Desconnexió cultural

16/06/2022

És evident que tenim un greu problema de comunicació. No sabem fer arribar les idees ni a les noves generacions ni a la gent normal i corrent. Els nuclis intel·lectuals del país fa la impressió que han dimitit des de fa dècades de la funció que els corresponia, i que només elaboren papers per a l’autoconsum, ja siga acadèmic, ja siga literari. Entre l’allau d’articles ultraespecialitzats i de limitadíssim interès que ara com ara produeixen els departaments universitaris, per exemple, i la merderada ideològica i cultural que la major part de les televisions i les plataformes digitals administren diàriament a la població, hi ha molt de camp per córrer. I és aquest terreny, vastíssim, i importantíssim, el que ha quedat despoblat. Naturalment, hi ha hagut excepcions. Però precisament pel fet de ser això, excepcions, no poden arribar a constituir un bloc de referències dens i compacte.

No parle ara fonamentalment de divulgació. Tot i que també. De divulgació, sempre se n’ha fet, per un mitjà o per altre, millor o pitjor. Les editorials franceses i anglosaxones incitaven els millors especialistes a elaborar explicacions amenes i fàcilment intel·ligibles, adreçades al públic majoritari. No era això l’Encyclopædia Britannica? No és encara això la col·lecció «Que sais-je?», de les Presses Universitaires de France? L’Encyclopædia Britannica ja no es publica en paper. No ens enganyem: no es tracta d’una maniobra hàbil dels editors. El negoci era inviable. Cerque la versió digital de l’enciclopèdia i em trobe això: «El 8 de febrer s’anunciaran els nominats als Oscar d’enguany. Coneixes bé els premis més prestigiosos de Hollywood?». I a continuació una pregunta més concreta: «Quina és l’única pel·lícula classificada X que va ser nominada per al premi a la millor pel·lícula?». Evidentment, aquests plantejaments queden molt lluny de les preocupacions culturals dels fundadors. Les Presses Universitaires de France, en canvi, semblen incommovibles. El darrer volum publicat en la col·lecció «Que sais-je?» és L’Empire romain, de Patrick Le Roux. Dues estratègies de divulgació ben diferents: la dels francesos, construir noves escales perquè els lectors les pugen; la dels britànics, baixar als baixos fons de la subcultura per enxampar clients. No cal que assenyale les meues preferències. Però potser sí el motiu: els actuals gestors de l’enciclopèdia pressuposen que per molts esforços que pogueren fer, la massa de la població continuaria indefectiblement bleda i, per tant, s’inventen dosis actualitzades d’estupidesa. Supose que fins i tot ho podrien argumentar amb dades numèriques. En la mateixa pàgina de presentació ja en donen algunes: entre les entrades més populars –que supose que vol dir més llegides darrerament– figuren: «Copa d’Àfrica de Nacions», «Copa del Món d’Esquí» i «Lata Mangeshkar», en aquest ordre. La quarta –«Càncer»– era massa previsible.

Però qui era Lata Mangeshkar? Una cantant índia que acaba de morir després d’enregistrar 30.000 cançons. No discutiré els mèrits vocals de la cantant. Una altra cosa són els mèrits literaris de l’article. En un moment donat, l’articulista deixa anar això: «Entre les seues actuacions de concert va destacar la interpretació en temps de guerra de la cançó patriòtica del poeta Pradeep ‘Ae mere watan ke logo’, que va commoure el primer ministre indi Jawaharlal Nehru fins al punt de fer-lo plorar». No anem tan malament: no crec que la Gran enciclopèdia catalana arribe mai a aquests extrems.

De divulgació, en català, en tenim poca. Massa poca. Però prou digna. N’hauríem de produir molta més. Els manuals per a ús escolar no exhaureixen aquesta necessitat. Els editors ho haurien de saber. Triant bé els temes –temes diversos, és clar, i no anant tots als temes suposadament candents–, podrien trobar una clientela que, ara i ací, tothom ha abandonat. Una clientela, per ser exactes, que no troba el següent graó de l’escala després del manual escolar.

El problema de fons, però, no són només la feblesa i els forats de l’edició divulgativa. El problema és que molts escriptors de papers més o menys acadèmics escriuen sense pensar quin lector potencial tenen al davant. I escriuen per als dos o tres especialistes del ram, que ja s’ho saben tot i no donen l’abast. I, més sovint encara, acaben escrivint per a ningú. És el que passa –i no exagere– amb la major part dels milers d’articles que els becaris i els professors universitaris publiquen cada any, amb l’únic i angoixant objectiu que les agències oficials d’avaluació els donen el vistiplau per pujar una mica més en l’escalafó acadèmic. No tots els universitaris han caigut en la trampa. Però el sistema és pervers. I cal denunciar-ho. Denunciar l’ANECA i totes les altres agències que han anat sortint com bolets.

Mentrestant, el lector normal queda desassistit. No s’escriu pensant en ell. No s’escriu prou, vull dir, amb aquest plantejament, que hauria de ser el més estès i habitual. Potser, ens hem acostumat a veure aquest segment de la població, el majoritari, tal com els actuals gestors de l’edició digital de l’Encyclopædia Britannica veuen els seus potencials usuaris. Sens dubte, hi ha escriptors i editors que el veuen així, i se n’aprofiten en la mesura que poden. Però tampoc els va tan bé en el negoci. El fet és que entre el cúmul de producció acadèmica inservible i els llibres de tots els gèneres que es publiquen pensant que el lector no té ni gota d’intel·ligència, hi ha espai per a intentar trobar un públic. I no crec que la gent que es limita a llegir el que li entra en el mòbil o a veure tertúlies televisives no tinga cap culpa. En té, per no cercar idees fora dels circuits pensats per domesticar-lo. Volia dir alienar-lo, però la paraula està desacreditada. Com també està desacreditat demanar que els escriptors i els intel·lectuals no donen la batalla per perduda. Però, per què escriure, aleshores?