Dénia, la ciutat que ha perdut tots els trens

Sergi Garcia. Periodista

Des de fa ara just 132 anys, el tren unia Dénia i Carcaixent. No massa ràpid, però les unia. De la seua velocitat gens supersònica deixà constància el cançoner popular i, després, Paco Muñoz. «El tren de Carcaixent, fent xups, xups, ix quan vol i arriba quan pot…».

Tantes dècades més tard, el tren no arriba a Dénia ni a la Marina Alta, ni tan sols a poc a poc. Fa 44 anys que aquell traçat fins a Carcaixent passant per Gandia es va desmantellar i la Marina Alta va perdre la connexió ferroviària amb el nord. Pot dir-se que aquell mateix dia de febrer de 1974 va nàixer la reivindicació del tren Gandia-Dénia per reconnectar la comarca amb la Safor i amb València. Però, ves per on, aqueix projecte no sols no ha arribat mai, sinó que l’eix ferroviari litoral de les comarques del sud també acaba de saltar per l’aire deixant incomunicada per tren i una mica més aïllada del que ja estava la Marina Alta. Una comarca on no arriba cap autopista que no siga de peatge i que té com a eix de transport una carretera nacional, la N-332, incapaç d’absorbir la densitat de trànsit amb el seu únic carril per sentit.

Pel sud: adéu al tren a Alacant

Anys de deteriorament com a conseqüència de la falta d’inversions han dut FGV a tancar –en principi temporalment, fins l’any 2019– el tram Dénia-Calp del tren fins a Alacant. I la Marina Alta agreuja la seua incomunicació. A Dénia, el tren tampoc hi arriba ja pel sud.

Raons de seguretat aconsellaven el tancament, segons el govern valencià. D’accidents ferroviaris greus, en sap aquest país en els últims anys (present continua el de la línia 1 del metro de València), com per a arriscar-se a patir-ne un altre. Però no només són raons de seguretat; també ha argumentat FGV que la línia no complia les prestacions mínimes requerides, ja no en el segle XX, sinó fins i tot unes dècades enrere.

La greu situació de la infraestructura havia fet que el trajecte entre Dénia i Alacant durara més de tres hores. Per ser exactes, 197 minuts per a recórrer una distància de només 98,4 quilòmetres; anar en AVE de València a Madrid i tornar és més ràpid, alhora que aclaridor sobre quina ha estat la preocupació de les nostres administracions per mimar el transport de proximitat, l’autèntic vertebrador dels nostres pobles i comarques.

Dit això, per molts dubtes sobre la seguretat i les prestacions de la línia que hi haguera, igual de raonable sembla que els veïns de la Marina no se’n refien. En l’experiència porten la desconfiança. El tren a Gandia i Carcaixent també es va desmantellar en 1974 de manera provisional, per substituir la via estreta per l’ampla. Mai més es va reobrir. Així doncs, la decisió és dura, però més dura és d’assimilar per una població que ja ha perdut tots els trens.

Pel nord: el màgic Tren de la Costa

Ni el millor dels prestidigitadors del món hauria concebut un truc de màgia més sofisticat per fer desaparéixer la principal reivindicació de la Safor i de la Marina Alta, dues comarques que sumen vora 350.000 habitants a mig camí entre València i Alacant i que porten més de 40 anys exigint en va el tren Gandia-Dénia.

Quan aquella reivindicació es trobava en el seu punt de màxima efervescència, els governs autonòmic i central es van traure un as de la mànega. el van anomenar «Tren de la Costa» i suposava unir ja no sols Dénia i Gandia, sinó també ambdues ciutats amb València i Alacant passant per Benidorm i fer-ho a velocitats encara majors. No d’alta velocitat, però sí de velocitat alta. Amb una acurada posada en escena, l’any 2011 es va signar a Madrid el protocol per fer realitat el projecte.

Ja aleshores, algunes veus advertien que eixe Tren de la Costa no era més que un castell de focs d’artifici per justificar el que era una obvietat, més encara en plena crisi: que ni hi havia diners ni, sobretot, voluntat per fer el Gandia-Dénia. Una manera de diluir aquest projecte en un altre molt major per acabar fent res. El temps ho ha corroborat: el Ministeri de Foment ha aprovat l’estudi informatiu del projecte, que conclou que no és viable ni financerament ni socioeconòmicament en cap de les seues quatre fases. El contrari, per cert, que diuen els estudis de la Generalitat.

Tampoc sé si val la pena discutir sobre la rendibilitat econòmica del projecte, sincerament, quan el que sembla indiscutible és la seua rendibilitat social. Com no siga que la línia a seguir haja de ser, a partir d’ara, tancar tots els col·legis i hospitals perquè no donen diners… Veritat que no?

Article publicat al nº418 (setembre de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar