Des de la perifèria

Les eleccions generals de l’any passat, donaren pas a un Govern Central de coalició, gràcies als suports rebuts per part d’un conjunt d’opcions que tenen de comú ser opcions perifèriques. La concurrència d’una sèrie de factors ho feren possible. Van estar moments de gran incertesa en allò que podia ocórrer. Els dies precedents a la votació visquérem moments d’incertesa, per raons, però, d’oportunitat o de precarietat, el candidat a la Presidència de Govern accepta uns compromisos legislatius claus per poder governar.

Els suports rebuts, els més decisoris, per tant, els més difícils d’acordar, se centren en l’amnistia a les persones afectades pel Procés, això no obstant, va haver-hi més, diguem-ne d’altres condicions acceptades i altres aliats. La nostra història recent també ens aporta altres acords o pactes en situacions clau, producte de la precarietat. Així, el conegut com a Pacte de Donosti, aconseguí un acord ample i obri les portes a la II República, encetant la seua curta vida, durant la qual Euskadi i Catalunya van gaudir d’un règim d’autonomia, posteriorment, davant d’una ofensiva més que perillosa de la dreta, es produí a febrer de 1936, allò del Front Popular, dins del qual hi van estar opcions com era la Confederació Nacional del Treball, amb més d’un milió d’afiliacions d’ideologia llibertària.

Què pretenc, doncs, amb aquesta breu referència als antecedents històrics? Comente. El fet a destacar és com la perifèria, autonomista, nacionalista, o fins i tot, independentista, ha donat suport a opcions progressistes del centre, i com, per la seua part l’esquerra central també pot, encara que siga per raons d’oportunitat, pactar algunes exigències de la perifèria.

Tornant de nou al present, ens trobem en una etapa, o moment, de complexitat que va més enllà de les fluctuacions normals, puix, no sols a l’Estat Espanyol, la dreta negacionista està pujant al nostre entorn, i ho fa amb els vots de la ciutadania, és cert, manipulada, amb els matisos que vulgueu. El fet és que l’esquerra, que representen tant el PSOE, com altres opcions d’àmbit espanyol, per necessitat ha d’entendre que ens necessita. Nosaltres, però, igualment, no tenim altra eixida que pactar i fer concessions.

El cas el País Valencià evidència allò que acabe de manifestar. El Govern del Botànic no va reeixir, va estar un parèntesi, la dreta unida ara governa amb majoria absoluta, i una de les primeres coses que ha fet, és precisament posar en marxa tot un programa de castellanització i espanyolització. Nosaltres som un punt feble d’eixa perifèria. Els vuit anys del Botànic, van estar una experiència que resultava perillosa per a la dreta espanyola, i aquesta, va jugar la mateixa partida de la transició: l’anticatalanisme i els sentiments provincials.

La present majoria a Espanya, es manté amb poca diferència. Continuen existint greuges, però estirat de la corda més enllà de certs límits, cosa que pot passar, tindria conseqüències negatives pel progrés social, i, també per a la continuïtat dels nivells d’autogovern existents. La perspectiva del futur immediat no està gents clar. Ara anem cap a unes eleccions europees, i en eixe marc, el de la Unió Europea, les opcions identitàries, sense estat tampoc, tenen espai, almenys, per aconseguir independències o sobiranies. Doncs, trellat.