La revista degana en valencià

Democràcia i independentisme

Els antics romans –els de l’Imperi– oposaven religio –els ritus que unien els homes– a superstitio –les creences que els separaven.

He recordat aquests dos conceptes les darreres vacances de Nadal, quan he tingut més temps per llegir els disbarats habituals d’una determinada premsa.

En alguns casos, molt pocs però, m’he trobat amb articles de periodistes –dels dolents– que, fins i tot!, l’han encertada. En particular, em referesc a l’acusació per part d’algun lletraferit acusant indignat aquells catalans de la burgesia que semblen vacil·lar davant els suposats beneficis a què conduiria el procés independentista. Tenen raó quant a les vacil·lacions; amb tot, no expliquen per què. Potser no ho saben? I això que no cal tirar massa enrere. Llegir bons llibres d’història els permetria parlar-ne amb més propietat. Perquè, qui no recorda els qui van finançar el pistolerisme a Catalunya a començaments del segle XX? O que el senyor Cambó (Francesc) va donar un substanciós suport al “Alzamiento Nacional” dels revoltats contra la República? O que l’anterior batlle del cap i casal català era fill d’un reconegut falangista? Com no van a vacil·lar els fills i els néts d’aquells que apuntalaren el dictador? Malgrat pertànyer o votar a un partit que s’autoanomena independentista.

I, si entrem en el que feien alguns catalans força respectats fins no fa massa, ens enduríem més d’una sorpresa. Per exemple, què feia i on era el senyor Pujol (Jordi sènior) mentre tants catalans eren reprimits i, en alguns casos, torturats en nom de la democràcia?

Cada vegada em sorprèn més la manca de memòria de molts. No pas d’ignorància, que és tan agosarada… Com es pot haver oblidat tan frívolament que hi ha sectors de l’alta burgesia catalana –que ara donen suport a l’independentisme– que van rebre amb els braços oberts Franco i per això entrà triomfant des de la Mar Mediterrània?

Però on la barra d’alguns periodistes arriba a límits que deshonoren la seua professió –prou desprestigiada ja, per cert– és quan afirmen que l’independentisme és anterior a la instauració de la II República.

Però deixem-ho estar i tornem a la religio. Podríem vincular-la al fet que, per aquestes parts del món, algunes persones –no poques, sortosament–, seguint les directrius de l’Humanisme i la Il·lustració, han fet –o hem fet– de la democràcia la nostra religió. Amb tot i això, no hem caigut en el radicalisme, perquè no li demanem que acomplesca totes les nostres aspiracions ni que ens exalte per ser-ne els seus seguidors; tan sols que ens proporcione un marc on es desplegue la llibertat de cadascú de nosaltres.

Precisament perquè observem, llegim i hem viscut variades experiències, tendim a desconfiar d’aquells que pretenen conèixer la fórmula de la felicitat, la pau i la justícia social o de la perfecta realització humana. I que ho fan amb discursos –polítics i oradors de tota mena–, assaigs de poc rigor i articles als mitjans de comunicació que, en el passat, consideràvem respectables.

Són aquells que, per exemple, diuen que el paradís humà sols l’aconseguirem si lluitem per la instauració d’una independència interclassista. I, a continuació, afegeixen de manera contundent que, només confiant en els líders que ells ens assenyalen, podrà crear-se una societat capaç de resoldre tots els problemes. Perquè, subratllen, són els únics que coneixen les receptes verídiques per arribar al cel i romandre-hi. El de la independència, és clar.

Tinc la convicció que aqueixa gent practica la superstitio.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top