Després de Nosaltres, els valencians

19/04/2022

“El valencianisme, com tot moviment sobiranista, ha de tindre un component ètnic, un element estructurador –la llengua i la cultural– i un projecte social de futur, però, efectivament, si manca la voluntat col·lectiva de ser País, de fugir de la provincianització, senzillament, aquest deixarà d’existir com a tal i romandrà com a una mera circumscripció de tres províncies al si de l’Estat.” (p.490)

Per bé que el títol de l’obra dels dos economistes pugui fer pensar en l’estil i finalitat del vicensià Notícia de Catalunya no és així. No es tracta d’una introspecció regeneradora del ‘Minotaure’, de l’estat espanyol, elaborada des de la “perifèria” amb voluntat d’intervenció reformadora del ‘centre’ mesetari en perspectiva de “tercera integració” europea –material: el “corredor mediterrani.”* En qualsevol cas, els mots de capçalera d’aquest text mostren el camí escollit (voluntat política) per tots dos autors.

L’estudi, integrador de moltes lectures i anàlisis, és articulat des de l’òptica de ‘fer país’. ‘Fer país’ ha estat una expressió pròpia dels moments inicials dels moviments de construcció nacional i estesa, com és sabut, a començaments dels anys seixanta. Sembla, però, que la concepció de tenir un país sense estat com a centre de reflexió i d’acció és banalitzada per sectors ‘progressistes’ i per àmbits acadèmics universitaris complaents amb el fals cosmopolitisme dictat des de referents culturals dels estats venuts des del globalisme. Els autors, però, no cauen en aquesta reducció sucursalista i estableixen un útil quadre d’elements generals de reconsideració pel que fa a la societat valenciana.

Després de Nosaltres, els valencians Novell i Sorribes –tot seguint a grans trets l’estructura expositiva de la reflexió assagística i d’alguns dels interrogants plantejats per Joan Fuster– elaboren a Notícia del País Valencià una anàlisi històrica, social –economicopolítica– del (que hauria de ser el) país dels valencians. Amb una bibliografia que reconeix aportacions teòriques contemporànies en l’àmbit de les ciències socials, ambdós intel·lectuals integren recerques consolidades els darrers seixanta anys. La reflexió que ens ocupa constitueix una visió de conjunt del conflicte entre identitats (amb i sense estat) i especifica engranatges de poder –presents a l’àmbit local, comarcal i metropolità– que han condicionat i condicionen negativament projectes de (re)valencianització política. Les conjuntures són explicades pels processos.

Perquè si un fet es constata al llarg de Notícia, és la reproducció de les elits –sectors limitadors econòmics– que avui en diem extractives, les quals compten amb una base històrica que permet de resseguir l’acumulació de capital obtingut a mans de  l’especulació. La qüestió a plantejar és el control i supressió dels mecanismes de reproducció dels nuclis de poder oligàrquic, no únicament propis de la societat valenciana. Allò que els autors conceptuen com a “capitalisme monopolista de municipi” constitueix, a hores d’ara, un repte que no sembla objectiu prioritari d’acció política.

En relació amb això dit, l’estudi ofereix una panoràmica històrica que permet de comprendre la formació de sectors socials aristocràtics que, a l’albada de la contemporaneïtat, derivaren llurs esforços cap a la consolidació del capitalisme financer. Ara bé, com a resposta a aquest panorama existeix una línia d’industrialització històrica –reconeguda per Fuster al no agrarista Nosaltres– que, a partir d’avançats els anys seixanta, incidí en una situació de canvi social i ideològic. Avui, però, aquest model econòmic esdevé qüestionat per l’activitat de sectors d’economia turística estacional. Generar economia productiva –com esmenten els autors: “competència col·laborativa” (p. 505) exercida per l’economia d’empresa mitjana vinculada al seu entorn social i cultural– no és un repte menor quan l’opció per a una reconstrucció del teixit industrial arrelada al país esdevé variable substancial en el projecte de valencianització política.

L’estratègia política valencianista hauria, potser, de tenir més en compte l’evolució històrica d’un fil industrialitzador a fi d’incardinar-s’hi per a definir un relat integrat de país i no centrar-se desproporcionadament en la identitat lingüística-en-si. La sociolingüística té en compte, com és sabut, les variables “externes” que, fins i tot, tenen incidència en l’ortodòxia interna de la llengua. Notícia, permet de situar, de manera implícita, cartografies territorials entorn de l’ús del valencià i la seva contextualització en enclavaments amb una dinàmica econòmica i associativa ben afermades.

El conjunt de la dinàmica industrialitzadora permet d’establir, com concreten Novell i Sorribes, un bloc social entorn del qual caldrà fonamentar un projecte d’acció política de país: els quadres amb formació tècnica i professional i la franja de la menestralia històrica, articulada entorn de la branca industrial territorial –amb totes les seves limitacions i ruptures internes esdevingudes en el passat recent (p.261). Cal tenir en compte, però, el procés d’empobriment de capes de la classe mitjana, espai sociològic procliu a l’arrelament d’una determinada concepció valencianista de centreesquerra, i un treball intel·lectual (prou verge encara) que reforci un pensament polític autònom d’aquest bloc sociopolític –no pas satèl·lit de la ideologia dominant de l’estat. Precisament, algunes de les idees contingudes en aquest volum haurien de ser tingudes en compte per a articular un bloc històric valencianista sobirana d’arrel republicana.

No debades una part substancial del primer bloc temàtic del volum (“Identitat, nació i País Valencià”) exposa la gènesi contemporània d’una praxi nacionalitzadora-constructora de ciutadania espanyola. Aquest fet porta a pensar que el futur immediat d’una acció valencianista pugui analitzar críticament les vies d’espanyolització i bastir un discurs, i una acció, que no dilueixi una identitat nacional en favor d’una concepció “internacionalista”, cosmopolita, que acaba complaent el nacionalisme dominant, d’estat. L’espanyolitat política és interclassista.

El vessant polític de Notícia, amb predominant lectura geoeconòmica, resta reforçat en la segona (“Els trets sociohistòrics”) i tercera part del volum. La historicitat dels valencians, deutora del plantejament de Nosaltres, els valencians, sintetitza la formació històrica de l’Antic Regne en el marc previ de bastiment d’un Estat Català per part dels Comtes-Reis del Casal de Barcelona. S’hi identifica, però, un procés de valencianitat estricta arran del tombant del segle XV al XVI, frustrada pel principi d’assimilació dels cercles dominants d’Antic Regne a la Corona de Castella. La “identitat sociohistòrica” estableix els corrents, i contracorrents, entorn de la configuració d’un estatus polític anterior al Decret de la Nova Planta borbònica de 1707, ruptura institucional situable en l’etapa definida entre la Guerra dels Trenta Anys i 1715.

La tercera secció del volum –el nucli de Notícia: “Canvis contemporanis i anàlisi estructura”– recull els fonaments de l’estructura social i de la identitat econòmica valenciana caracteritzada per la predominança agroexportadora i pel pas de la producció agrària a la producció industrial als anys seixanta i setanta. Cal remarcar que l’etapa d’expansió agrària comportà, segons l’historiador Ramon Garrabou,  un cicle de modernitat a l’albada del segle vintè. Una modernitat en la qual caldria situar el valencianisme de base agrarista de Vicent Tomàs i Martí.

Sorribes i Novell primfilen uns espais territorials comarcals, agrupats en àmbits supracomarcals, o governacions (com a model alternatiu a la ‘Província’ espanyol d’origen administratiu vuitcentista), algunes de les quals permeten de comprendre que no tot era realitat agrària al País Valencià. Resseguir illots industrialitzats articulen les noves agrupacions comarcals proposades explica el perquè de la formació de moviments insurreccionals contemporanis en el decurs del vuit-cents i primeries del nou-cents. I també permet de comprendre la importància cultural i política d’enclavaments territorials on, entre els anys seixanta i setanta, s’implantaren dues de les primeres organitzacions neovalencianistes: Partit Socialista Valencià i Germania Socialista.

El darrer apartat del capítol és dedicat a les aportacions culturals i intel·lectuals valencianistes i dels sectors estètics i socials que hi són proclius. Suggereix, però, un cert decalatge: pensar una comunitat nacional no s’ha vist corresposta –històricament– per la implantació política d’un projecte de construcció valencianista. Els darrers seixanta anys, malgrat l’aportació intel·lectual valencianista, han evidenciat la manca de proporcionalitat entre el treball cultural i l’assoliment polític. Un marasme que ha acabat en una situació de “crisi cultural del País” (pp. 474-476), retrat fidel d’una situació on sembla bategar l’anomia política present.

No és, però un efecte insalvable i tampoc no és una situació que es pugui aïllar d’altres processos minoritzats de nacionalització arran dels efectes (alienació nacional) dels estats. Els autors, però, deixen la porta oberta a la via valenciana sobiranista política, el debat entorn de la qual ha estat reprès en el present.

Bastir un projecte polític sobirà entorn de l’autodeterminació dels valencians i definir quina és la forma d’organització política legitimada resultant és un repte susceptible de ser plantejat arran de l’enfocament holístic de Notícia del País Valencià. Ho és –el darrer capítol “Fer país com a objectiu” ho explicita– perquè la gran aportació del text és no fraccionar discursos per “branques” d’identitat, sinó aportar elements explicatius per a la (re)formulació d’un projecte polític valencianista –deixar de ser projecte i ser realitat–gran part de la viabilitat del qual es fonamenta en el potencial econòmic i en l’organització i el control territorial del país, alhora que haurà de fer front a les dinàmiques de transformisme discursiu i polític del nacionalisme espanyol.

Noticia del País Valencià –a partir de la consubstancial (però no sempre assumida) dimensió política de les ciències socials: política econòmica i territori– posa a l’abast del lector una anàlisi actualitzada (que calia) de l’evolució històrica i dels factors que expliquen la trajectòria d’un país, alhora que l’interpel·len envers la inajornable necessitat d’una presa de decisió col·lectiva que materialitzi el poder polític valencià no dependent i d’estatalitat institucional europea.

L’estudi, doncs, ha de ser obra de referència en el camp de la recerca i en l’espai d’intervenció civil. Des de la ‘recerca’ perquè hom té a l’abast un “sistema” d’aportacions nacionalment orientades a pensar el país sense complex d’inferioritat. Des del camp ‘civil’ perquè aborda el passat des de les mancances polítiques del present on l’autonomia –planificada des de l’estat espanyol com a etapa superior de la descentralització– impossibilita generar polítiques sobiranes de desenvolupament econòmic i d’internacionalització política davant la via que ofereix la lliure autodeterminació de valencians, catalans (del primer d’octubre de 2017) i illencs. La darrera “nova” categoria encunyada –“Espanya polifònica”– és un oxímoron eixorc: el volum aporta dades més que convincents per a no caure en aquest destret.

*Vegeu la proposta de la necessària “tercera integració” logística espanyola (després de la política, 1986 i econòmica, 2002) en l’escaquer europeu a l’article de Josep Vicent Boira: “Espanya, la tercera integració”, La Vanguardia, 12/03/2022, p. 25.

Néstor Novell, Josep Sorribes: Notícia del País Valencià. Balandra edicions, Càtedra d’Economia Valenciana, Alfons el Magnànim, València, 2021, 577pp.