Des d’òptiques ben diferents

15/11/2021

Les conseqüències del confinament de l’any passat comencen a fer-se visibles ara i no sols afecta els sectors econòmics i socials. També la cultura es ressent d’aquesta situació, i no poc, segons s’ha sabut per un informe sobre la situació del català al Principiat. Conèixer aquesta realitat m’ha fet pensar sobre el que passarà al nostre país, on la llengua ha estat tan contestada pels sectors més “carcamals”…

Amb relació a la situació del valencià/català a les nostres comarques, em ve a la ment aquell pensament del mestre Manuel Sanchis Guarner en què manifestava com “una llengua no es perd perquè gent nova no la parle, es perd si la gent que la parla deixa de parlar-la.” Doncs això: cal ser coherents amb nosaltres mateix, amb la  nostra gent i amb la nostra cultura en general: Visquem en valencià…. i avant!

També em ve a la memòria el comentari que Max Aub feia davant la prohibició de lectura de “La gallina ciega. Diario espanyol”, un seu llibre editat a Mèxic l’any 1971. Els anys han demostrat que l’angoixa i el mal presagi que ell tenia fa mig segle, si bé eren lògics, encara no s’han complert del tot, però igual amb aquesta situació d’alarma climàtica, social i sanitària, anem cremant etapes.

Hui mateix sabem que el canvi climàtic afectarà de diferent manera l’agricultura de la conca mediterrània, els pobles indígenes dels Andes o les dones de Bangladesh…, i és per això que no ens podem quedar adormits en els llorers, pensant que trigarà a arribar.

Estem patint ja els efectes del canvi climàtic i ens trobem vivint evidències d’aquesta realitat que els poderosos s’obstinen a negar. Convé fer xicotets canvis personals fins a arribar al gran canvi d’actitud davant del planeta i, és per això que, convé pensar que profunds són els impactes ambientals de l’expansió i la industrialització humanes.

Fins tal punt estan deixant petjada, que la comunitat científica ha proposat una nova època geològica per a descriure aquest període, denominat “Antropocé” i caracteritzat pel canvi climàtic.

Però s’ha de dir que la marginació social és un dels símptomes més greus que demostren l’existència d’un desequilibri de poder que s’ha fet més evident amb l’esclat de la COVID-19, perquè el canvi geològic causat per la humanitat i que afecta l’atmosfera, la hidrosfera, la biosfera i la geosfera, a causa de la creixent demanda de matèries primeres i el reciclatge incomplet dels residus, suposa el nou agent del canvi climàtic a escala planetària.

Ara, tornem a observar com el virus, torna a guanyar terreny entre persones infectades… i és que el major problema ambiental que condiciona el nostre futur com a espècie, és segurament l’escalfament global en curs.

Perquè malgrat que l’increment de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle va començar amb la revolució industrial, el seu impacte es va fer evident de manera pronunciada i global des de mitjans del segle XX. Ens interessa anar amb compte i procurar evitar els contagis de virus, però també l’escalfament global. Amb això ens va la supervivència. La cimera de Glasgow no solucionarà gran cosa el problema que tenim plantejat, perquè la solució global passa per les xicotetes solucions personals i pels canvis d’actitud davant aquest problema que els de dalt no el veuen d’igual manera que els de baix.