Després de Sorolla vingué l’avantguarda

Sembla que el poble valencià està descobrint a Pinazo i Sorolla, per això, quan ens estem en l’any dedicat a aquest darrer, trobe que caldria comentar el tema del nostre recent llegat artístic amb una certa perspectiva de futur. Partint doncs del moment que vivim, en el qual la recuperació de la memòria és un aspecte a tindre en compte, ve al cas recordar com després d’un període d’art més aviat acadèmic, qualificació que no comporta negar el seu valor i rellevància.

Allà pels anys trenta del segle passat va sorgir una autèntica avantguarda artística que volia trencar els esquemes vigents buscant noves formes i conceptes, i que aconseguí part dels seus objectius. No sóc un expert en la matèria, sols em puc considerar com un amant de l’art, acudint, però, a les fonts o siga els experts, he anat trobant uns materials que són bastant clarificadors. Des de finals dels anys vint i des del començament dels trenta, una nova generació d’artistes van irrompen en la societat valenciana, eren una colla d’inconformistes, així, en un manifest que feren públic deien coses com: “Volem sentir l’emoció, no de la forma i el color, sinó l’ànima, de la forma i del color. Volem sensibilitat dinàmica, humitat de sentiments, calor de passions…” Es tractava d’eixir de les regles i els cànons, situant-se al nivell de les avantguardes europees. Aquesta nova empenta artística es va concretar a la pintura, escultura, cartellisme, arquitectura, música… Les circumstàncies, però, històriques que es produirien durant eixa dècada, van estar determinats amb relació a la continuïtat d’eixe moviment, així com quant a l’oblit de la seua existència durant els anys de la dictadura.

Precisament per la seua actitud inconformista, aquest conjunt d’artistes es va situar dins del republicanisme, i molts casos amb el compromís social, llavors l’arribada de la II República va ser acollida amb entusiasme i el colp militar del 1936 els va conduir a la lluita contra els sollevats. La derrota de la República implicà l’exili de part d’aquests artistes, cas de Renau, Manuela Ballester, Toníco Ballester, o Enric Climent, altres restaren en l’exili interior, havent de sobreviure, com seria el cas de Genaro Lahuerta, Vicent Beltran, Pedro de Valencia, igualment, van haver-hi empresonats com Rafael Pérez Contel, Manaut, o Toràn (que fou afusellat).

Els anys de dictadura van ser de silencis, i en el cas que comentem, a més a més d’un buit, que tardaria en es ser de nou ocupat a partir dels anys seixanta. Amb la democràcia s’hem assabentat, s’han publicat llibres, i també les institucions públiques progressistes han promogut exposicions i activitats al voltant dels artistes dels anys trenta. Estant al Consell Valencià de Cultura vaig tindre ocasió de donar suport a la publicació d’un llibre reivindicant d’aquella colla. S’ha fet tot el calia? En alguns museus valencians podem trobar algunes poques mostres del que va estar aquella avantguarda, la pregunta a fer-se seria si tal vegada algun projecte més ambiciós es podria abordar. Deixem, doncs, el tema en eixe punt, que podria ser part de l’agenda d’alguna possible opció de govern.