La revista degana en valencià

Desigualtats socials persistents. No és raonable continuar apagant els «focs socials» amb benzina

19/02/2020

 

Cada dos per tres, l’Instituto Nacional de Estadística (INE) publica estadístiques que ens permeten prendre el pols a la realitat socioeconòmica. N’esmentaré dues de recents. En primer lloc, al mes de setembre vam trobar-nos amb la grata sorpresa de l’Atles de la distribució de la renda de les llars, una estadística experimental que evidencia les fortes desigualtats de la distribució territorial de la renda a l’Estat espanyol, amb un nivell de detall inferior al municipal. En segon lloc, dos mesos després hi trobem que l’Enquesta de població activa aporta dades dels salaris derivats de l’ocupació, la principal si en tenim més d’una.

Els resultats són els que calia esperar, però això no lleva que ens provoquen preocupació. Sabem que en societats on s’atorga al mercat un elevat protagonisme es generen fortes desigualtats en el repartiment de la producció generada. Sols té dret a participar de la producció una part de la població, i a més a més no totes les persones que participen del repartiment ho fan amb la mateixa intensitat. Per exemple, al País Valencià en 2018 el salari brut mitjà mensual presenta forts contrastos entre els assalariats. De fet, aquest salari és 10 vegades superior en el 10 % de persones de majors remuneracions comparativament amb el grup format pel 10 % que reben menors retribucions: 4.786,85€ els primers i 454,23€ els segons. Nacionalitat, gènere, edat o classe social són factors que hi ha al darrere d’aquests resultats.

D’altra banda, com que l’anterior s’acompanya de processos de segregació residencial, hi trobem una dimensió territorial del problema. Així, El Toro (l’Alt Palància) és el municipi del País Valencià amb la menor renda mitjana personal (5.312 €), mentre que Rocafort (l’Horta) és el que es troba a l’extrem contrari amb el triple de renda (15.627 €). I aquestes mitjanes municipal amaguen al seu torn fortes disparitats internes a cada municipi. Per exemple, Rocafort està dividit en tres seccions, on els extrems són 11.733 € i 23.819 €.

Ara bé, la preocupació i el neguit inicials creixen exponencialment quan adrecem la mirada cap a les polítiques. Amb intervencions públiques adequades seria possible reduir la intensitat d’aquestes desigualtats. La normativa laboral, el sistema fiscal, els serveis públics, el sistema de pensions, les polítiques socials o les d’estímul al canvi de model econòmic i la innovació, en serien ingredients imprescindibles. Al seu torn, la descentralització política, tant en favor de les comunitats autònomes com de les entitats locals, també hauria de formar part del paquet. Malauradament, es mire per on es mire, les polítiques adoptades a partir de 2010 per a afrontar la crisi el que han fet ha sigut potenciar les desigualtats.

Als darrers anys, a poc a poc ha anat creixent el convenciment sobre la necessitat d’afrontar l’emergència climàtica. Doncs bé, això mateix ho hem de fer extensiu a la situació d’emergència social que hi tenim al davant. De fet, en 2015, en el marc de l’Organització de les Nacions Unides, es va adoptar una nova agenda de desenvolupament sostenible, amb objectius i metes concretes de cara a 2030, on està contemplada la necessària reducció de totes aquestes desigualtats socioeconòmiques. Així que hem d’espavilar, no podem continuar apagant els focs socials amb benzina.

 

Article publicat al número de desembre 454.