El que està passant en l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya va molt més enllà d’una discussió sobre com organitzar les seues especialitats. És una qüestió de transparència, participació, coherència i respecte cap a una professió que fa anys que reclama el seu reconeixement.
Hi ha una cosa que ha de quedar clara: no estem demanant que ens concedisquen un espai; estem denunciant que s’està prenent una decisió sobre la nostra identitat professional sense respondre a les nostres raons ni garantir que puguem defensar-la en igualtat de condicions.
En l’Assemblea General Extraordinària del 3 de novembre figurava expressament en l’ordre del dia la modificació estatutària per a incorporar Il·lusionisme i Distribució com a especialitats pròpies. No obstant això, després de la intervenció inicial, es va anunciar que la decisió sobre les dos s’ajornava al 15 de desembre, sense comunicació prèvia, sense una explicació prou clara i sense propiciar un debat en igualtat de condicions.
Les preguntes i objeccions plantejades durant l’Assemblea van quedar sense resposta. Per això, un grup d’acadèmics vam presentar una carta a la Presidència i a la Junta Directiva sol·licitant explicacions sobre el procediment i garanties perquè Distribució poguera debatre’s i votar-se com a especialitat autònoma. A hores d’ara, eixa carta continua sense resposta per part de la Junta i ni tan sols s’hi fa referència en les comunicacions posteriors.
No mereixem una resposta els acadèmics que l’hem firmada? Per què unes objeccions provoquen canvis en l’ordre del dia minuts abans d’una Assemblea i altres ni tan sols reben contestació?
El que ha passat després augmenta els dubtes. La convocatòria per a la votació del 15 de desembre ja inclou Distribució dins d’un grup juntament amb Gestió i Producció, substituint de fet la proposta inicial de reconéixer-la com a especialitat autònoma, sense explicar prou els motius ni els criteris d’eixe canvi.
A més, es va fer una consulta telemàtica mitjançant una simple enquesta de Google enviada per correu electrònic, sense justificant de recepció ni confirmació individual del vot. S’oferien dos opcions: Distribució com a especialitat autònoma o integrada en el grup de Gestió i Producció. Posteriorment, es va comunicar que havia resultat majoritària la segona opció, sense aportar més explicacions, dades de participació ni resultats detallats. No afirmem que haja existit manipulació; assenyalem que un procediment d’esta naturalesa, sense informació sobre el seu seguiment i verificació, no oferix les garanties de transparència que es podrien esperar d’una institució com l’Acadèmia.
Tot això resulta especialment cridaner perquè la proposta inicial anava acompanyada d’un document elaborat per professionals i experts que argumentava la necessitat de reconéixer Distribució com a especialitat pròpia i que es va posar a disposició dels acadèmics. No obstant això, el plantejament va canviar sense una explicació convincent.
Qui va decidir modificar-lo i amb quins criteris? Per què no es respon a les qüestions formulades per tants acadèmics? La participació no consistix únicament a convocar una votació. Significa informar, escoltar, permetre el debat i garantir que totes les posicions puguen expressar-se en igualtat de condicions.
Però hi ha una qüestió de fons que no podem perdre de vista: Distribució és una professió amb identitat, coneixements, competències i responsabilitats pròpies.
Distribuir no és simplement vendre espectacles ni fer una tasca auxiliar de producció o gestió. És connectar la creació amb la programació, conéixer circuits i mercats, establir relacions professionals, anticipar oportunitats i assessorar i acompanyar les companyies perquè les seues obres circulen i tinguen continuïtat.
No defensem una etiqueta ni un reconeixement simbòlic. Defensem una professió consolidada que contribuïx decisivament a fer que les arts escèniques arriben als escenaris i al públic.
La col·laboració amb Producció i Gestió és necessària, però col·laborar no significa ser el mateix. Les professions poden complementar-se sense perdre la seua autonomia ni la seua identitat. Si l’afinitat entre activitats fora raó suficient per a agrupar especialitats, caldria aplicar eixe criteri de manera coherent a tota l’Acadèmia. Per què no unir, per exemple, Circ i Il·lusionisme? Fan falta criteris objectius, públics i iguals per a tots, no decisions que puguen diluir la identitat de determinades professions.
Tampoc podem ignorar les conseqüències sobre la representació. Integrar Distribució en un grup més ampli pot diluir la seua veu i reduir la seua capacitat per a defensar les seues necessitats específiques. Però esta possible pèrdua de representativitat no afectaria únicament Distribució: també Producció i Gestió podrien vore reduïda la seua capacitat de representació en haver de compartir un mateix espai i un percentatge que, d’una altra manera, podria correspondre’ls de manera diferenciada.
I ací sorgix una altra contradicció que mereix una explicació. Segons les xifres del cens que tenim: Producció compta amb 279 acadèmics, Plàstica Escènica amb 71, Música Escènica 80 i Circ amb a penes 17, per exemple. Si s’agrupen especialitats i la representació es repartix entre elles, les especialitats més nombroses poden perdre pes relatiu, mentre que les minoritàries podrien guanyar capacitat de representació en proporció al seu nombre d’integrants.
Quin criteri es vol aplicar aleshores? La representativitat ha de tindre relació amb el nombre d’acadèmics de cada especialitat o s’ha d’atorgar un pes similar a totes, independentment de la seua grandària? Perquè, segons el sistema triat, les conseqüències són molt diferents. Com s’expliquen estes diferències i contradiccions?
Agrupar professions no significa necessàriament donar-los més força; pot significar repartir entre diverses una capacitat de decisió que abans tenien individualment. L’Acadèmia ha d’explicar quin model de representació vol construir i garantir que siga coherent i just per a totes les especialitats.
No es tracta d’atribuir intencions ni d’assenyalar interessos que no podem demostrar. Es tracta d’exigir explicacions, transparència i garanties. Quan es decidix sobre la identitat i la representació d’una professió, els seus professionals han de poder intervindre, argumentar i ser escoltats.
Per això, la nostra reclamació és clara: resposta formal a les qüestions plantejades, explicació de l’ajornament i del canvi de proposta, publicació dels criteris i dels resultats complets de la consulta i garantia que Distribució puga debatre’s i votar-se expressament com a especialitat autònoma, en igualtat de condicions.
L’Acadèmia no hauria de témer el debat ni la pluralitat; hauria de protegir-los. No pot demanar participació mentre deixa preguntes sense contestar ni parlar de consens sense aclarir com s’ha arribat a una decisió.
No demanem un privilegi ni que se’ns regale una especialitat. Reclamem reconeixement, transparència i respecte. Denunciem que s’està prenent una decisió sobre la nostra identitat professional sense respondre a les nostres raons i sense garantir que puguem defensar-la en igualtat de condicions.
La qüestió va molt més enllà d’on es col·loca Distribució en un organigrama. És una qüestió de democràcia interna: tenen els acadèmics dret a conéixer, debatre i qüestionar les decisions que els afecten? Tenen totes les professions les mateixes oportunitats per a defensar el seu reconeixement? Està l’Acadèmia disposada a escoltar de veritat aquells que diu representar?
Distribució existix, té trajectòria, aporta valor i té veu pròpia. I eixa veu mereix ser escoltada.
Mª Ángeles Marchirant i Laura Marín, empresa a+, Soluciones Culturales. Distribuïdores.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
