Democràcia deliberativa, utopia i realitat

El professor de la Universitat de València Enrique Herreras, en un llibre recent, ens invita a una sèrie de debats sobre les limitacions de la democràcia existent i allò que podríem qualificar d’utopia d’una democràcia radical, deliberativa, i ho fa a partir de les aportacions d’altra reconeguda professora valenciana, Adela Cortina, la qual ha dedicat temps i treball a bastir una doctrina o escola entorn d’allò que seria la democràcia deliberativa, i, per tant, no sols representativa o de delegació com l’actual.

El llibre en qüestió, que porta com títol ‘Democracia radical, reconstruyendo la filosofia política de Adela Cortina’, planteja moltes qüestions que paga la pena comentar. Breument ho vaig a fer. En aquests temps, de predomini de les emocions superficials, en detriment de la raó, i amb la manipulació dels sentiments, el llibre ens invita a la reflexió i a pensar en com ampliar la precària i insuficient democràcia lliberal.

Ens situem, doncs, en l’espai de la ciutadania, en el canvi de mentalitat que implicaria l’ampla participació ciutadana en decisions polítiques i econòmiques, no sols a través dels representants electes, sinó directament, la qual cosa significa reivindicar un model de ciutadà que superes l’analfabetisme “mediàtic”, recobrant el concepte d’autonomia, és a dir, el repte de pensar per si mateix. Es vol superar la dicotomia liberalisme-socialisme, segons l’autonomia personal i la solidaritat, cosa que equival a aprofundir en la democràcia, segons Cortina, amb una mena de “socialisme procedimental”.

La realitat, però, no va en tal línia, la polarització en dos blocs és la regla, abocant a la imposició de decisions, sense debats ni deliberació raonada. Caldria una ciutadania que pugues participar en discussions al voltant dels problemes comuns, tanmateix, aquest esperit deliberatiu hauria de ser recollit pels partits polítics, per tal de generar més democràcia. Es tractaria de fomentar, el diàleg entre aquelles persones que estan disposats a argumentar, i no sols a repetir les consignes partidistes, puix, el recompte de vots sense autèntic diàleg no crea ciutadania responsable. Aleshores, que faríem amb els desacords? Doncs, raonar-los i argumentar-los.

Les anteriors consideracions són mostra d’una utopia democràtica, que dissortadament, no respons al present, però, que com tota utopia expressa voluntat de canvi i superació. En altres moments que hem viscut, parlaríem de revolució democràtica, ara, però, això de la revolució ha deixat de ser una paraula a l’ús, aleshores, parlem de propostes de reforma, de canvis de gran importància. Coincidint amb eixa visió, que situa la societat civil com a centre de les praxis social i política, tal com la formulen Cortina i Herreras, jo apostaria per sumar-la a les propostes emancipadores, com és el valencianisme en tant que moviment, aquell que encetà nous camins allà pels anys seixanta del segle XX. Utopia desitjable i possible? Doncs, sí. Tot tenint en compte, com la democràcia, tal com existeix, es veu ara amenaçada per la postveritat, el populisme, la dreta, i altres patologies, i per tant, que necessita ser defensada.