Desorientació en el catalanisme polític hegemònic

29/08/2022

Des del final de la dictadura del general Franco, el catalanisme polític hegemònic havia estat possibilista. Pretenia defensar la identitat cultural sense posar en risc l’ordre social i mantenint-se sempre estrictament obedient a la legalitat. Partia de dues conviccions bàsiques, que durant els primers anys semblava que anaven trobant confirmació en alguns fets –no en d’altres, evidentment. La primera d’aquestes conviccions era que, gràcies a la flexibilitat constitucional i a l’augment progressiu de la consciència política dels catalans, el nivell d’autonomia política de Catalunya no pararia de créixer, o dit d’una altra manera: creixeria tant com ho volguessin els ciutadans. I els ciutadans voldrien sempre anar endavant, és clar. No hi havia pressa, per tant. La frase era: «Jo no ho veuré, però els meus fills, sí». La segona convicció era que el govern autònom de Catalunya tenia competències exclusives en matèria de cultura i educació i, per tant, tenia les mans lliures per aturar o, si més no, compensar la tendència uniformitzadora de l’Estat central. Ningú pensava que el procés de substitució lingüística es pogués de debò revertir sense un Estat propi. Però sí que hi havia la creença que el bilingüisme asimètric es podria equilibrar prou, si s’acabava amb les situacions de clara discriminació lingüística i les institucions fomentaven la cultura i la llengua autòctones.

Així, els governs presidits per Jordi Pujol anaren aconseguint una victòria rere l’altra: l’engegada d’un sistema d’immersió lingüística en català a les escoles, la creació d’una xarxa de ràdio i televisió públiques d’una qualitat superior a l’espanyola, el desplegament d’una policia pròpia i la disminució de la presència de les policies espanyoles al carrer…

També hi havia fets que no anaven en aquest sentit, com ara el colp d’estat de Tejero o el subsegüent intent de retallar les concessions a les autonomies amb una llei orgànica (la LOAPA) pactada pels dos partits majoritaris espanyols. I molts més. Però aquests fets i altres de semblants eren interpretats només com una resistència conjuntural de l’Estat. Perquè per sota de les dues conviccions esmentades, que havien nascut d’una visió optimista del període constituent, n’hi havia unes altres de més antigues, com ara la convicció que Catalunya era més moderna, més avançada, més culta, més rica i, per tant, podia convertir-se en la guia de la modernització i l’europeïtzació de tot l’Estat espanyol –com, de fet, va passar. Si les primeres conviccions, com he dit, sorgiren de l’excessiu optimisme amb què van ser valorats els pactes per instaurar un règim democràtic i restablir la Generalitat de Catalunya, la darrera era una convicció que s’havia generalitzat almenys des de les campanyes de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó.

Juntament amb aquestes hi havia unes altres conviccions de caràcter negatiu: no es podia fer res pel País Valencià, i ben poc per la resta dels territoris catalanoparlants. Calia cenyir-se a l’espai reconegut per l’Estat espanyol. Catalunya aniria endavant. El País Valencià –ho mostrava elecció rere elecció– estava perdut des del punt de vista polític, tot i que tenia una reserva molt important de parlants. Les Balears a penes anaven una mica millor, però no es podrien traure de sobre la llosa de la colonització turística. Amb l’estat francés pel mig, a Catalunya del Nord l’única cosa que es podia fer era fomentar les infraestructures compartides i erosionar lentament la frontera estatal. En la Franja de Ponent i en Andorra, no s’hi pensava prou. Tot plegat, un lamentable error.

I, de sobte, es van anar acumulant les evidències que posaven en entredit les conviccions en què descansava el catalanisme polític hegemònic. En primer lloc, el 2010, l’Estat es girà contra el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en un referèndum. Per tant, la il·lusió del progrés lent cap a l’autogovern ple s’esfondrava. Tot seguit, un ministre espanyol es declarà disposat a «espanyolitzar els alumnes catalans» i, entre moltes altres maniobres, ordenà als seus subordinats interposar un recurs contenciós contra el sistema d’immersió lingüística que s’aplicava a Catalunya. La convicció que Catalunya tenia competències exclusives en cultura i educació començava a esvair-se.

Amb la caiguda d’aquestes dues conviccions i l’empobriment de Catalunya a conseqüència de la crisi econòmica que s’inicià el 2008 –cosa que posava fi al somni d’una Catalunya rica que podia reformar Espanya–, una part del catalanisme polític admeté que l’enemistat de l’Estat espanyol no era conjuntural, sinó permanent. L’Estat no actuava contra la cultura catalana només a causa de les dictadures o de les monarquies centralistes. Fins i tot quan l’Estat adoptava exteriorment formes democràtiques i descentralitzades, no parava d’actuar com a enemic: amb opacitat fiscal per encobrir l’espoli, amb intents de recentralització i reducció dels autogoverns, amb un nacionalisme excloent i manipulador que es disfressava de constitucionalisme, amb la imposició de la llengua espanyola amb reglaments i processos judicials… Una part del catalanisme polític hegemònic seguí la línia encetada per les protestes populars i s’adherí a la idea d’un referèndum d’autodeterminació legal –del somni legalista encara no havien despertat. Una altra part d’aquell catalanisme, simplement, desaparegué amb la crisi interna del PSC. Encara que avui semble impossible: hi hagué un PSC catalanista abans del 2010.

A partir del referèndum del 2017, Catalunya ha marcat tota l’agenda política i repressiva espanyola. Ha calgut, per rebaixar la tensió, fer caure políticament el partit que dirigí la repressió policial i judicial. Ha calgut ressuscitar un partit polític que estava mort –el PSOE– perquè li fes de recanvi transitori. Mentrestant, el catalanisme polític ha caigut en la desorientació: no pot oferir una via a curt termini cap a la independència que resulte creïble i no pot tornar a les conviccions anteriors. Si algun dia es convoca de debò una taula de negociació, no serà per pactar un referèndum. Què es pot pactar aleshores? Per començar, es podria pactar que els jutges espanyolistes deixen d’imposar el castellà a les escoles. O es podria pactar que la ràdio i la televisió pública catalanes es poguessin veure al País Valencià. Si Pere Aragonès i ERC no mostren que són capaços d’això, perdran tota la credibilitat.