l’àrab mûna (regal o tributs d’arrendament pagats amb coques i ous durs). En qualsevol cas, la primera referència del mot mona aplicada a un dolç pasqual apareix en el 1474 a un poema valencià, on s’esmenta explícitament la “dolça mona”.

L’entrada dels padrins

Amb el temps, la tradició adquirí un fort component social i es vinculà a la figura dels padrins, una relació de parentiu espiritual que generava uns forts vincles afectius i socials com a reforç d’unes relacions familiars sovint fràgils per l’elevada mortalitat. La figura del padrí o padrina esdevingué central en el regal de la mona al fillol o fillola, costum consolidat al XIX. Aquest obsequi reforçava els lligams de parentiu i el paper del padrí com a garant d’ajuda, compromís moral i transmissió cultural.

La mona incloïa tants ous com anys tenia l’infant, fent visible el seu creixement fins a la confirmació, quan deixava de rebre-la. Any rere any, el padrí reafirmava el seu acompanyament moral, el vincle afectiu i les responsabilitats socials, religioses i familiars. Així, la mona transcendeix el pla gastronòmic: és un ritual que referma la funció del padrí com a guia i suport en el creixement de l’infant.

El salt de la mona valenciana als pollets i la xocolata

Durant segles, la mona manté una aparença relativament estable. Era una coca o un brioix, sovint aromatitzat amb anís o amb fruits secs, decorat amb ous durs. Les formes podien variar, però la base era sempre una massa dolça elaborada a casa o en petits forns locals.

Aquest model, que encara és el més habitual al País Valencià representa una continuïtat directa amb les celebracions populars de primavera. Es tracta d’una coca rodona o amb formes diverses d’animals per fer-la més atractives als xiquets (serps, porcs, granotes, …), elaborades amb la mateixa massa que la tonya i decorades amb un o diversos ous durs tenyits de colors i anisets. També hi ha varietats com les de pa cremat o socarrada.

En comarques interiors de Catalunya també és freqüent l’elaboració de la mona molt semblant a la valenciana, a base de coca o fogassa amb ous durs incrustats.

En canvi, a les Balears hi ha menys tradició de les mones: les més habituals són les de base de pa de pessic sovint farcides o cobertes de crema, xocolata o melmelada i també decorades amb ous de xocolata, plomes i petites figures. De totes maneres, a Mallorca els dolços més protagonistes de la Pasqua i Setmana Santa són sobretot els robiols, crespells i
panades.

A Catalunya, a partir del 1870, els pastissers tindrien un paper decisiu en la transformació de la mona. La consolidació de la pastisseria urbana anà introduint sofisticacions que varen canviar la imatge del producte. Els ous durs conviuen amb decoracions de sucre, plomes, pollets i ous de xocolata.

Però la innovació més significativa és la incorporació massiva de la xocolata. A partir dels anys 1920-1930, i sobre tot des de mitjans del XX, les figures de xocolata, inicialment modestes, esdevenen veritables icones de la mona moderna: les pastisseries modelen personatges de dibuixos animats, futbolistes, estrelles del cinema o escenes senceres inspirades en pel·lícules i videojocs.

La cultura mediàtica a través de les mones: de Mickey Mouse a Aitana Bonmatí

Des dels anys cinquanta, la mona esdevé un reflex de l’imaginari infantil de cada època: els Mickey, Popeye i Heidi dels seixanta i setanta; els barrufets, la Bola de Drac i els superherois dels vuitanta; o el Cobi coincindit amb els Jocs Olímpics.

Ja en ple segle XXI triomfaren Harry Potter, Pokemon o esportistes com Messi. I més recentment reflecteixen l’èxit de l’Aitana Bonmatí, Alexia Putelles o en Lamine Yamal. Podríem fer una anàlisi de la cultura mediàtica de cada època a través de les mones.

En les darreres dècades, la diversificació s’ha intensificat amb múltiples formats: pastissos minimalistes, figures gegants de xocolata, creacions híbrides, versions sense gluten o veganes, mones personalitzades i fins i tot mones concebudes com a peces escultòriques professionals.

Les mones de xocolata s’han convertit en l’emblema de les pastisseries d’autor, tot creant obres d’art efímeres que sovint apareixen als mitjans de comunicació i concursen entre elles.

Impacte econòmic i importacions

L’impacte econòmic és considerable: el Gremi de Pastisseria calcula que es venen cada any només a Catalunya unes 700 000 mones a un preu mitjà de 35 euros, sense comptar les de tipus industrial dels supermercats.

També s’observa una certa competència de dolços “importats” que es poden trobar ja a les pastisseries i supermercats, com les columba de tradició italiana o els ous farcits de procedència anglosaxona.

Vincle entre generacions

Malgrat totes aquestes transformacions, la mona continua essent un ritual intergeneracional que reforça vincles familiars i que dona sentit al Dilluns de Pasqua com a jornada de retrobament.

Famílies i grups d’amics mantenen la tradició de sortir al camp, a la platja o a espais naturals per menjar la mona en un ambient festiu que combina joc, gastronomia i identitat cultural.

És també una pràctica que articula memòria col·lectiva: tots recordem les mones de la nostra infantesa, els personatges preferits o les anècdotes amb padrins i fillols.

La mona s’ha convertit en una tradició que exemplifica l’evolució del patrimoni immaterial, com coneixem bé des de l’antropologia social: arrels antigues, adaptacions constants, capacitat de reinvenció i un significat emocional profund.

És un símbol que uneix passat i present, festa i negoci, artesania i creativitat, i que continua formant part viva de la nostra cultura perquè s’ha anat readaptant als temps contemporanis.

Xavier Roigé, Professor d’Antropologia Social, Universitat de Barcelona

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.