La revista degana en valencià

Desplaçats / Refugiats

Les parts del poble jueu que abandonaven la seva llar i buscaven una nova vida a les ciutats europees (l’any 1916) ja no eren exactament poble. Eren partícules mortes.

“D’horda de carrer a comunitat”, en Der Jude, any 2, nº especial de 1926.

Siegfried Lehmann

I

Des de sempre n’hi ha hagut, malauradament, de desplaçats i de refugiats. Sense sortir d’Europa, o precisament per això mateix, per ser l’escenari ideal per copsar la duresa de la proximitat inabastable, es fa evident que som un continent, un calaix, on hi caben sensibilitats molt diverses, no totes reeixides, però, gent d’arreu que amb el pas del temps ha convingut de fer-hi estada plegats, harmònicament, sense que es barregen necessàriament, àdhuc de vegades ben separades, per les religions, pel clima, per l’economia, per les comunicacions, i que tanmateix calia mantenir al caliu d’una llar recognoscible.

Les guerres de tots els temps han dificultat massa sovint la il·lusió de pertinença a una casa comuna. Per definició, una guerra es guanya o es perd en funció de les alteracions que experimente l’espai vital en discussió. El nombre de baixes, en combat, ferits, malalts, no importa tant. L’èxit és proporcional a la superfície de terres adquirida i l’únic motiu vertader que mou l’imaginari dels contendents. Qui quede per contar-ho no té cap interès. Quants? Encara menys.

La identitat, la conseqüència que es deriva del fet de trobar uns límits més enllà dels quals hi ha una altra cosa, aqueixa és la tasca de l’esperit, imposar-se com quelcom que és, precisament, solament una proposta que implica, necessàriament, la llibertat de respirar, d’eixamplar, o no, els horitzons d’aquella de la qual n’és, sí, un efecte, la condició ineludible de poder-la construir, a aquella, és un sòl sobre el qual poder-se definir i acotar, i créixer, cosa de què n’estan desproveïts els desplaçats / refugiats, siga per causes econòmiques, polítiques, socials, de llengua, de gènere, de raça, de religió, de condició ciutadana, tan se val, que no poden decidir res, pràcticament ni el lloc on llegiran la premsa diària que els esmenta dia rere dia, que no són lliures de comprar o vendre, d’aspirar a tenir ni il·lusions de futur, pretendre de delimitar una casa on poder-se recollir, on acollir els altres que, com ells, n’estan privats d’expectatives, d’identitat.

La crisi que aboca en la 1ª Guerra Mundial (1914-1919), punt de sortida de l’estructura de la nova planta d’Europa, des de la incorporació a l’imperi dels Habsburg de part dels Balcans (1906), a les escomeses successives posteriors (octubre 1912, agost-novembre 1913) a la mateixa zona, passant per l’assassinat de l’hereu de la casa dels Àustria (1914), a la mort de l’emperador (1916), després de seixanta-vuit anys de govern (1848-1916) ininterromput, sembla caiguda del cel, sense causa directa aparent, per bé que tothom li atribueix a l’assassí serbi la ignició de la fogassa, i s’obvien excessivament i intensiva les ànsies d’ampliació del Kàiser Guillem de l’imperi Alemany de tot plegat, des de la fortíssima industrialització de la conca del Rin ja a finals del segle XIX, una expansió cap a l’Adriàtic que segurament la caiguda de l’imperi Tsarista hagués facilitat (1917) quan tot, però, ja estava avançadíssim, quan la crisi s’havia acabat convertint en desfeta mundial amb milions d’afectats, entre dues dates (1906-1919) que canviarien el món, un canvi de responsabilitat inherent del qual, insistim, es difumina entre un cúmul de circumstàncies òrfenes. A aquest gran bastard cristià que reformula el món se li oposa un enemic intern amb noms i llinatges perfectament identificat, just als marges de la Identitat del sense pare, que serà ràpidament elevat a la categoria de responsable d’allò que els expòsits viuran i sabran de la crisi-guerra (1906-1919) de portes endins, la fam que assolarà les ciutats de l’eix Berlín/Viena-Praga) l’endemà mateix (1916) d’iniciada la comtessa i la plaga de refugiats i desplaçats que van arribant de les fronteres orientals, místics ignorants de les estratègies assimilacionistes de les maquinàries imperials centrípetes, el jueu que controla els queviures i ha obert la porta de la memòria. Allò real escup la consciència burgesa.

 

II

La meua tasca és crear el mandat, no per poder recuperar allò perdut, sinó per a no haver perdut res, ja que aquesta tasca és tan vàlida com qualsevol altra. (escrit el 25.02.1918)

Obres Completes (III). Narracions i altres escrits.

Galàxia Gutemberg i Cercle de Lectors. Barcelona, 2003.

Franz Kafka

Si Europa va dedicar bona part del segle XX a redefinir qüestions de constitució d’Estats que semblaven del tot inamovibles des de feia molt de temps, segurament des dels temps victorians i imperials del XIX, amb tot un seguit de crisis que varen recol·locar a pobles i nacions sencers a llocs imprevistos, des de la central/oriental de 1906-1919, passant per la més significativa de 1933-1989, per no esmentar la darrera dels Balcans de 1991-2001, que han vist passar de llarg els Tsars, les Repúbliques Soviètiques, els Reichs, els Habsburg, la doble Alemanya, la creació d’Israel, els Turcs a Europa, un Brexit, una Escòcia quasi independent, països de nova planta (Kosovo, Finlàndia), que provocaren, insistim, desplaçaments, morts en combat, morts per malalties, morts per les ferides infringides, que es poden comptabilitzar en centenars de milions, en allò que podem qualificar com la major catàstrofe humana del vell continent, tot i que amb conseqüències de lliçons apreses, en positiu, com ara la creació de la Unió política, econòmica i financera, amb la mirada posada sobre les noves nacions emergents i els drets que li són inherents, a Espanya, en canvi, el segle XX ha servit per perpetuar estats de coses heretats de molt lluny, de praxis antigues que es creien oblidades més enllà dels Pirineus, esglésies que exerceixen de poders executius, monarquies que ningú ha votat, dictadures llarguíssimes que es transformen en preteses democràcies inacabades, una sagnia ininterrompuda també de desplaçats/refugiats d’arreu per onsevulla que no acaben de trobar l’espai vital acollidor que els és lícit de tenir, la seua pròpia nació, el respecte per la seua llengua, per obviar les víctimes sense tomba i amb nom escampades per tota la pell de brau, les caigudes en defensa de la legalitat a la guerra de Franco, els exiliats de sempre, els descontents amb el tracte que els reserven els poders fàctics, intolerables versions de despropòsits inacabables, indignitats manifestes dia rere dia en totes les modalitats imaginables, jurídiques, econòmiques, de corrupció, de pressions de variada condició i colors múltiples, sense aturall, infinitud de pendents que Europa va saber aturar i que Espanya ha continuat perllongant en el temps.

Sempre n’hi ha hagut, de desplaçats i de refugiats. I un dels més incòmodes és aquell que genera l’exclusió dins de la seua pròpia llar. Em referisc al parlant d’una llengua minoritzada a ca seua. Parle de tots aquells que no poden fer servir la seua llengua quan els plau i són menystinguts per les autoritats judicials, policials, pels funcionaris que ocupen llogarrets de poder. Els catalans som una nació, això és una evidència, sobretot per la tasca de l’esperit que ens exclou de la pretesa identitat espanyola. Cada dia n’han de passar de casos d’exclusió vehements, pel fet de ser catalans de llengua, a tot arreu dels Països Catalans. Aqueix estat que s’anomena Espanya, que amb prou feines hem de datar des de la Pepa (Constitució de 1812) ençà, o fins 1976 en què encara Albacete i el Sàhara compartien ser-ne províncies, insulta les nacions altres que són igual de legítimes, basca, catalana i gallega, i no ha comprés encara que si be administrativament hi formem part d’un Estat, també és veritat que nacionalment som una cosa distinta de Castella, com ho eren els antics pobles de l’imperi Austrohongarès, o els indis del Nord i del Sud d’Amèrica, o de l’antiga Iugoslàvia, i així d’un interminable etcètera. L’únic lloc del món on allò de la línia recta com a la distància més curta entre dos punt no es compleix (Einstein al marge). La història interminable de greuges no s’acabaria d’enunciar si l’encetarem. Ja basta. Que ens deixen partir i així deixarem de ser desplaçats i refugiats a ca nostra. Que ens deixen fer el nostre relat, engegar la nostra tasca.

Una Catalunya farcida de refugiats, suportaria millor les envestides d’un Estat que la voldria assimilada? S’atreviria un Estat d’Europa a intervenir en una nació considerada zona d’acollida de refugiats? Un país d’acollida és més o menys immune a una intervenció externa? Es pot emmirallar Catalunya en els refugiats que acull per incrementar la pròpia percepció de ser tractada com una colònia per part de l’Estat Espanyol, i així exigir deixar de ser-ho? Si es cancel·la l’autonomia, en quina situació queden les instàncies europees que depenen de la Generalitat? A la resta d’Europa, seria possible una sentència que deixés fora de responsabilitat un/a cònjuge que s’ha beneficiat dels delictes comesos continuadament per la parella? Pot Espanya vendre com un triomf de l’estat de dret la sentència sobre el cas Nóos? Li servirà aquesta sentència per justificar que actua judicialment contra Catalunya, sense interferència política, encara?

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top