Desmemòria selectiva

Hi ha paraules que, d’usar-les tant, acaben trencant-se. Com també es trenquen els objectius nobles amb què naixen algunes entitats, iniciatives locals, comarcals, de país. Són espais, però, que cal ocupar abans que vinga un altre, els capgire i els arrabasse per sempre. És tan gran el volum de faena que cal fer encara en la reparació de la memòria de les víctimes de la guerra i del franquisme com gran és el perill d’aigualiment d’aquells nobles objectius, un daltabaix que podria reforçar-se, volens nolens, amb la promoció d’una memòria equidistant des de la nova oficialitat. Sí, això també es pot fer en nom de la democràcia, com tantes altres barbaritats. ¿Des de quan interessa a la dreta recuperar, retornar i reparar la dignitat de tants desapareguts?

La llàstima és que, en aquesta qüestió, n’hi ha per a tots. Em dol dir-ho, però algú haurà d’avaluar algun dia, amb calma i xifres, a què s’han destinat (i es destinaran) els recursos locals i autonòmics de Memòria, l’efectivitat, l’aposta per la continuïtat (o no) dels projectes, els mètodes (practicats o absents) de documentació, la qualitat científica dels llibres i materials publicats, l’oportunisme polític i l’oblit immediat, el protagonisme autoarrogat d’alguns personatges mediocres que sempre ixen al centre de la foto, els memorialistes d’adhesiu i bandereta que no lligen ni van a actes que no organitzen ells, l’impacte real en la societat, els discursos i contradiscursos, la reformulació dels relats… No vull fer la llista més llarga; diré, com aquell, que em toca escriure un article que preferiria haver de llegir.

És de tindre molt poca empatia (i de viure ben tranquil o a la contra) negar un dret tan bàsic a algú com saber on es troben les restes de familiars i disposar on han de descansar. Fa quatre anys, un amic va ensopegar fortuïtament amb unes restes humanes a la serra d’Espadà, allà on brama la tonyina, en aquell territori ciclista que només existeix els caps de setmana i festes de guardar. Era un soldat republicà desmembrat, el cap per ací i les cames per allà, retingut per miracle des del 1939 en un barranquet inaccessible. De seguida vam fer gestions amb l’ajuntament del terme (PP), amb la Conselleria del ram (EU) i amb una entitat memorialista. Silenci administratiu. Més silenci afegit. Hi ha morts que no llueixen en la foto si no estan a peu pla…  El 15 d’abril, fa només uns dies, vam tornar allà amb un arqueòleg forense i amb un militant de la Memòria dels que fan ratlla per on passen. Tasques de documentació, geoposicionament, anàlisi de l’entorn, primeres hipòtesis, patiments físics per aquell tarter de vertigen i suors per l’alta humitat ambiental. Més amunt vam documentar una altra fossa comuna per damunt de la qual passa una de les sendes més transitades d’Espadà.

Si algun indocumentat proclama que la cultura és cara, feu-vos una idea de com resulta de cara la ignorància, la indiferència o la mala fe. Ara que estan elaborant el mapa de fosses en territori valencià, potser siga el moment de posar l’epitafi definitiu a aquelles persones desaparegudes, oblidades, que no es delien per estar allà. Hi hagué una memòria immediata des de la fi de la guerra per a alguns; altres, en canvi, només colliren ignomínia oficial i oblit. Sí, de la mateixa manera que hi ha una Memòria, hi ha també una Desmemòria… Sempre serà massa tard, però ara que ens hi posem és la seua hora. Sense partidismes, sense ràbia.

Revista número 501. Abril 2024.