Desaparicions

La literatura, de llocs comuns en va plena, correspondències ocasionalment inconscients que van teixint un arxipèlag d’encontres. Tot llegint Nadja d’André Breton, trobo la mateixa inquietud que vaig sentir fa anys en llegir l’obra que s’hi menciona: l’enigma de la desaparició d’Isidore Ducasse i la referència –o vaticini- que en fa cap al final dels seus cants. Una desaparició real i una imatge gairebé d’harúspex: del malaguanyat comte de Lautréamont no queda ni rastre, actualment. D’aquí no em puc estar de saltar, tocant casa, a la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré, on també el protagonista es volatilitza en un joc entre conclusió física de l’obra i metàfora de la demència. Així doncs, entre realitat i ficció, entre persona i –permeteu-me la redundància- personatge, trobem el repte de la tensió entre obra i realitat, element de ficció i creador. El cas de Lautréamont fou realment enigmàtic. Al cinquè o sisè cant exclamà en veu de Maldoror que estava destinat a evaporar-se de la terra. I així fou. Després de trobar-lo mort a la seva habitació, com a conseqüència de diverses gestions, pobresa i modernització de la ciutat, la fossa comuna del cementeri on anà a parar ja no existeix. No és estrany, doncs, que els surrealistes, amants del misteri i l’esoterisme, prenguessin aquest tèrbol personatge com a referència. I és que, certament, hi ha un estètica de l’horrible i de la destrucció, aquella emoció que ens fa exclamar, amb Breton, que la bellesa serà convulsiva o no serà.